Poso a un costat, amb gran reverència, el nom d’Heràclit. Mentre que la resta del poble dels filòsofs rebutjava el testimoni dels sentits perquè aquests mostraven pluralitat i modificació, ell va rebutjar el seu testimoni perquè mostraven les coses com si mostressin durada i unitat. També Heràclit va ser injust amb els sentits. Aquests no menteixen ni del mode com creuen els eleates ni del mode com creia ell, -no menteixen de cap manera. El que
nosaltres fem del seu testimoni, això és el que indueix la mentida, per exemple la mentida de la unitat, la mentida de la cositat, de la substància, de la durada... La «raó» és la causa que nosaltres falsegem els sentits. Mostrant l’esdevenir, el morir, el canvi, els sentits no menteixen... Però Heràclit tindrà eternament raó en dir que l’ésser és una ficció buida. El món «aparent» és l’únic: el món «vertader» no és més que un afegit mentider...________________________________________________________
F. Nietzsche, Crepúsculo
de los ídolos, Alianza, Madrid 1984, 7a, p.46.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.