Per al home religiós l'espai no és homogeni; presenta trencaments, escissions: hi ha porcions d'espai qualitativament diferents de les altres: «No t'acostis aquí -diu el Senyor a Moisès-, treu-te el calçat dels teus peus; doncs el lloc on et trobes és una terra santa» (Èxode, III, 5). Hi ha, doncs, un espai sagrat i, per tant, «fort», significatiu, i hi ha altres espais no consagrats i, per tant, sense estructura ni consistència; en una paraula: amorfs. Més encara: per a l'home religiós aquesta absència d'homogeneïtat espacial es tradueix en l'experiència d'una oposició entre l'espai sagrat, l'únic que és real, que existeix realment, i tot la resta, l'extensió informe que l'envolta.
Diguem tot seguit que l'experiència religiosa de la no-homogeneïtat de l'espai constitueix una experiència primordial, equiparable a una «fundació del món». No es tracta d'especulació teològica, sinó d'una experiència religiosa primària, anterior a tota reflexió sobre el món. És la ruptura operada a l'espai fet que permet la constitució del món, doncs és l'esmentada ruptura el que descobreix el «punt fix», l'eix central de tota orientació futura Des del moment en què el sagrat es manifesta en una hierofania qualsevol no només es dóna una ruptura en l'homogeneïtat de l'espai, sinó també la revelació d'una realitat absoluta, que s'oposa a la no-realitat de la immensa extensió circumdant. La manifestació del sagrat fonamenta ontològicament el Món. En l'extensió homogènia i infinita, on no hi ha possibilitat de trobar demarcació alguna, en què no es pot efectuar cap orientació, la hierofania revela un «punt fix» absolut, un «Centre».
Es veu, doncs, en quina mesura el descobriment, és a dir, la revelació de l'espai sagrat, té un valor existencial per al home religiós: res pot començar, fer-se, sense una orientació prèvia, i tota orientació implica l'adquisició d'un punt fix. Per aquesta raó l'home religiós s'ha esforçat per establir-se en el «Centre del Món». Per viure en el Món cal fundar-lo, i cap món pot néixer en el «caos» de l'homogeneïtat i de la relativitat de l'espai profà. El descobriment o la projecció d'un punt fix -el «Centre»- equival a la Creació del Món; [...]
Per contra, per a l'experiència profana, l'espai és homogeni i neutre cap ruptura diferència qualitativament les diverses parts de la seva massa. L'espai geomètric pot ser assenyalat i delimitat en qualsevol direcció possible, però cap diferenciació qualitativa, cap orientació és donada per la seva pròpia estructura Evidentment, cal no confondre el concepte de l'espai geomètric, homogeni i neutre, amb l'experiència de l'espai «profà», que s'oposa a l'experiència de l'espai sagrat i que és l'única que interessa al nostre propòsit. El concepte de l'espai homogeni i la història d'aquest concepte (doncs ja l'havia adquirit el pensament filosòfic i científic des de l'antiguitat) constitueix un problema molt diferent, que no abordem. El que interessa a la nostra investigació és la experiència de l'espai tal com la viu l'home no-religiós, l'home que rebutja la sacralitat del Món, que assumeix únicament una existència «profana», depurada de tot pressupost religiós.
Immediatament s'imposa afegir que una existència profana de semblant índole mai es troba en estat pur. Qualsevol que sigui el grau de dessacralització del Món al qual hagi arribat, l'home que opta per una vida profana no aconsegueix abolir del tot el comportament religiós. Haurem de veure que fins i tot l'existència més dessacralitzada segueix conservant vestigis d'una valoració religiosa del Món.
De moment deixem de banda aquest aspecte del problema i cenyim-nos a comparar les dues experiències en qüestió: la de l'espai sagrat i la de l'espai profà. Recordin-se les implicacions de la primera: la revelació d'un espai sagrat permet obtenir «un punt fix», orientar-se en l'homogeneïtat caòtica, «fundar el Món» i viure realment. Per contra, l'experiència profana manté l'homogeneïtat i, per tant, la relativitat de l'espai. Tota orientació vertadera desapareix, doncs el «punt fix» no gaudeix ja d'un estatut ontològic únic: apareix i desapareix segons les necessitats quotidianes. A dir veritat, ja no hi ha «Món», sinó tan sols fragments d'un univers trencat, la massa amorfa d'una infinitat de «llocs» més o menys neutres en els que es mou l'home sota l'imperi de les obligacions de tota existència integrada en una societat industrial.
I, no obstant, en aquesta experiència de l'espai profà segueixen intervenint valors que recorden més o menys la no-homogeneïtat que caracteritza l'experiència religiosa de l'espai. Subsisteixen llocs privilegiats, qualitativament diferents dels altres: el paisatge natal, el paratge dels primers amors, un carrer o un racó de la primera ciutat estrangera visitada en la joventut. Tots aquests llocs conserven, fins i tot per al home més declaradament no-religiós, una qualitat excepcional, «única»: són els «llocs sants» del seu Univers privat, tal com si aquest ser no-religiós hagués tingut la revelació de l'altra realitat diferent de la qual participa en la seva existència quotidiana.
_________________________________________________
Lo sagrado y lo profano, Guadarrama, Madrid 1973, p.25-28.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.