filonet.org

Tancaré ara els ulls, em taparé les oïdes, suspendré els meus sentits; fins esborraré del meu pensament tota imatge de les coses corpòries, o, almenys, com això és gairebé impossible, les reputaré vanes i falses; d'aquesta manera, en col·loqui només amb mi i examinant el meu interior, procuraré anar coneixent-me millor i fer-me més familiar a mi propi. Sóc una cosa que pensa, és a dir, que dubta, afirma, nega, coneix unes poques coses, ignora moltes altres, estima, odia, vol, no vol, i que també imagina i sent, perquè com he observat més amunt, encara que el que sento i imagino potser no sigui res fora de mi i en si mateix, amb tot estic segur de què aquests modes de pensar resideixen i es troben en mi, sens dubte. I amb el poc que acabo de dir, crec haver enumerat tot el que sé de cert, o, almenys, tot el que he advertit saber fins aquí.

Consideraré ara amb major circumspecció si no podré trobar en mi altres coneixements de què encara no m'hagi advertit. Sé amb certesa que sóc una cosa que pensa; però no sé també el que es requereix per estar cert de quelcom? En aquest el meu primer coneixement, no hi ha ni més menys que una percepció clara i distinta del que conec, la qual no bastaria a assegurar-me de la seva veritat si fos possible que una cosa concebuda tan clara i distintament resultés falsa. I per això em sembla poder establir des d'ara, com a regla general, que són vertaderes totes les coses que concebem molt clarament i distintament.

No obstant això, he admès abans d'ara, com a coses molt certes i manifestes, moltes que més tard he reconegut ser dubtoses i incertes. Quins eren? La terra, el cel, els astres i totes les altres coses que percebia per mitjà dels sentits. Ara bé: què és el que concebia en elles com clar i distint? Res més, en veritat, sinó que les idees o pensaments d'aquestes coses es presentaven al meu esperit. I fins i tot ara no nego que aquestes idees estiguin en mi. Però hi havia, a més a més, una altra cosa que jo afirmava, i que pensava percebre molt clarament pel costum que tenia de creure-la, a saber: que hi havia fora de mi certes coses, de les que corresponien aquestes idees, i a les que aquestes s'assemblaven per complet. I en això m'enganyava; o almenys, si és que el meu judici era vertader, no ho era en virtut d'un coneixement que jo tingués.

Però quan considerava quelcom molt senzill i fàcil, tocant a l'aritmètica i la geometria, com, per exemple, que dos més tres són cinc, o coses semblants, no les concebia amb claredat suficient per assegurar que eren vertaderes? I si més tard he pensat que coses tals podien posar-se en dubte, no ha estat per una altra raó sinó que se'm va ocórrer que potser Déu hagués pogut donar-me una natura tal que jo m'enganyés fins en les coses que em semblen més manifestes. Doncs bé, sempre que es presenta al meu pensament aquesta opinió, anteriorment concebuda, sobre la suprema potència de Déu, em veig forçat a reconèixer que li és molt fàcil, si vol, obrar de manera que jo m'enganyi fins i tot en les coses que crec conèixer amb grandíssima evidència; i, al contrari, sempre que reparo en les coses que crec concebre molt clarament, em persuadeixen fins al punt que prorrompo en paraules com aquestes: enganyi'm qui pugui, que el que mai podrà serà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa, ni que alguna vegada sigui cert que jo no hagi estat mai, sent veritat que ara sóc, ni que dos més tres siguin alguna cosa distint de cinc, ni altres coses semblants, que veig clarament no poder ser d'una altra manera que com les concebo.

Certament, suposat que no tinc cap raó per creure que hi hagi algun Déu enganyador, i que no he considerat encara cap de què proven que hi ha un Déu, els motius de dubte que només depenen de l'esmentada opinió són molt lleugers i, per així dir-ho, metafísics. Mes a fi de poder suprimir-los del tot, he d'examinar si hi ha Déu, en quant se'm presenti l'ocasió, i, si resulta que sí que n'hi ha, dec també examinar si pot ser enganyador; perquè, sense conèixer aquestes dues veritats, no veig com podré aconseguir certesa de cap cosa. I per tenir ocasió d'esbrinar tot això sense alterar l'ordre de meditació que m'he proposat, que és passar per graus de les nocions que trobi primer en el meu esperit a què pugui trobar després, he de dividir aquí tots els meus pensaments en certs gèneres, i considerar en quins d'aquests gèneres hi ha, pròpiament, veritat o error.

D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquests sols convé amb propietat el nom de «idea», com quan vull, temo, afirmo o nego; perquè, si bé concebo llavors alguna cosa de què tracta l'acció del meu esperit, afegeixo així mateix quelcom, mitjançant aquesta acció, a la idea que tinc d'aquella cosa; i d'aquest gènere de pensaments, uns són anomenats voluntats o afeccions, i altres judicis.

Doncs bé, per la qual cosa toca a les idees, si se les considera només en si mateixes, sense relació a cap altra cosa, no poden ser anomenades amb propietat falses; doncs imagini jo una cabra o una quimera, tan veritat és que imagino la una com l'altra.

No és tampoc de témer que pugui trobar-se falsedat en les afeccions o voluntats; doncs encara que jo pugui desitjar coses dolentes, o que mai hagin existit, no és menys cert per això que jo les desitjo.

Per tant, només en els judicis he de tenir molta cura de no errar. Ara bé, el principal i més freqüent error que pot trobar-se en ells consisteix a jutjar que les idees que estan en mi són semblants o conformes a coses que estan fora de mi, doncs si considerés les idees només com a certs modes del meu pensament, sense pretendre referir-les a alguna cosa exterior, a penes podrien donar-me ocasió d'errar.

Doncs bé, d'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix.

Mes se m'ofereix encara una altra via per esbrinar si, entre les coses les idees de les quals tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi. És a saber: si tals idees es prenen només en quant que són certes maneres de pensar, no reconec entre elles diferències o cap desigualtat, i totes semblen procedir de mi d'un mateix mode; però, en considerar-les com a imatges que representen unes una cosa i altres una altra, llavors és evident que són molt distintes unes d'altres. En efecte, les que em representen substàncies són sens dubte quelcom més, i contenen (per així dir-ho) més realitat objectiva, és a dir, participen per representació de més graus de ser o perfecció, que aquelles que em representen només modes o accidents. I més encara: la idea per la qual concebo un Déu suprem, etern, infinit, immutable, omniscient i creador universal de totes les coses que estan fora d'ell, aquesta idea -dic- certament té en si més realitat objectiva que les que em representen substàncies finites.

Ara bé, és cosa manifesta, en virtut de la llum natural. que ha d'haver-hi almenys tanta realitat en la causa eficient i total com en el seu efecte: doncs d'on pot treure l'efecte la seva realitat, si no és de la causa? I com podria aquesta causa comunicar-la-hi, si no la tingués ella mateixa?

I d'aquí se segueix, no sols que el no-res no podria produir cap cosa, sinó que el més perfecte, és a dir, la cosa que conté més realitat, no pot provenir del menys perfecte. I aquesta veritat no és només clara i evident en aquells efectes dotats d'aquesta realitat que els filòsofs anomenen actual o formal, sinó també en les idees, on només es considera la realitat que anomenen objectiva.

Doncs bé, perquè una idea contingui tal realitat objectiva més aviat que tal una altra, ha d'haver-la rebut, sens dubte, d'alguna causa, en la qual hi hagi tanta realitat formal, almenys, quanta realitat objectiva conté la idea. Doncs si suposem que en la idea hi ha quelcom que no es troba en la seva causa, haurà d'haver-ho rebut del no-res; mes, per imperfecte que sigui el mode de ser segons el qual una cosa està objectivament o per representació en l'enteniment, mitjançant la seva idea, no pot amb tot dir-se que aquest mode de ser no sigui res, ni, per consegüent, que aquesta idea prengui el seu origen del no-res. Tampoc he de suposar que, sent només objectiva la realitat considerada en aquestes idees, no sigui necessari que la mateixa realitat aquest formalment en les causes d'elles, ni creure que basta amb què estigui objectivament en les esmentades causes; doncs, així com el mode objectiu de ser competeix a les idees per la seva pròpia natura, així també el mode formal de ser competeix a les causes d'aquestes idees (o almenys, a les primeres i principals) per la seva pròpia natura. I encara que pugui ocórrer que d'una idea neixi una altra idea, aquest procés no pot ser infinit, sinó que cal arribar finalment a una idea primera, la causa de la qual sigui com un arquetip, en el que estigui formal i efectivament continguda tota la realitat o perfecció que en aquesta idea està només de mode objectiu o per representació. De manera que la llum natural em fa saber amb certesa que les idees són en mi com a quadres o imatges, que poden amb facilitat ser còpies defectuoses de les coses, però que en cap cas poden contenir res major o més perfecte que aquestes.

I com més llarga i atentament examino tot l'anterior, tant més clara i distintament conec que és veritat. Mes, a la fi, quina conclusió obtindré de tot això? Aquesta, a saber: que, si la realitat objectiva d'alguna de les meves idees és tal, que jo pugui saber amb claredat que aquesta realitat no està en mi formal ni eminentment (i, per consegüent, que jo no puc ser causa de tal idea), se segueix llavors necessàriament d'això que no estic sol en el món, i que hi ha una altra cosa, que és causa d'aquesta idea; si, al contrari, no trobo en mi una idea així, llavors mancaré d'arguments que puguin donar-me certesa de l'existència d'alguna cosa que no sigui jo, doncs els he examinat tots amb summa diligència, i fins ara no he pogut trobar cap altre.

__________________________________________________