Al mètode instaurat per W. Jaeger en Aristòtil. Grundlegung einer Geschichte seiner Entwicklung (1923; trad. cast.: Aristóteles. Bases para la historia de su desarrollo intelectual, FCE, Mèxic 1946), se li denomina «mètode genètic», perquè parteix de la hipòtesi que les obres aristotèliques han estat escrites en fases temporalment successives, i implica que Aristòtil va abandonar una inicial fase platònica i metafísica per anar interessant-se cada cop més pel món empíric. Aquesta tesi suposa també, i això és el que ha estat més discutit, que fins i tot les obres més significatives del corpus han de ser vistes com compostes en successives etapes o estrats sense unificar (des dels temps d' Assos i Mitilene), faltats per tant d'homogeneïtat filosòfica.
Hi ha hagut autors que, amb els mateixos mètodes que Jaeger, han demostrat una evolució en sentit contrari: d'un Aristòtil empíric a un Aristòtil platònic; altres creuen veure un Aristòtil platònic sempre però cada cop més empíric; altres, en fi, el veuen en un equilibri constant d'ambdós elements.
L'investigador Giovanni Revinga (G. Revinga, Introducció a Aristòtil, Herder, Barcelona 1985, p. 40-42 i 175-177) posa en relleu que, fins i tot considerant el Corpus aristotèlic com a cursos de lliçons que es van col·leccionant, no han de tractar-se com a simples apunts de classe i que, en definitiva, citant l’opinió de P. Aubenque, un autor és responsable de l’obra seva que coneix i no corregeix. La qual cosa significa que la lectura de les obres d'Aristòtil, tal com avui en dia es coneixen, permet una comprensió filosòfica homogènia i unitària, del seu pensament, encara que sempre degui en elles admetre's el reflex d’una certa historicitat de les idees.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.