No obstant això, la successió és un fet indiscutible, fins i tot en el món material. Els nostres raonaments sobre els sistemes aïllats en va implicaran que la història passada, present i futura de cadascun d’ells sigui explicable tota d’un cop, com desplegada en ventall; aquesta història es desembolica a poc a poc, com si ocupés una
duració anàloga a la nostra. Si desig preparar-me un vas d’aigua ensucrada, per més que faci, he d’esperar que el sucre es dissolgui. Aquest fet sense importància
és ple d’ensenyaments. Perquè el temps que he d’esperar no és ja aquest temps matemàtic que s’aplicaria també al llarg de la història sencera del món material, encara que se’ns mostrés tota d’un cop en l’espai. Coincideix amb la meva impaciència, és a dir, amb una certa porció de la meva
duració, que no és prolongable ni reductible a voluntat. No es tracta ja de quelcom pensat, sinó de quelcom viscut, això és, d’una relació, d’allò absolut. I no equival a dir que el vas d’aigua, el sucre, i el procés de dissolució del sucre a l’aigua la seva sens dubte abstraccions, i que el Tot en què estan retallats pels meus sentits i la meua entesa progressa potser a la manera d’una consciència?
Certament, l’operació per la qual la ciència aïlla i tanca un sistema no és una operació completament artificial. Si no tingués un fonament objectiu no s’explicaria que estigués indicada en certs casos, però no en altres. Veurem que la matèria té una tendència a construir sistemes
aïllables, que poden tractar-se geomètricament Fins i tot la definirem per aquesta tendència. Però no es tracta més que d’una tendència. La matèria no va fins al fi, i l’aïllament no és mai complet Si la ciència va fins al fi i aïlla per complet, és per a facilitat de l’estudi. Ella sobreentén que el sistema, aïllat, roman sotmès a certes influències exteriors. Els dóna simplement de costat, ja perquè les trobi massa febles per menysprear-les ja perquè es reservi tenir-les en compte més tard. No és menys veritat que aquestes influències són com altres tants fils que enllacen el sistema a un altre més ampli, aquest a un tercer que engloba als dos, i així en successió fins a arribar al sistema més objectivament aïllat i més independent de tots: el sistema solar en el seu conjunt. Però, fins i tot aquí, l’aïllament no és absolut. El nostre sol irradia la seva calor i la seva llum més enllà del planeta més llunyà. I, d’altra banda, es mou, i arrossega amb si els planetes i els seus satèl·lits, en una direcció determinada. El fil que li lliga a la resta de l’univers és sens dubte molt tènue. No obstant això, al llarg d’aquest fil es transmet, fins a la més petita parcel·la del món en què vivim, la
duració immanent al tot de l’univers.
L’univers dura. Com més aprofundim en la natura del temps, més comprendrem que
duració significa invenció, creació de formes, elaboració contínua de l’absolutament nou. Els sistemes delimitats per la ciència no duren sinó perquè estan indissolublement lligats a la resta de l’univers. És veritat que a l’univers
mateix hem de distingir, com direm més endavant, dos moviments oposats: l’un, de «descens»; l’altre, de «pujada». El primer no fa més que
desembolicar un rotlle ja preparat. Podria, en principi, realitzar-se d’una manera gairebé instantània, com ocorre a un ressort que s’afluixa. Però el segon, que correspon a un treball interior de maduració o de creació, dura essencialment, i imposa el seu ritme al primer, que és inseparable d’ell.
Res impedeix, doncs, atribuir als sistemes que la ciència aïlla una
duració i, per això, una forma d’existència anàloga a la nostra, si se’ls reintegra al Tot.
__________________________________________________
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.