-Russell, Bertrand Arthur William-
 |
 |
|
Russell,
Bertrand Arthur William (1872-1970) HIST
Filòsof
i lògic anglès, tercer comte de Russell i vescomte d’Amberley, nascut a
Ravenscroft, País de Gal·les. Als dos anys perd la seva mare i als
quatre al seu pare, i és educat pels avis paterns d’una forma molt
rígida, contrària al pensament del seu pare. A diferència del seu
germà, de nen no va assistir a l’escola, va ser educat per institutrius
i tutors i va tenir un adolescència aïllat i infeliç. Segons narra ell
mateix, als onze anys es va entusiasmar per les matemàtiques, passió
que ja no li va abandonar mai, només enterbolida pel fet d’haver
d’acceptar axiomes no demostrats; els historiadors i comentaristes
veuen en això el seu futur afany per fonamentar la veritat de les
matemàtiques en la lògica. Ell mateix explica que va arribar a la
filosofia per les matemàtiques o, més exactament, per trobar la raó per
la qual creure en la veritat de les matemàtiques. Va obtenir una beca
per estudiar matemàtiques a Cambridge i, el 1890, als divuit anys,
ingressa en el Trinity College, on entra a formar part d’un grup
selecte de professors i alumnes, denominat «els Apòstols», entre els
que es compten G.E.
Moore,
E.J.
McTaggart i A.N.
Whitehead; graduat en matemàtiques el 1893, es matricula en
ciències morals i es gradua en filosofia a l’any següent.
Després del seu matrimoni el 1894 amb Alys Pearsall Smith, primera de les seves quatre dones, ingressa com a investigador en el Trinity College, però resideix a Berlín per estudiar economia i política. D’aquesta època daten les seves primeres investigacions: Assaig sobre els fonaments de la geometria (1897), d’inspiració kantiana, i alguns estudis sobre Hegel, per influx de l'idealisme neohegelià llavors dominant a Anglaterra per obra de F.H. Bradley i l’esmentat E.J. McTaggart. En Una exposició crítica de la filosofia de Leibniz (1900), apareix ja la ruptura respecte de Kant i Hegel, que inicia junt amb el seu amic G.E. Moore. Descobreix que, segons ell, les doctrines de Leibniz es basen en la creença que tot enunciat té l’estructura de subjecte i predicat i que tota afirmació sobre la realitat consisteix a atribuir una propietat a una substància, i que aquestes teories portaven al monisme i a l’idealisme. En contra d’elles, desenvolupa una teoria sobre les relacions, que denomina de les «relacions externes», que li permet fonamentar l’afirmació del pluralisme de les coses i l’afirmació segons la qual tot el complex està format per coses simples relacionades. D’aquí sorgiria la primera fase de la filosofia de Russell, anomenada «atomisme lògic». Al juliol d’aquest mateix any, assisteix al Congrés Internacional de Filosofia de París i coneix el sistema de lògica matemàtica creat per G. Peano i, veient en ell l’instrument d’anàlisi lògica que desitjava, perfecciona la notació, aplica el mètode a les relacions i l’utilitza per a l’anàlisi de nocions fonamentals de la matemàtica, la qual cosa li permet redactar amb facilitat Els principis de les matemàtiques (que no es publica fins a 1903), on exposa la tesi de la identitat entre lògica i matemàtica, en definitiva, de la fonamentació lògica de la matemàtica.
Russell
descriu aquest temps com una «lluna de mel intel·lectual», trencada, no
obstant això, pel desengany d’haver de considerar l’empresa com a
impossible i d’arribar a la conclusió que, si la lògica havia de ser el
fonament de les matemàtiques, havia de reformar-se (veure
text): va descobrir que els conceptes de classe o conjunt eren
contradictoris, i l’intent de solucionar-ho el va portar al
descobriment i formulació de la
paradoxa de les classes, anomenada paradoxa
de Russell, encara que la solució definitiva no la va trobar fins a
la formulació de la teoria
de tipus. Per desenvolupar
a fons la tesi que la matemàtica es funda
en la lògica construeix, amb la col·laboració de Whitehead, professor
seu en Cambridge, un sistema més complet de lògica, que publica en els Principia
Mathematica (1910-1913),
i que li suposa a Russell, que porta el pes principal de l’obra, vuit
mesos de treball a l’any amb dotze hores de treball diàries. L’obra no
va tenir en principi una bona acollida, en l’àmbit de la filosofia i la
matemàtica, dividida llavors entre formalisme
i intuïcionisme.
Durant aquests anys de tanta dedicació a la investigació lògica, no
descuida els seus antics interessos per la política: funda el grup «The
Coeficients», que abandona en inclinar-se massa cap a la dreta, es
mostra convençut antibel·licista i pacifista, defensa els drets que
reclamen les sufragistes i es presenta com a candidat a les eleccions
pel partit liberal. El 1908 és escollit membre de la Royal
Society i, el 1910, professor o lecturer de lògica en el
Trinity College, lloc creat per Whitehead per tal que Russell continués
la feina iniciada amb els Principia,
i que perd el 1916 a causa d’una sentència que el condemna a una presó
de sis mesos per les seves declaracions contra EE.UU., país aliat, i
que compleix en Brixton i durant la qual escriu Introducció a la
filosofia matemàtica.
Durant aquesta època la seva producció filosòfica es decanta menys cap a la lògica i més cap als problemes clàssics: Els problemes de la filosofia (1912), obra introductòria que li va donar fama i que encara avui es llegeix amb profit per la seva claredat, però que ell va qualificar com «novelucha», El nostre coneixement del món extern, on manifesta un empirisme radical i les seves vuit conferències donades el 1918, a Londres, sobre «atomisme lògic», publicades com La filosofia de l’atomisme lògic (llibre que no va aparèixer fins a 1956), i inicia el desenvolupament d’una teoria política en Principis de reconstrucció social (1916) i Camins cap a la llibertat: socialisme, anarquisme i sindicalisme (1918). Pren llavors contacte amb les idees de Wittgenstein, alumne seu el 1912-1913, a qui després compararia amb Pascal i Tolstoi; Wittgenstein li entrega el manuscrit del Tractatus Logico-philosophicus i se citen a La Haia per comentar l’obra. Inicia una època intensa de viatges i no poca activitat literària: viatja a la Unió Soviètica on s’entrevista amb Trotski i Lenin i critica el seu sistema polític en Teoria i pràctica del bolxevisme (1920); imparteix classes a l’universitat de Pequín durant el curs de 1921, i enmalalteix de pneumònia fins al punt que circula la notícia de la seva mort, que ell mateix llegeix en els diaris; comença, per dificultats econòmiques, la primera de les quatre gires de conferències per EE.UU. (1924), durant la qual coneix a John Dewey i a T.S. Elliot; seguiran les gires de 1929 i de 1931. Però és també un període d’intensa activitat literària: Anàlisi de la ment (1921), Anàlisi de la matèria (1921), Un esbós de filosofia (1927), traduït com a Fonaments de filosofia, L’ABC de la relativitat (1925), Allò en el que crec (1925), Per què no sóc cristià (1927), Assajos escèptics (1928), Matrimoni i moral (1929), La conquesta de la felicitat (1930); llibres que, a banda de servir gairebé com a única font d’ingressos per a la seva família, li van donar fama de personatge moralment perillós, sobretot per les seves teories sobre la llibertat sexual.
Russell
havia
fundat, el 1927, una escola experimental, Beacon Hill, sorgida de la
idea, que compartia amb la seva dona Daura, d’educar als seus fills en
les idees progressistes d’ambdós. El 1938, convertit ja, des de 1931 en
tercer comte de Russell, es trasllada amb la seva família, per
imperatius econòmics, als EE.UU., i dóna conferències i imparteix
classes de lògica i fonaments de la matemàtica a Chicago, Los Angeles i
Nova York, i allí roman sis anys fins que, després del seu nomenament
com a catedràtic del Trinity College, torna a Anglaterra. Els anys
americans van acabar malament per a Russell: encausat injustament en
els tribunals, blanc d’una campanya que no veia en ell un bon exemple
per a les joventuts americanes, criticat per immoral, ateu, escèptic i
fins com titular d’una «càtedra d’indecència», la universitat de Nova
York li nega la càtedra per imposició del Tribunal Suprem de la ciutat.
En les seves últimes conferències a Harvard, publicades com a Investigació
sobre el significat i la veritat (1940),
després d’enumerar quinze títols acadèmics en la portada, afegeix per
recordar aquell fet: «Declarat judicialment indigne per ser professor
de filosofia a la universitat de Nova York». L’últim episodi
significatiu de la seva estada a Amèrica el constitueix el litigi que
va mantenir amb el milionari de Filadèlfia, Dr. Barnes, que no va
complir el contracte de mantenir-lo com a conferenciant d’història de
la filosofia durant cinc anys, acusant-lo de preparar poc les seves
conferències. Russell va guanyar el litigi i aquestes conferències es
van publicar com la coneguda i difosa Història de la filosofia
occidental (1945).
La seva satisfacció per estar novament en el Trinity College va ser immensa, augmentada per la casualitat d’ocupar inicialment les mateixes habitacions que Newton, que va abandonar quan, amb els diners guanyat amb el plet a la Fundació Barnes, va comprar una casa a la ciutat. Dels primers cursos sorgeix l’última de les seves obres filosòfiques de relleu: Coneixement humà: El seu abast i limitacions (1948). L’obra, molt centrada en l’estudi de la inducció, va tenir poca ressonància per la moda imperant de la filosofia analítica. Sorgeixen aviat les antipaties amb Wittgenstein, que havia abandonat les posicions filosòfiques del Tractatus i iniciava la filosofia de les Investigacions filosòfiques. Durant els anys següents desplega una intensa activitat personal: és col·laborador habitual de la BBC durant nou anys (1945-1954), és cridat com a conferenciant i professor invitat en moltes parts del món (Berlín, Oslo, EE.UU., Austràlia) i, el 1950, rep el Premi Nobel de literatura. El 1952 es casa, amb Edith Finch, trenta anys més jove, l’últim dels seus quatre matrimonis, que li reporta pau i felicitat en els seus últims divuit anys.
Si
important ha estat la feina filosòfica i intel·lectual de Russell, la
seva activitat política amb mires a instaurar la racionalitat en la
convivència dels homes i les nacions no ha estat de cap manera menor.
Pacifista de sempre i enemic de la guerra (a excepció d’un breu
parèntesi en què va creure raonable i convenient que EE.UU. amenacés a
Rússia amb la bomba atòmica), durant les dues últimes dècades de la
seva vida desplega una febril activitat política contra l’ocupació de
la força nuclear, i a favor del desarmament, alertant al món sobre la
possibilitat d’una tercera guerra mundial. La seva emissió radiofònica,
«El perill de l’home», en la BBC, en hores de màxima audiència (1950),
aconsegueix un èxit insospitat, conscienciant la gent sobre els perills
d’una guerra que no respectaria a cap dels bans. La defensa constant
d’aquestes idees el porta a la presidència de la «Campanya per al
Desarmament Nuclear», que abandona per constituir «El Comitè dels 100
per a la desobediència civil contra la guerra nuclear»; el 1961 és
condemnat amb la seva esposa a dos mesos de presó acusats d’incitar a
la desobediència civil, pena commutada per una setmana de permanència a
l’hospital. Publica les seves idees polítiques en Sentit comú i
guerra nuclear (1959) i Té l’home un futur? (1961).
Advoca per un govern mundial i per solucionar pacíficament els
conflictes internacionals. El 1966 denúncia la intervenció americana en
el Vietnam i funda el Tribunal Internacional de Crims de Guerra o
«Tribunal Russell» (del qual formava part també Jean
Paul Sartre).
El 1959 publica L’evolució del meu pensament filosòfic, que conté algunes rèpliques a crítiques, i el 1967-1968 dos volums de la seva Autobiografia. Mor el 2 de febrer de 1970 en Penrhyndeudraeth, País de Gal·les, als 98 anys d’edat.
El pensament filosòfic de Bertrand Russell
No hi ha en Russell un sistema filosòfic definit, perquè la seva llarga i intensa vida intel·lectual va tenir més aviat com a objectiu, més que l’exposició sistemàtica del seu pensament, l’exercici d’una anàlisi filosòfica rigorosa i crítica dels diversos problemes fonamentals amb què s’enfronta el pensament humà, aplicant el principi del «constructivisme lògic»: els enunciats compostos s’expliquen des de la seva reducció a enunciats simples; d’igual manera, la millor forma d’analitzar els problemes filosòfics és reduir-los a problemes bàsics i fonamentals.
Poden distingir-se dos períodes molt diferenciats en la seva producció intel·lectual.
El primer, el període d’estructuració de la lògica, que emprèn després d’un breu espai de temps inicial dedicat a la filosofia idealista, influït pel neohegelianisme de F.H. Bradley, dominant en aquells anys a Anglaterra, i que abandona animat per G.E. Moore per establir-se en el realisme. Es caracteritza aquest període per les seves investigacions sobre la fonamentació lògica de les matemàtiques, corresponent a les obres Els principis de les matemàtiques i Principia Mathematica. Frutos notables de la reducció de la matemàtica a la lògica són, a banda naturalment de la sistematització de la paradoxa de Russell, la teoria de tipus i la teoria de les descripcions definides; conjunt de teories que són, sens dubte, l’aportació més important de Russell al pensament filosòfic.
El segon període s’inicia amb la publicació dels problemes de la filosofia -obra que comença amb la pregunta, de tan clar esperit cartesià, «Hi ha en el món algun coneixement tan cert que cap home raonable pugui dubtar d’ell ?»-, en la que aplica el constructivisme lògic als fonaments de la teoria del coneixement. Sosté Russell que hi ha dues classes de coneixement: «coneixement per familiaritat» (knowledge by acquaintance) i «coneixement per descripció» (knowledge by descriptio; veure text 1 i text 2). El primer és directe, de «coses», produït pel contacte amb els dades sensorials (sense data: el color blanc, per exemple, d’un full de paper, o un so concret), i que estén tant al jo -afirmació que, posteriorment, rebutja- com als conceptes universals (la «blancor», per exemple, pròpia de tots els objectes blancs, o el «la» musical). El segon consisteix en el coneixement de «veritats» o enunciats referibles a l’objecte que coneixem directament; entre els exemples d’aquest tipus de coneixement, enumera el propi dels objectes físics i el de les altres ments, que mai és un coneixement directe, sinó inferit del coneixement que aporten les dades sensibles. Només el primer tipus de coneixement es refereix directament a l’experiència, mentre que tot el que és conegut per descripció, a banda de ser problemàtic, es funda en el coneixement de les coses directament conegudes que suposa.
Els objectes físics, tant els que considera la ciència física com els que té en compte el sentit comú, no són directament coneguts per l’experiència, sinó que són coneixement per inferència. En un principi, en l’època dels principis de la filosofia, Russell afirma que són coneguts a manera de causa de les dades dels sentits; posteriorment, en El nostre coneixement del món extern, obra publicada dos anys després dels problemes de la filosofia, i aplicant el que considera el seu principi d'economia del pensament, sosté que els objectes físics, més que inferències, són construccions lògiques i substitueix els sense data pels sensibilia, entenent per tals les mateixes dades sensorials en tant que potencials i permanents. En Anàlisi de la ment (1921), les inferències prenen el lloc de les construccions lògiques (veure cita), perquè deixa de recórrer a les dades sensibles i els sensibilia i els substitueix simplement per la sensació o la percepció, abandonant la teoria del coneixement com a relació (en la que un subjecte coneix o és conscient de les dades sensorials; veure text). En la mateixa obra s’adhereix a la teoria del monisme neutral, defensada per William James, segons la qual allò mental i allò físic pertanyen a una mateixa matèria primordial, per suposar que els processos mentals i els fets físics no són fonamentalment distints, no sent la ment i l’objecte físic, novament, més que maneres d’organitzar el que percep o el que anomenem experiència, que no és pròpiament ni mental ni físic, sinó quelcom més primitiu que ambdues coses: món mental, si s’organitza i relaciona mitjançant la memòria i els sentiments, i món físic si s’organitza i relaciona recorrent a un principi causal (veure text); desapareix així tota dualitat entre subjecte i objecte, acostant-se a una sort de fenomenisme, i Russell intenta explicar el coneixement com un aprenentatge, recolzant-se en teories conductistes. En Investigació sobre el significat i la veritat (1946) substitueix «coneixement directe» i «conèixer» per «notar», identificant el notar amb la variació de conducta amb què un organisme viu, a diferència de la matèria no viva, reacciona davant un estímul.
Posteriorment abandonarà la reducció de les coses físiques a fenòmens de consciència o construccions lògiques, per admetre la seva existència, causalment inferida, ara no com a coses, objectes o fets, sinó com a successos distints dels successos mentals. Així, per exemple, en El coneixement científic, on distingeix entre successos de la ment, o pensaments, i successos de l’espai-temps, o coses (veure text).
D’aquesta manera planteja Russell, amb molts vaivens de postura, la clàssica qüestió empirista de la relació del nostre coneixement amb l’experiència; tot coneixement ha de fundar-se en l’experiència o ser lògicament inferit d’ella; i l’anàlisi filosòfica de tipus reduccionista que practica busca trobar els elements més simples directament relacionats amb l’experiència.
En ètica
-deixant de costat l’exposició de les seves molt variades conviccions
morals sobre qüestions socials i polítiques- segueix fonamentalment l' intuïcionisme
de G.E.
Moore, sobretot en la noció de bo,
com a qualitat no natural indefinible només coneguda per intuïció
(veure
text), i en el convenciment que l’acció justa és aquella les
conseqüències de la qual són millors (veure
text) i a Hume
en la concepció del moral com el que, en principi, «l’agent aprova» i
l’immoral com el que «l’agent desaprova».
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.