Instal·lacions de concurrència pública. ITC-BT-28

Atesa la dificultat per establir una definició precisa de local de concurrència pública, es pot definir una classificació del tipus:

• Locals d’espectacles i activitats recreatives.
• Locals de reunió, treball i usos sanitaris.
• Locals classificats segons UNE 20460-3.
• Altres locals.

Es consideren locals de concurrència públicatots els locals d’espectacles i activitats recreatives sigui quina sigui la seva capacitat d’ocupació, com per exemple, cines, teatres, auditoris, estadis, pavellons esportius, places de toros, hipòdroms, parcs d’atraccions i fires fixes, sales de festa, discoteques, sales de jocs d’atzar.

Dins del grup de locals de reunió, treball i usos sanitaris i, depenent de la seva ocupació, es poden dividir en dos tipus:

• Sigui quina sigui la seva ocupació, com per exemple: temples, museus, sales de conferències i congressos, casinos, hotels, hostals, bars, cafeteries, restaurants o similars, zones comunes en agrupacions d’establiments comercials, aeroports, estacions de viatgers, estacionaments tancats i coberts per a més de cinc vehicles, hospitals, ambulatoris i sanatoris, asils i guarderies.
• Si l’ocupació prevista és de més de 50 persones, com per exemple: biblioteques, centres d’ensenyament, consultoris mèdics, establiments comercials, oficines amb presència de públic, residències d’estudiants, gimnasos, sales d’exposicions, centres culturals, clubs socials i esportius.

Edificis i locals que es poden classificar, segons la UNE-20460-3, depenent de la possibilitat d’evacuació com figura en la taula.

En aquest grup s’inclouen tots els locals no previstos en els altres grups: locals d’espectacles i activitats recreatives, locals de reunió, treball i usos sanitaris, i locals classificats segons la UNE 20460-3, quan tinguin una capacitat d’ocupació per a més de 100 persones.

En resum, es pot considerar local de concurrència pública el de lliure o fàcil accés que és utilitzat com a lloc de residència, reunió, esplai, comerç, treball i ús sanitari, i que entra dins d’aquesta categoria per la seva utilització, capacitat i dificultat d’evacuació, en funció d’uns valors que s’haurien de determinar normativament amb una concreció total, i inclouen tots els seus elements annexos: escales, passadissos, vestíbuls, magatzems, vestuaris i habitacions de servei i instal·lacions. En la taula es pot observar un resum dels tipus de locals de concurrència pública.

El càlcul de la capacitat resulta imprescindible a l’hora de projectar les instal·lacions d’aquests locals.

En els casos de locals de reunió, treball i ús sanitari on la capacitat sigui superior a 50 persones i locals que superin les 100 persones, no serà necessari aplicar aquesta relació si se’n pot determinar amb precisió l’ocupació prevista.

Aquesta aplicació resulta senzilla en casos com el d’un cinema la capacitat del qual es correspon amb el nombre de butaques incrementat amb els empleats que hi treballen o el d’un col·legi amb el seu nombre d’alumnes més el personal docent i de serveis.

Com que la densitat d’ocupació varia amb el tipus d’activitat, el criteri d’ocupació a raó d’una persona per cada 0,8 m² de superfície útil s’haurà d’aplicar com a supletori quan no sigui possible determinar l’ocupació real del local.

El CTE (codi tècnic de l’edificació) ens dóna un seguit de directrius més concretes en funció de l’activitat del local i estableix un nombre de metres quadrats per persona més reals que l’REBT (taula). Pel fet de tenir dos reglamentacions que afecten la mateixa causa, sempre s’haurà de comprovar quin dels dos reglaments és el més restrictiu.

Serveis com enllumenats d’emergència, sistemes contra incendis (sistemes de detecció), bombes d’elevació, ascensors o altres serveis indispensables fixats per les reglamentacions específiques de les diferents autoritats competents en matèria de seguretat (com megafonia, sirenes d’evacuació, il·luminació antipànic, il·luminació de senyalització per a l’evacuació, extractors i/o sistemes de ventilació, etc.); i també la línia d’alimentació des de l’inici de la font que alimenta aquests serveis fins al receptor.

Una alimentació per a serveis de seguretat pot ser:

• No automàtica: quan la posada en servei de l’alimentació és duta a terme per la intervenció d’un operador.
• Automàtica: quan la posada en servei de l’alimentació és independent d’un operador.

Una alimentació automàtica es classifica, segons la durada de la commutació, en les categories següents:

• Sense tall: alimentació automàtica que pot estar assegurada de manera contínua.
• Amb tall molt breu: alimentació automàtica disponible en 0,15 segons com a màxim.
• Amb tall breu: alimentació automàtica disponible en 0,5 segons com a màxim.
• Amb tall mitjà: alimentació automàtica disponible en 15 segons com a màxim.
• Amb tall llarg: alimentació automàtica disponible en més de 15 segons.

És possible aconseguir una alimentació automàtica sense tall quan es disposi d’una UPS (uninterruptible power supply), o aparell autònom que ens proporciona el consum elèctric requerit durant la commutació.

L’alimentació dels serveis de seguretat no implica necessàriament disposar d’un subministrament complementari o de seguretat com els definits en la ITC-BT-10 del REBT en tres tipus: socors, reserva i duplicat (vegeu la taula).

Es poden utilitzar també com a alimentació dels serveis de seguretat altres sistemes com bateries d’acumuladors i piles amb l’autonomia de funcionament requerida.

S’inclou dins de l’enllumenat d’emergència l’enllumenat de seguretat i l’enllumenat de reemplaçament (figura).

Ha d’estar previst per entrar en funcionament automàticament quan es produeixi la fallada de l’enllumenat general o quan la seva tensió baixi a menys del 70% del seu valor nominal.

No n’hi ha prou de distribuir l’enllumenat de seguretat (figura) de manera que compleixi la lògica i una luminància en els eixos dels passadissos o vies d’evacuació, sinó que cal situar els llums amb summa cura i calcular-ne les il·luminacions màxima i mínima, i recol·locar posteriorment els punts de llum, i també la relació entre elles per estar segurs del que s’està dissenyant.

La responsabilitat del tècnic, en cas d’incident, és enorme, tant en l’àmbit civil com en el penal.

Les zones on s’ha d’instal·lar enllumenat de seguretat són les següents:

1. En tots els recintes l’ocupació dels quals sigui superior a 100 persones, amb una il·luminació mínima de 0,5 lux.
2. Als recorreguts generals d’evacuació de zones destinades a usos residencials o hospitalaris i els de les zones destinades a qualsevol altre ús que estiguin previstes per a l’evacuació de més de 100 persones, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
3. Als lavabos generals de planta en edificis d’accés públic, amb una il·luminació mínima de 0,5 lux.
4. Als estacionaments tancats i coberts per a més de cinc vehicles, inclosos els passadissos i les escales que condueixin des d’aquells fins a l’exterior o fins a les zones generals de l’edifici, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
5. Als locals que continguin equips generals de les instal·lacions de protecció, amb una il·luminació mínima de 5 lux al nivell d’operació.
6. A les sortides d’emergència i als senyals de seguretat reglamentàries, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
7. En tot canvi de direcció de la ruta d’evacuació, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
8. En tota intersecció de passadissos amb les rutes d’evacuació, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
9. A l’exterior de l’edifici, al veïnatge immediat a la sortida, amb una il·luminació mínima de 1 lux.
10. A una distància horitzontal inferior a 2 metres de les escales, de manera que cada tram d’escales rebi una il·luminació directa.
11. A una distància horitzontal inferior a 2 metres de cada canvi de nivell, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
12. A una distància horitzontal inferior a 2 metres de cada lloc de primers auxilis, amb una il·luminació mínima d’1 lux.
13. A una distància horitzontal inferior a 2 metres de cada equip manual destinat a la prevenció i extinció d’incendis, amb una il·luminació mínima de 5 luxs al nivell d’operació.
14. Sobre els quadres de distribució de la instal·lació d’enllumenat de les zones indicades anteriorment, amb una il·luminació mínima de 5 lux al nivell d’operació.

A més del que s’ha exposat i d’acord amb el nou reglament i amb l’apartat 2 de la secció SI1 del codi tècnic de l’edificació (CTE), document bàsic de seguretat en cas d’incendi (DB SI), als locals i zones considerades de risc especial, caldrà dissenyar l’enllumenat d’evacuació, encara que no es tracti de locals de concurrència pública.

L’enllumenat d’abalisament d’escales i rampes és aplicable a tots els locals de concurrència pública, no solament als d’espectacles públics i activitats recreatives, sinó també als hospitals, hotels, edificis d’oficines, etc., tant a les noves instal·lacions com a les modificacions de les ja existents.

El Codi tècnic d’edificació (CTE) considera que l’origen d’evacuació és tot punt ocupable d’un edifici. S’exceptuen els casos següents, en els quals l’origen d’evacuació es considera la porta de sortida:

• Habitatges.
• Recintes la densitat dels quals sigui = 0,1 pers./m² i la superfície de la qual sigui < 50 m² (habitacions d’hotel, hospitals, residències, etc.).
• Recintes comunicats la suma de superfícies dels quals sigui < 50 m².

El recorregut o ruta d’evacuació és el que ha de seguir una persona per anar des de qualsevol origen fins a una possible sortida. Aquest recorregut s’amida per l’eix i no es consideren els ascensors, escales mecàniques ni recorreguts en els quals hi hagi torns o altres obstacles que impedeixin el pas. Per establir el recorregut d’evacuació, cal tenir en compte la posició del mobiliari de manera que no sigui un obstacle en el recorregut: prestatgeries, armaris, taulells, etc.

La senyalització i il·luminació d’evacuació es pot fer amb l’enllumenat normal, quan no es preveu que els locals puguin estar ocupats, quan no hi ha il·luminació (per exemple: locals comercials en horari nocturn), o amb enllumenat d’emergència d’evacuació. No obstant això, sempre cal col·locar llums d’enllumenat d’emergència no permanents per al cas de fallada de la tensió de xarxa.

La funció de senyalització s’ha de fer mitjançant senyals amb símbols normalitzats (figura).

Segons el Codi tècnic d’edificació s’han d’assenyalar:

• Les sortides de recinte, planta o edifici tindran un senyal de sortida. Excepte en edificis d’ús habitatge i amb altres usos, quan es tracti de sortides de recintes la superfície dels quals no excedeixi de 50 m², siguin fàcilment visibles des de tot punt d’aquests recintes i els ocupants estiguin familiaritzats amb l’edifici.
• El senyal de sortida d’emergència s’ha d’utilitzar en tota sortida prevista per a ús exclusiu en cas d’emergència.
• S’ha de disposar de senyals indicatius de direcció dels recorreguts, visibles des de qualsevol origen d’evacuació des del qual no es percebin directament les sortides o els seus senyals indicatius i, en particular, davant de tota sortida d’un recinte amb una ocupació més gran que 100 persones que accedeixi lateralment a un passadís.
• En els punts dels recorreguts d’evacuació en els quals hi hagi alternatives que puguin induir a error, també es disposaran els senyals abans esmentats, de manera que quedi indicada clarament l’alternativa correcta.
• En aquests recorreguts, les portes que no siguin sortida i que puguin induir a error en l’evacuació, s’haurien de senyalitzar amb el senyal sense sortida col.locat en un lloc fàcilment visible i pròxim a la porta.
• Els senyals es disposaran de manera coherent amb l’assignació d’ocupants a cada sortida.
• Per indicar les sortides d’ús habitual o d’emergència, s’utilitzaran els senyals definits en la norma UNE 23 034.
• S’han de senyalitzar els mitjans de protecció contra incendis d’utilització manual (extintors, boques d’incendi, polsadors manuals d’alarma i els de tir de sistemes automàtics d’extinció), quan no siguin fàcilment localitzables des d’algun punt de la zona protegida per aquest mitjà, de manera que des d’aquest punt el senyal resulta fàcilment visible (figura).

Hi ha locals de concurrència pública en els quals l’enllumenat normal no és suficient per il·luminar la ruta d’evacuació, o no és permanent. En aquests casos, s’hi han d’instal·lar llums d’emergència combinats.

Exemples d’aquests casos poden ser:

• Garatges amb enllumenat normal temporitzat: quan l’enllumenat normal s’autoapaga, les rutes d’evacuació es fan invisibles amb un llum d’emergència no permanent.
• Hotels i hospitals: l’enllumenat normal redueix la seva intensitat en horari nocturn, de manera que impedeix el reconeixement clar de la ruta d’evacuació.
• Zones destinades a ruta d’evacuació: com les escales de servei o d’incendis que normalment no estan ocupades, però que és necessari il·luminar. Els blocs combinats substitueixen l’enllumenat normal amb un consum més petit.

Requisit: donar 0,5 lux fins a 1 metre d’alçada en tot el recinte

El mateix llum pot complir els requisits d’il·luminació d’enllumenat d’evacuació i ambient, però per a això s’ha d’instal·lar almenys 2 metres per sobre del sòl, excepte en casos especials com sales de projecció, cinemes i teatres.

L’enllumenat de les zones d’alt risc ha de proporcionar una il·luminació mínima de 15 1uxs o el 10% de la il·luminació normal, prenent sempre el més alt dels valors.

La relació entre la il·luminació màxima i la mínima en tot l’espai considerat ha de ser més petita que 10.

L’enllumenat de les zones d’alt risc ha de poder funcionar, quan es produeixi la fallada de l’alimentació normal, com a mínim, el temps necessariper abandonar l’activitat o la zona d’alt risc.

El projecte de la instal·lació ha d’especificar clarament aquest tipus de zones per garantir la prevenció de riscos laborals. Per exemple, es requerirà enllumenat de zona d’alt risc per dur una màquina a una posició segura de repòs.

Quan l’enllumenat de reemplaçament proporcioni una llum inferior a l’enllumenat normal, s’usarà únicament per acabar el treball amb seguretat.

A les zones d’hospitalització, la il·luminació mínima prescrita s’entén horitzontal, i s’ha d’amidar a nivell del sòl i en l’eix dels passos principals. La instal·lació d’enllumenat d’emergència proporciona una il·luminació no inferior a 5 luxs i durant 2 hores com a mínim.

Les sales d’intervenció, les destinades a tractament intensiu, les sales de cures, les sales de part i les urgències disposaran d’un enllumenat de reemplaçament que proporcionarà un nivell de llum igual al de l’enllumenat normal durant 2 hores com a mínim.

És la primera vegada que es recull en el Reglament l’obligació que elsgraons i rampes estiguin senyalitzats i il·luminats amb il·luminació d’abalisament, per tant, es poden col·locar pilots d’abalisament, autònoms o centralitzats, a raó d’un per cada metre lineal o fracció (abans es recollia en el Reglament de la policia). Exemple: escales d’un bar, teatre, cinema, etc.

Els aparells d’enllumenat d’emergència han de complir unes normes específiques i poden ser de diferents tipus, depenent del sistema d’instal·lació que s’hagi de realitzar per a aquest determinat local.

Les normes que han de complir els aparells d’emergència es relacionen en la taula.

En funció de la construcció de la il·luminació, el marcatge que ha d’aparèixer sobre l’aparell s’indica de la manera següent:

• La 1a cel·la indica el tipus de llum
  • X aparell autònom
  • Z aparell alimentat per font central
• La 2a cel·la indica el mode de funcionament
  • 0: no permanent
  • 1: permanent
  • 2: combinat no permanent
  • 3: combinat permanent
  • 4: compost no permanent
  • 5: compost permanent
  • 6: satèl·lit
• La 3a cel·la indica els dispositius
  • A: dispositiu de verificació incorporat
  • B: amb posada en estat de repòs a distància
  • C: amb posada en estat de neutralització
  • D: llum per a zones d’alt risc
• La 4a cel·la, només en aparells autònoms, indica la durada en minuts
  • 60: 1 hora (valor mínim segons RBT)
  • 120: 2 hores
  • 180: 3 hores

Els llums per a enllumenat d’emergència poden ser de diferents tipus:

• Permanent: Les làmpades per a enllumenat d’emergència són alimentades permanentment, tant si es requereix l’enllumenat normal com el d’emergència. Vegeu a la figura aquest tipus de llum amb tensió de xarxa, i a la figura amb fallada de xarxa.

• No permanent: Les làmpades per a enllumenat d’emergència són en funcionament només quan falla l’alimentació de l’enllumenat normal. Vegeu a la figura aquest tipus de llum amb tensió de xarxa, i a la figura amb fallada de xarxa.

• Combinat (Permanent): Conté dues làmpades o més, de les quals almenys una és alimentada a partir de l’alimentació d’enllumenat d’emergència i les altres a partir de l’alimentació d’enllumenat normal. Vegeu a la figura aquest tipus de llum amb tensió de xarxa, i a la figura amb fallada de xarxa.

• Combinat (No permanent): Conté dues làmpades o més, de les quals almenys una és alimentada a partir de l’alimentació d’enllumenat d’emergència i les altres a partir de l’alimentació d’enllumenat normal. Vegeu a la figura aquest tipus de llum amb tensió de xarxa, i a la figura amb fallada de xarxa.

Les instal·lacions als locals de concurrència pública han de complir la normativa requerida (taula) i les condicions de caràcter general que s’assenyalen a continuació:

• Cal instal·lar un interruptor automàtic magnetotèrmic en el quadre general de distribució, del qual han de sortir les línies que alimentin els aparells receptors.

• El quadre general de distribució i els quadres secundaris (si n’hi ha), s’han d’instal·lar lluny del públic i estar separats dels locals on hi hagi perill d’incendi per mitjà d’elements contra incendis i portes no propagadores del foc.
• En el quadre general de distribució o en els secundaris s’han de disposar dispositius de comandament i protecció per a cada línia general de distribució i d’alimentació directa a receptors amb una placa indicadora del circuit al qual pertanyen.
• En instal·lacions d’enllumenat de locals o zones on es reuneixi públic, el nombre de línies secundàries i la seva disposició amb relació al total de llums que cal alimentar haurà de ser tal que el tall de corrent en qualsevol d’elles no afecti més de la tercera part del total de llums instal·lats en aquests locals i cada línia estarà protegida a l’origen contra sobrecàrregues, curtcircuits i, si escau, contra contactes indirectes. Atès que als locals on es reuneix públic és obligatori repartir l’enllumenat del local entre les tres línies, les emergències situades en cada zona han d’estar connectades a la fase que alimenta la línia d’enllumenat normal d’aquesta zona. A més, els aparells autònoms poden estar connectats al circuit de l’enllumenat normal (vegeu la figura).
• Les canalitzacions s’han de fer segons el que es disposa en les ITC-BT- 19 i ITC-BT-20 i són constituïdes per:
  • Conductors aïllats, de tensió no inferior a 450-750 V, sota tubs o canals protectors, preferentment encastats especialment en zones accessibles al públic.
  • Conductors aïllats, de tensió no inferior a 450-750 V, amb coberta de protecció, col·locats en buits de la construcció totalment construïts amb materials incombustibles de resistència al foc RF-120, com a mínim.
  • Conductors rígids aïllats, de tensió assignada no inferior a 0,6/1 kV, armats, col·locats directament sobre les parets.
• Els cables i sistemes de conducció de cables s’han d’instal·lar de manera que no es redueixin les característiques de seguretat contra incendis de l’edifici. Han de ser no propagadors de l’incendi i amb emissió de fums i opacitat reduïda.
• Les fonts pròpies d’energia de corrent altern a 50 Hz no poden donar tensió de retorn a la connexió o les connexions de servei de la xarxa de baixa tensió pública que alimentin el local de concurrència pública.

Tots els conductors elèctrics que s’utilitzin han de ser de baixa emissió de fums, lliures d’halògens, i complir una llarga sèrie de normes UNE (a títol d’exemple se n’enumeren algunes en la taula). Els conductors han de ser marcats preceptivament pel fabricant amb les lletres AS (alta seguretat). Tot conductor no marcat amb aquest símbol no és vàlid per ser instal·lat en un local de concurrència pública.

Els llums alimentats per una font central són normalment els pilots d’abalisament de les escales i rampes. El nou Reglament estableix que els conductors han de ser conformes a la norma UNE 21123, parts 4 o 5, resistents al foc i marcats amb el símbol AS+ (alta seguretat augmentada). Les seves línies d’alimentació han de discórrer independentment de les altres i preferiblement sota tub encastat. Resumint el que s’ha dit, aquests són els tipus de conductors que s’han d’utilitzar i el seu marcatge.

El marcatge d’aquest tipus de conductors és molt complex, per això és necessari simplificarlo. Es proposa utilitzar solament les sigles AS i AS+, que han d’estar indefectiblement gravades sobre els cables. Els cables han de complir també la norma UNE 20432-3 i ser no propagadors de l’incendi.

Els tubs han de ser no propagadors de la flama (taula). És a dir, en retirar el foc del tub, si no s’ha cremat o s’ha carbonitzat en la seva totalitat, aquest s’ha d’autoextingir en un període màxim de 30 segons. Aquest assaig és similar a l’efectuat per als cables, d’acord amb la norma UNE 20432-1. Malgrat que els tubs, igual que els cables, es col·loquen en malles, no apareix en cap norma un assaig de no-propagació de l’incendi similar al que s’utilitza per als cables en la norma UNE 20432- 3. Resulta estranya tanta rigidesa normativa en la regulació dels cables i tanta laxitud per als tubs i canals que els han de contenir. Aquesta situació mereix qualificar-se, com a mínim, de contrasentit no solament legal sinó també tècnic.

Els tubs haurien d’estar preferentment encastats, ja que encara que siguin de PVC, tenen solament una superfície lliure en contacte amb l’atmosfera i és més difícil que cremin i produeixin fums tòxics. Aquests tubs la paret exterior dels quals és recoberta per guix o morter, certament, cremen molt pitjor en tenir una única superfície lliure en contacte amb l’atmosfera, però els que queden col·locats en buits de la construcció o no estan massissats amb morter o guix sí que cremen bé, i en canvi no estan prohibits, per tant caldrà tenir-ho en compte a l’hora de fer una instal·lació.

Es proposa que els conductors que discorrin pels buits de la construcció es disposin en safata metàl·lica, de qualsevol dels múltiples tipus existents al mercat (figura). S’haurien d’utilitzar conductors formats per mànega aïllada, de 750 V o 1 kV amb coberta de protecció, de baixa emissió de fums, lliures d’halògens i no propagadores de l’incendi. Aquests conductors haurien d’anar marcats amb les lletres AS. D’aquesta manera, en cas d’incendi, la quantitat de PVC de la instal·lació elèctrica seria nul·la o molt escassa i evitaria el risc d’asfíxia per als ocupants del local.

D’acord amb les formes de muntatge esmentades, es proposen com a vàlids els sistemes d’instal·lació descrits en la norma UNE 20460-5-52, taula 52H, normalitzats amb els nombres de referència 5, 5A (tubs encastats), 12, 13 (safates metàl·liques), 21 (cable en buit de la construcció) i 25 (cable en buit de fals sòl o sostre), entre d’altres. El cable haurà de ser conforme a la norma UNE 21123-4 (amb coberta) i haurien d’estar marcats, en tots els casos, amb les lletres AS.

Aquestes prescripcions haurien de ser aplicables a les instal·lacions que discorrin pel buit d’escala de tot tipus d’edificacions, inclosos els edificis d’habitatges, ja que el normal és que siguin la seva única via d’evacuació, ja que pocs disposen d’escala d’incendis. No obstant això, el Reglament només estableix la seva obligatorietat per a les derivacions individuals i no per a tots els tubs i cables instal·lats a l’escala. Si es tracta d’un edifici en el qual el recorregut d’evacuació queda inclòs dintre de les categories de protegit o especialment protegit, caldrà considerar el recorregut d’evacuació com un local de concurrència pública en la seva totalitat, d’acord amb el que ja s’ha assenyalat.

Actualment, hi ha al mercat tubs que alguns fabricants denominen de baix contingut en halògens. Són tubs de PVC, de contingut en halògens indeterminat, amb més o menys càrrega inerta o que, fins i tot, poden estar additivats per complir l’especificació M1 amb retardants de flama organohalogenats tipus PBDE (èter difenílic polibromat), actualment en fase de prohibició a la CEE i molt perillosos per a les persones en cas d’incendi. Per tant, els tubs i canals és millor que no siguin de PVC. S’ha de buscar un material alternatiu de baixa emissió de fums i lliure d’halògens o canals i safates metàl·liquesamb connexió de terra, que són incombustibles.

La Guia tècnica d’aplicació del reglament esmenta una sèrie de prescripcions complementàries per als locals d’espectacles i de treball-reunió que amplia, lleugerament, la sectorització de les diferents dependències amb alimentació i tall omnipolar des del quadre general.

En la taula i taula es detallen dos exemples d’aplicació de l’enllumenat de seguretat a locals d’aquest tipus.