Foucault, Michel Paul (1926-1984) HIST. `foucault.wav’, `play"]
Filòsof, psicòleg i historiador de les idees francès, nascut a Poitiers. Va estudiar filosofia amb Merleau-Ponty a l’Escola Normal Superior, obtingué la llicenciatura en psicologia, el 1949 i es va titular en psicopatologia. Va ensenyar a Upsala, Varsòvia i Hamburg abans de tornar a França com a director del departament de filosofia de la Universitat de Clermont-Ferrand. Va aconseguir el doctorat amb la presentació de Histoire de la Folie à l´Âge Classique (Història de la bogeria a l'època clàssica) el 1960. Entre 1966 i 1968 va viure i a Tunísia amb la seva parella, Daniel Defert, on va exercir las docència. El 1970 va ser escollit com a profesor d'Història dels sistemes de pensament al prestigiós College de França. L´ordre del discurs es la seva lliçó inaugural.
En el seu pensament conflueixen influències del positivisme francès i, sobretot, de l’esperit de crítica radical de Nietzsche a la cultura europea, de fet ell diu de si mateix: «Jo sóc simplement nietzscheà». Tal com hem dit, es dóna a conèixer amb Història de la bogeria, la seva tesi d’Estat, obra en què indaga la natura de la racionalitat moderna a través de l’anàlisi de la bogeria, és a dir, del mode com concep i experimenta la societat la bogeria, a partir del s. XVI: de la pràctica, a partir de la qual sorgirà la corresponent teoria, de tractar el boig com un malalt mental, que és exclòs de la societat, tancat, classificat i analitzat com un objecte, símbol de la voluntat de domini, faceta consubstancial a la racionalitat moderna.
La seva segona obra d’envergadura, Les Mots et les Choses (Les paraules i les coses) (1966), que porta com a subtítol, Una arqueologia de les ciències humanes, l’eleva al rang de filòsof important i l’alinea aparentment a les files de l’estructuralisme, filosofia llavors en voga a França (Lacan, Lévi-Strauss), i de la que ell es desmarca conscientment. Amb aquesta obra, que és recordada com la presentació de la seva tesis de la mort de l’home, o la mort del subjecte, inicia un mètode d’investigació nou, l'«anàlisi arqueològica», de gran semblança amb el mètode genealògic de Nietzsche. Aquesta arqueologia va adreçada al coneixement de la natura de l’home partint del supòsit segons el qual allò que l’home és ho expliciten les ciències humanes (etnologia, lingüística i psicoanàlisi, principalment). Aquest és un saber recent, del que en prou feines en sap res la cultura dels segles XVI-XVIII. A través de la filologia, la biologia i l’economia, ciències que apareixen a finals del s. XVIII i durant el s. XIX, es formula una nova concepció de l’home entès com «ser viu, treballador i parlant», i a partir d’aquest moment l’home es converteix en subjecte i objecte de coneixement (de les ciències humanes).
L’objecte del que ell anomena «arqueologia del saber» (l'any 1969 publica L´Archeologie du savoir) és el descobriment de les «epistemes», o conjunts de relacions entre «pràctiques discursives» comuns a les diverses ciències (veure text), que constitueixen els modes de llenguatge propis d’una època, l’ànima oculta, l'«a priori històric» d’on neix la manera d’expressar-se d’una època; l’anàlisi d’aquestes epistemes -pròpies per a cadascuna de les distintes èpoques: Renaixement, edat clàssica i edat moderna- fa sortir a la llum les lleis inconscients que condicionen el que l’home diu de si mateix. El concepte «home» sorgeix, no d’una llarga tradició reflexiva sobre la natura humana, sinó de les formes discursives concretes i transeünts que es presenten entre 1775 i 1825, dates entre les que s’inscriu l’aparició d’un nou i sospitós saber, l’objecte de les quals, l’home, no és només alhora el subjecte del saber, sinó que es constitueix a si mateix en objecte; les ambigüitats pròpies de la noció han de passar forçosament a crear els problemes característics de l’ambigüitat científica de les ciències humanes. Emblema d’aquest conflicte antropològic de subjectes i objectes, i de la intencionalitat de tot el seu llibre, és l’anàlisi que del quadre de Velázquez, «Les meninas», du a terme en el primer capítol de Les paraules i les coses (veure text). L’home, «invenció recent», és un constructe destinat a desaparèixer: el que més clarament sap ara l’home de si mateix és que la idea que s’ha fet de si està destinada a desaparèixer, igual com desapareix «als límits del mar un rostre de sorra». D’aquesta postura davant el saber sobre l’home vénen les seves discussions amb Sartre. Per a aquest, el seu humanisme existencialista és la millor expressió filosòfica del que és l’home; per a Foucault, la millor expressió filosòfica sobre l’home és sostenir que no hi ha tal concepte adequat d’home (veure text).
El poder és el tercer tema important del que s’ocupa Foucault; d’ell tracta sobretot a les seves obres Vigilar i castigar (1975) i La voluntat de saber (1978), volum primer d’una Història de la sexualitat. A aquest estudi del poder el denomina «analítica del poder». L’home també s’ha fet a través de l’exercici del poder, que apareix com una estructura que amara tota la societat amb múltiples manifestacions de força. Estudia Foucault en concret les condicions històriques que han fet possible l’aparició de les institucions carceràries a Occident, dirigides conscientment, no al càstig del cos, sinó al domini de l’ànima, al control de la conducta. Una segona forma d’anàlisi de l’origen del poder pot observar-se en l’història de la sexualitat a Occident (interès molt pròxim a les seves vivències personals, a causa de la seva homosexualitat). En l’època present dominen dues alienacions: l’econòmica i la sexual; a aquesta última intenten donar sortida les teories contemporànies del freudomarxisme i els diversos moviments socials d’amor lliure. Però tota la societat, en general, parla sobre sexualitat en les més diverses formes; aquest discurs universal sobre la sexualitat no expressa més que una forma de control d’aquesta. L’estudi de la història de la sexualitat, que il·lumina l’intent de la societat de dominar un aspecte fonamental biològic de l’individuo, l’emprèn Foucault amb els diversos volums de Història de la sexualitat que la seva mort l’any 1984 va deixar inacabada. Michel Foucault va comprendre l’actualitat a través de la experiència de la bogeria, del pensament mèdic, de la sexualitat i va redissenyar la història del present posant en discussió els conceptes tradicionals de poder, sobirania i norma social.
Obres principals
Traduccions al català
- Ordre del discurs i altres escrits, Laia, Barcelona, 1982
- Nietzsche,Freud, Marx, Anagrama, Barcelona, 1981
- Foucault vist per Foucault, Bromera, Alzira 2003
Enllaços
http://filoetica.webcindario.com/filoetica/modules.php?name=News&file=article&sid=118
http://www.cult.gva.es/dglb/revista-lletres/Numero12secciones/doble12_2004.pdf
http://filoantropologia.webcindario.com/paradigmes.htm
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.