filonet.org

Henri Bergson: la intuïció més enllà de l’anàlisi i de la síntesi

Però si la metafísica ha de procedir per intuïció si la intuïció té per objecte la mobilitat de la durada i si la durada és per essència psicològica, no acabem tancant a la filosofia en la contemplació exclusiva de si mateixa? No consisteix llavors la filosofia a contemplar-se simplement viure, «com un pastor abstret contempla l’aigua fluir?» Parlar així seria tornar a l’error que no hem cessat d’assenyalar des del principi d’aquest estudi. Seria desconèixer la natura singular de la durada, i, al mateix temps, el caràcter essencialment actiu de la intuïció metafísica. Seria no veure que només el mètode de què parlem permet superar tant l’idealisme com el realisme, afirmar l’existència dels objectes inferiors i superiors a nosaltres encara que, no obstant això, en determinat sentit, interiors a nosaltres, fer-los coexistir plegats sense dificultat, dissipar progressivament les foscors que l’anàlisi acumula entorn dels grans problemes. Sense abordar aquí l’estudi d’aquests distints punts, ens limitarem a mostrar com la intuïció de què parlem no és un acte únic sinó una sèrie indefinida d’actes, tots ells indubtablement del mateix gènere, però cadascun d’una espècie molt particular, i com aquesta diversitat d’actes correspon a tots els graus del ser.

Si tracte d’analitzar la durada, és a dir, de resoldre-la en conceptes ja fets, estic obligat, per la natura mateixa del concepte i de l’anàlisi, a adoptar sobre la durada en general dos enfocaments oposats, amb els que després pretendré recompondre novament el concepte. Aquesta combinació no podrà presentar ni una diversitat de graus ni una varietat de formes: és o no és. Diré, per exemple, que hi ha d’una banda una multiplicitat d’estats de consciència successius i per un altre una unitat que els reuneix. La durada serà la «síntesi» d’aquesta unitat i d’aquesta multiplicitat, operació misteriosa en la qual no es veu, repeteixo, com comportaria matisos o graus. En aquesta hipòtesi no hi ha, no pot haver-hi més que una durada única, aquella en què la nostra consciència opera habitualment. Per fixar les idees, si adoptem la durada sota l’aspecte simple d’un moviment que es realitza en l’espai, i pretenem reduir a conceptes el moviment considerat representatiu del Temps, tindrem, d’una banda, un nombre tan gran com es vulgui de punts de la trajectòria, i per un altre, una unitat abstracta que els reuneix, com un fil que mantingués juntes les perles d’un collar. Entre aquesta multiplicitat abstracta i aquesta unitat abstracta, la combinació, un cop plantejada com possible, és quelcom singular en què trobem més matisos dels què en aritmètica admet una suma de nombres donats. Però si en comptes de pretendre analitzar la durada (és a dir, en el fons fer la síntesi amb els conceptes) ens instal·lem primerament en ella mitjançant un esforç d’intuïció, tenim la sensació d’una certa tensió ben determinada; aquesta determinació mateixa apareix com a selecció entre una infinitat de durades possibles. Des d’aquest moment es perceben durades tan nombroses com es vulgui, totes molt diferents entre si, encara que cadascuna d’elles, reduïda a conceptes, és a dir, considerada exteriorment des de dos punts de vista oposats, es refereix sempre a la mateixa combinació indefinible d’allò múltiple i de l'u.

__________________________________________________