filonet.org

Ludwig von Bertalanffy: la teoria general dels sistemes i la unitat de la ciència

Resumim així els principals resultats d’aquesta exposició:

a) L’anàlisi dels principis generals dels sistemes mostra que molts conceptes que sovint han estat tinguts per antropomòrfics, metafísics o vitalistes són susceptibles de formulació exacta. Són conseqüències de la definició de sistemes o de determinades condicions de sistemes.

b) Semblant investigació és un útil requisit previ respecte a problemes concrets de la ciència. En particular, condueix a l’elucidació de qüestions que no són tingudes en compte en els esquematismes i quadrícules dels camps especialitzats. O sigui que la teoria dels sistemes hagués de ser un recurs important en el procés de desenvolupament de noves branques del coneixement a la categoria de ciències exactes, de sistemes de lleis matemàtiques.

c) Aquesta investigació és igualment important per a la filosofia de la ciència, alguns dels principals problemes de la qual adquireixen aspectes nous i sovint sorprenents.

d) El fet que certs principis s’apliquin als sistemes en general, sense importar la natura dels mateixos ni les entitats de què es tracti, explica que apareguin en diferents camps de la ciència concepcions i lleis que es corresponen, provocant el notable paral·lelisme que hi ha en el seu desenvolupament modern. Així, conceptes com els de totalitat i suma, mecanització, centralització, ordre jeràrquic, estats estacionaris i uniformes, equifinalitat, etc., sorgeixen en diferents camps de la ciència natural, igual que en psicologia i en sociologia.

Aquestes consideracions tenen transcendència respecte a la qüestió de la unitat de la ciència. L’opinió actual està ben representada per Carnap (1934). Com ell diu, la unitat de la ciència està garantida pel fet que tots els enunciats de la ciència puguin al cap i a la fi ser expressats en llenguatge físic en forma d’enunciats que vinculin valors quantitatius a posicions definides en un sistema espaciotemporal de coordenades. En aquest sentit, tots els conceptes que es dirien no físics, per exemple nocions específicament biològiques com les de «espècie», «organisme», «fertilització» i així successivament, són definits per mitjà d’alguns criteris perceptibles: determinacions qualitatives susceptibles de fisicalització. El llenguatge físic és doncs, el llenguatge universal de la ciència La qüestió de si les lleis biològiques seran reductibles a físiques -si les lleis naturals suficients per explicar tots els fenòmens inorgànics bastaran també per explicar els fenòmens biològics- la deixa oberta Carnap, encara que inclinant-se per una resposta afirmativa.

Des del nostre punt de vista, la unitat de la ciència adquireix un aspecte més concret i, alhora, més profund. També deixem oberta la qüestió de la «reducció última» de les lleis de la biologia (i dels altres àmbits no físics) a la física, la qüestió de si s’arribarà a establir un sistema hipotèticodeductiu que comprengui totes les ciències, de la física a la biologia i la sociologia. Però de fix estem en condicions d’establir lleis científiques per als distints nivells o estrats de la realitat. I d’aquí trobem, parlant en «mode formal» (Carnap), una correspondència o isomorfisme de lleis i esquemes conceptuals en diferents camps que sustenta la unitat de la ciència. Parlant en llenguatge «material», això vol dir que el món (o sigui el total dels fenòmens observables) exhibeix una uniformitat estructural que es manifesta per mostres isomorfes d’ordre en els seus diferents nivells o regnes.

La realitat, concebuda d’una manera nou, es presenta com un tremend ordre jeràrquic d’entitats organitzades que va, en superposició de nombrosos nivells, dels sistemes físics i químics als biològics i sociològics. La unitat de la ciència no és assegurada per una utòpica reducció de totes les ciències a la física i la química, sinó per les uniformitats estructurals entre els diferents nivells de la realitat.

En especial, la bretxa entre les ciències naturals i les socials o, per usar les denominacions alemanyes, més expressives, entre les Natur i les Geisteswissenschaften, s’estreny granment, no en el sentit d’una reducció d’aquestes últimes a concepcions biològiques, sinó en el sentit de similituds estructurals. Aquesta és la causa de l’aparició de visions i nocions generals corresponents en ambdós camps, i potser acabi conduint a l’establiment d’un sistema de lleis en el segon.

La visió mecanicista va plasmar el seu ideal en l’esperit laplacià, en la concepció que tots els fenòmens són resumidament agregats d’accions fortuïtes d’unitats físiques elementals. Teòricament, aquesta concepció no va conduir a ciències exactes fora del camp de la física, és a dir, a lleis dels nivells màxims de la realitat, el biològic, el psicològic, el sociològic. En la pràctica, les seves conseqüències han estat fatals per a la nostra civilització. L’actitud que considera els fenòmens físics com a únic patró de realitat ha portat a la mecanització del gènere humà i a la devaluació de valors superiors. El domini sense taxa de la tecnologia física finalment va portar al món a les catastròfiques crisis del nostre temps. Després de tirar per terra el punt de vista mecanicista, cuidem de no lliscar al «biologisme», a considerar els fenòmens mentals, sociològics i culturals des d’un angle purament biològic. Així com el fisicalisme considerava l’organisme vivent com una estranya combinació d’aconteixements o màquines de natura fisicoquímica, el biologisme té l’home per una curiosa espècie zoològica i a la societat humana per un rusc o granja de cria d’equins. Teòricament, el biologisme no ha revelat els seus mèrits, i ha resultat fatal en matèria de conseqüències pràctiques. La concepció organísmica no significa el predomini unilateral de concepcions biològiques. Encara que faci insistència en isomorfismes estructurals generals entre diferents nivells, assevera al mateix temps la seva autonomia i possessió de lleis específiques.

Opinem que l’elaboració venidora de la teoria general dels sistemes demostrarà ser una passa de consideració cap a la unificació de la ciència. Potser estigui destinada, en la ciència del futur a exercir un paper semblant al de la lògica aristotèlica en la ciència de l’Antiguitat. La concepció grega del món era estàtica; es considerava que les coses reflectien arquetips eterns o idees. D’aquí que la classificació fos el problema central de la ciència, l’òrgan fonamental del qual era la definició de la subordinació i la superordinació de conceptes. En la ciència moderna la interacció dinàmica sembla el problema central en tots els camps de la realitat. La teoria dels sistemes definirà els seus principis generals.

________________________________________________