Resum

La instal·lació elèctrica d’un habitatge, comerç o indústria s’ha de fer mitjançant circuits elèctrics que donen resposta a les diferents necessitats i segons les prescripcions de la normativa.

S’han de reconèixer els dispositius elèctrics bàsics, com ara els interruptors (2 terminals), els commutadors (3 terminals), els commutadors d’encreuament (4 terminals), els polsadors (retorn automàtic quan es deixa de prémer), els automàtics d’escala, les bombetes, i tot el que és necessari per a la il·luminació fluorescent (tubs, reactàncies i encebadors). Però aquests dispositius no van sols, sinó que es connecten a les caixes de connexió mitjançant regletes. També és important conèixer les diferents parts d’una instal·lació encastada, ja que són les més habituals als habitatges: bastidor, marc, tapa, mecanisme i caixa universal.

Per poder connectar i desconnectar tot aquest material fan falta unes eines elèctriques que permeten fer les instal·lacions elèctriques amb seguretat per a les persones i per als elements que formen la instal·lació. Les principals eines elèctriques són el tornavís, les alicates, les tisores, el pelacables i la guia passafils.

Un cop la instal·lació ja està acabada s’ha de comprovar que tot funciona correctament fent mesures. Mesurar és assignar un nombre a una propietat física mitjançant una comparació amb una altra que serveix de patró. Una magnitud física és una propietat que es pot mesurar i que s’expressa amb un nombre i amb una unitat de mesura. Les comprovacions del funcionament i la localització d’avaries es fan amb els instruments de mesura elèctrica. Les característiques més importants dels instruments de mesura són l’escala, l’exactitud, la precisió, la sensibilitat, la fidelitat, el temps de mesura i l’error.

L’exactitud és la capacitat d’un instrument de mesurar un valor proper al valor de la magnitud real.

La precisió és la capacitat d’un instrument per dur a terme mesures similars.

La sensibilitat és la relació que hi ha entre la variació de la magnitud que es mesura i la variació en l’instrument.

L’error de mesura és la diferència entre el valor real i el valor mesurat.

L’error absolut és la diferència entre el valor mesurat i el valor real.

L’error relatiu és l’error comès per unitat de mesura, i es calcula amb el quocient entre l’error absolut i el valor real.

L’error relatiu s’expressa en percentatge.

També hem de tenir en compte que tot professional ha de minimitzar els riscos laborals tant en l’operació com en la utilització dels diferents equips i materials emprats, com per exemple utilitzar sempre sabates antilliscants, evitar l’ús d’elements inestables (com tamborets, caixes o cadires) i en general, seguir sempre les recomanacions dels fabricants dels aparells.

Hem de parlar específicament del paper del cable elèctric, ja que sense ell res de la instal·lació no funcionaria. De manera general podem diferenciar:

• conductors: metalls com el coure i l’alumini,
• aïllants: materials plàstics.

Perquè la instal·lació sigui correcta el conductor ha de tenir les dimensions suficients perquè el flux d’electrons pugui alimentar la càrrega que té connectada; per això, caldrà tenir en compte la resistència del conductor.

<latex center>Resistència (R) =\varrho* \frac{l}{s} </latex>

La resistència ens crearà una caiguda de tensió (ΔV = I · R) que dependrà de la intensitat que la càrrega ens demani, és a dir, si la caiguda de tensió és molt elevada ΔV = V_inicial – V_final farà que no arribin els 220 V al final de la línia i l’aparell endollat a aquesta línia pot no funcionar al 100% de les seves possibilitats.

I a més a més és una pèrdua d’energia que el cable no tingui prou secció. Un cable que no té prou secció s’escalfa pel conegut efecte Joule i aquest escalfament, aquesta energia calorífica, són directament pèrdues que nosaltres paguem a la companyia elèctrica i no aprofitem. Com es pot veure en la fórmula de l’energia calorífica, la quantitat d’energia que es perd és més gran com més corrent tenim (I) i quan el conductor té més resistència (R), és a dir, quan té una secció més petita. I, finalment, també intervé el temps que estigui en marxa.

Energia Calorífica=

Els aïllants són materials plàstics que fan que la tensió dels conductors no sigui accessible. És molt important que la tensió (els volts) que té un conductor no sigui accessible a altres conductors ni a qualsevol persona o animal que els pugui tocar.

El principal problema que tenen els aïllants de plàstic és que no suporten temperatures elevades, i llavors ens cal utilitzar diversos materials. El PVC és molt econòmic però no aguanta temperatures més altes de 70 °C i, per això, se n’utilitzen altres de més cars com l’EPR, el PE o l’XPLE, que aguanten fins a 90 °C, o que no facin fum, com els compostos de poliolefina.

Els cables elèctrics han de ser d’1,5, 2,5, 4, 6, 10 i 16 mm, és a dir, no poden ser de qualsevol secció (no hi ha cables de 3 mm). Això ho marca el reglament en la BT-ITC-19 i també en les UNE i els fabricants també les segueixen.

A més de la tensió, també està normalitzada la tensió que suporten els aïllants 300/500/750 V i el tipus de material aïllant V (policlorur de vinil), X (polietilè reticulat) i, a més a més, si el conductor és d’un sol fil o és format per diversos fils, i en aquest últim cas per quants.

Perquè tots anomenem els cables de la mateixa manera i no hi hagi errors, per exemple, entre l’instal·lador que fa una comanda i el magatzem que li ven un cable, cal que tots tinguin el nom normalitzat. I ho està per la UNE 20-434. Així, un exemple de nom normalitzat podria ser A07Z1-K 1×16.

Com ja hem dit abans, cal que els conductors no siguin accessibles. Per aconseguir-ho els cables van aïllats, però l’aïllament del cable no és suficient; ens cal una protecció més gran i per això utilitzem els tubs i les canalitzacions. Una vegada més i com quasi tot en el món de l’electricitat, està reglamentat en el REBT, que recomana quins tipus de tubs cal utilitzar per a cada tipus d’instal·lació. Hi ha tres tipus de tubs: rígids, curvatius i flexibles. Aquests els hem d’utilitzar en els diferents tipus d’instal·lacions (de superfície, encastades, tubs a l’aire i soterrats).

El més important quan es fa la instal·lació de tubs és que tinguin el diàmetre suficient per posar-hi tots els cables dins.

Hem de tenir en compte que dins dels tubs no es permeten els empalmaments. Només dins de les canaletes amb tapa d’accés amb eines es permeten amb els elements adients. En la resta dels casos els empalmaments sempre aniran dins de caixes d’empalmaments.

Del Reglament electrotècnic de baixa tensió (REBT), en aquesta unitat apareixen les ITC 20 i 21.