-Carnap, Rudolf-
 |
 |
|
Carnap, Rudolf (1891-1970) HIST. {ewc MVBMP2, ViewerBmp2, 'carnap.wav', 'play"
Lògic
i filòsof de la ciència, el representant més genuí del Cercle
de Viena. Va néixer en Ronsdorf, en l'actualitat Wuppertal,
Alemanya, i va adoptar la nacionalitat nord-americana en 1941. Va
estudiar a Jena amb Herman Nohl, deixeble de Dilthey,
i amb
Gottlob
Frege. Es va especialitzar en física, matemàtiques i filosofia i,
en un ambient predominantment
neokantià,
es va inclinar per la nova lògica
matemàtica de Frege,
Russell
i
Whitehead,
a la qual va recórrer des del començament com a instrument bàsic per
eliminar decididament tot element no racional que pogués barrejar-se
amb la ciència i, després, per clarificar l'estructura lògica de la ciència.
Va ser professor, successivament, a Viena, Praga, Chicago, Princeton i
Los Angeles. Va ser firmant del manifest del Cercle de Viena, va fundar
amb Hans
Reichenbach la revista «Erkenntnis» (Coneixement) (1930-1937) i va
ser també coeditor de la Enciclopèdia
Internacional de la Ciència Unificada. Després d'abandonar tota
reminiscència neokantiana en la seva filosofia, es va adherir totalment
a les teories del positivisme
lògic. En 1928 va publicar la seva obra Construcció lògica del
món,
que durant uns anys va venir a ser la doctrina oficial del Cercle, i en
què desenvolupava, partint de les idees de Russell (les idees
epistemològiques de El nostre coneixement del món extern i les
lògiques de Principia Mathematica) la seva teoria empirista
del coneixement: tot concepte i tot enunciat científic es constitueix a
partir de vivències elementals sensibles. Ja en aquesta obra apareix la
seva crítica radical a la metafísica
i a la falta de sentit de les afirmacions metafísiques, posició que va
reforçar en Problemes aparents en filosofia (1928), on, a més
d'elaborar les nocions de «pseudoconcepte» (concepte que no té sentit)
i «pseudoproposició» (proposició que no té sentit) adopta el criteri
empirista de significat en la seva versió primitiva estricta. Va
abandonar el fenomenisme de la seva primera època, a causa de la
influència de
Moritz
Schlick, i va adoptar el fisicalisme d'Otto
Neurath. Va defensar amb aquest últim la unitat de la ciència, que
necessitava d'un llenguatge fisicalista universal construït a partir
d'enunciats bàsics d'observació: els anomenats enunciats
protocol·laris.
En la seva Sintaxi lògica del llenguatge (1934), es va proposar la construcció d'un llenguatge lògic formalitzat que pogués servir com llenguatge fisicalista universal de les ciències, de manera que tot enunciat significatiu podia ser traduït a aquest llenguatge; en aquest context, tot problema de tipus filosòfic no podia tractar d'altra cosa que de la sintaxi d'aquest llenguatge. Distingeix, així, tres tipus d'oracions:
-
oracions d'objecte («la rosa és vermella»), pròpies de les ciències empíriques;
-
oracions sintàctiques (« 'rosa' és substantiu») i
-
oracions de pseudo-objecte («la rosa és una cosa»);
aquestes últimes sembla que tracten de realitats, com les primeres, quan en veritat són merament sintàctiques, amb la disfressa d'oracions d'objecte: així són els problemes filosòfics.
La sintaxi ensenya que aquest tipus d'enunciats han de traduir-se a oracions sintàctiques (passant-les de la seva aparent manera material de parlar, pròpia de les oracions d'objecte, a una adequada manera formal de parlar, pròpia de les oracions sintàctiques: «{la} 'rosa' és el nom d'una cosa»). Si es pretén anomenar objectes «metafísics», la filosofia construiria pseudoenunciats, no traduïbles a oracions sintàctiques.
Més
endavant, a partir de 1938, en part per influència de
Tarski
i Charles
Morris,
Carnap va sostenir que l'anàlisi filosòfica no podia ser només
sintàctica, i va defensar una anàlisi també semàntica com a pròpia de
la filosofia i el tractament de conceptes semàntics en metodologia
de la ciència, sobretot els conceptes de significat
i veritat.
A partir d'aquest moment, va suavitzar postures anteriors
antimetafísiques i va corregir successivament el seu criteri empirista
de significat. A aquesta etapa pertanyen les obres: Comprobabilitat
i significat (1936-1937), Fonaments de lògica i matemàtiques
(1939), i Introducció a la semàntica (1942). Per aquesta època,
en el Cercle de Viena ja no es mantenia una interpretació estricta del
criteri de significat com a verificació
definitiva o concloent, sinó que s'acceptava una interpretació feble
del mateix. Carnap va matisar progressivament les seves postures fins a
admetre com criteri de significat per a una proposició empírica la
confirmabilitat.
Més endavant va introduir la noció de graus de confirmació d'una
hipòtesi, que va fonamentar amb l'estudi de la probabilitat
com a base d'una lògica
inductiva.
Les
aportacions de Carnap a la filosofia de la ciència han estat notables i
nombroses; destaquen entre elles la neta distinció entre enunciats analítics
i sintètics, i
a priori i a posteriori, la discussió sobre el criteri
empirista de significat, la crítica a la metafísica i la fonamentació
de la lògica inductiva. La seva apassionada defensa de la racionalitat
científica el va portar a la necessitat de corregir amb freqüència les
seves posicions teòriques, igual com solia fer Bertrand Russell. Per
les dues coses, possiblement, és un dels autors fonamentals de la
història de la filosofia de la ciència del s. XX.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.