«No hem de parlar malament dels nostres amics.»
Quan se la llegeix sense cap èmfasi indegut, la prohibició és perfectament correcta. Però si s’extreu la conclusió que podem sentir-nos lliures de parlar malament de qualsevol que no sigui el nostre amic, llavors aquesta conclusió deriva de la premissa només si aquesta té el significat que adquireix quan se subratllen les dues últimes paraules. Però, en aquest cas, ja no és acceptable com a llei moral, té un significat diferents i és, de fet, una premissa diferent. Aquest raonament seria llavors un exemple de fal·làcia de l’èmfasi. També ho seria el raonament que extragués de la mateixa premissa la conclusió que podem fer malament als nostres amics, a condició de fer-ho silenciosament. [...]
Si ampliem una mica el sentit del terme, pot presentar-se un cas més seriós d’aquesta fal·làcia en fer una cita, en la qual la introducció o la supressió de cursives pot canviar el significat. Pot donar-se el mateix èmfasi fals sense cap variació en l’ús de la cursiva, quan el passatge citat és aïllat del context; perquè sovint només pot entendre’s correctament un passatge a la llum del seu context, que pot aclarir el sentit que se li vol donar a o pot contenir especificacions explícites sense les quals el passatge en qüestió adquireix una significació molt diferent. Per això, un autor responsable que fa una cita directa indicarà si les paraules que en la seva cita estan en cursiva ho estaven o no en l’original e indicarà qualsevol omissió de paraules o frases per l’ús de punts suspensius.
__________________________________________________________
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.