Henri Bergson: plantejar els problemes en termes de duració
Per a nosaltres no hi ha mai res més que l' instantani. Allò amb el que designem amb aquest nom ja hi entra un treball de la nostra memòria, i, per consegüent, de la nostra consciència que prolonga uns en altres, de tal forma que els captem en una intuïció relativament simple, moments tan nombrosos com es vulgui d’un temps indefinidament divisible. Ara bé, on està precisament la diferència entre la matèria, tal qual el realisme més exigent podria concebre-la, i la percepció que d’ella tenim? La nostra percepció ens ofereix de l’univers una sèrie de quadres pintorescos, però discontinus: de la nostra percepció actual no sabríem deduir les percepcions ulteriors perquè no hi ha res, en un conjunt de qualitats sensibles, que deixi preveure les qualitats noves en què es transformaran. Al contrari, la matèria, tal com el realisme la planteja per regla general, evoluciona de forma que és pugui passar d’un moment al moment següent per mitjà de deducció matemàtica. Cert que entre aquesta matèria i aquesta percepció el realisme científic no podria trobar un punt de contacte, perquè desenvolupa aquesta matèria en canvis homogenis en l’espai, mentre limita aquesta percepció mitjançant sensacions inextensives en una consciència. Però si la nostra hipòtesi té fonament, fàcilment es veu com percepció i matèria es diferencien i com coincideixen. L’heterogeneïtat qualitativa de les nostres percepcions successives de l’univers porta a què cadascuna d’aquestes percepcions s’estengui ella mateixa sobre un cert gruix de duració, que la memòria condensi allí una multiplicitat enorme de commocions que se’ns apareixeran totes en bloc, encara que successivament. Bastaria d’albirar idealment aquest gruix indivís de temps, de distingir aquí la desitjada multiplicitat de moments, d’eliminar tota memòria, en resum, per passar de la percepció a la matèria, del subjecte a l’objecte Llavors la matèria, convertida gradualment en més i més homogènia a mesura que les nostres sensacions extensives es reparteixin en un nombre major de moments estendria indefinidament cap aquest sistema de commocions homogènies de què parla el realisme sense per això, certament coincidir mai de mode absolut amb ells. No hi hauria necessitat de presentar a un costat l’espai amb els moviments desapercebuts, d’un altre la consciència amb les sensacions inextensives. Al contrari, seria en una percepció extensiva on subjecte i objecte s’unirien en primer terme, consistint l’aspecte subjectiu de la percepció en la contracció que la memòria opera, confonent-se la realitat objectiva de la matèria amb les múltiples i successives commocions en què aquesta percepció es descompon interiorment.
Tal és almenys la conclusió que es desprendrà com esperem, de l’última part d’aquest treball: les qüestions relatives al subjecte i a l’objecte, a la seva distinció i a la seva unió, han de plantejar-se en funció del temps abans que en funció de l’espai.
__________________________________________________
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.