Henri Bergson: necessitat d’un mètode per trobar els vertaders problemes i les diferències de natura
Per què la filosofia ha d’acceptar una divisió que té totes les probabilitats de no correspondre a les articulacions d’allò real? I, no obstant això, per regla general, l’accepta. Pateix el problema tal com l’ha plantejat el llenguatge. Es condemna per tant per endavant a rebre una solució ja feta o, en el millor dels casos, a triar simplement entre les dues o tres úniques solucions possibles, que són coeternes a aquesta posició del problema. Equival a dir que tota veritat és ja virtualment coneguda, que el model està dipositat en els papers administratius de la ciutat, i que la filosofia és un joc de puzle que tracta de reconstruir, amb les peces que la societat ens proporciona, el dibuix que ella no vol mostrar-nos. Equival a assignar al filòsof el paper i l’actitud de l’escolar, que busca la solució dient-se que una cop d’ull indiscreta, anotada enfront de l’enunciat, en el quadern del professor, se la mostraria. Però el ben cert és que, en filosofia, com en altres parts, es tracta de trobar el problema i per tant de plantejar-lo, més encara que de resoldre-ho. Perquè un problema especulatiu està resolt des del moment que està ben plantejat. Entenc per això que llavors hi ha solució, encara que pugui estar oculta, o per així dir, amagada o coberta: no queda més que descobrir-la. Però plantejar el problema no és simplement descobrir-lo, és inventar-lo. El descobriment es basa en el que ja existeix, actual o virtualment; era, per tant, segur arribar abans o després.
La invenció presta l’ésser al que no ho tenia, hagués pogut no realitzar-se mai. En matemàtiques, i amb major motiu en metafísica, l’esforç d’invenció consisteix la majoria de les vegades a suscitar el problema, a crear els termes en què va a plantejar-se. Plantejament i solució del problema es troben, en aquest cas, ben a prop de l’equivalència: els grans problemes no s’han plantejat més que quan han estat resolts. Però molts petits problemes es troben en el mateix cas. Obro un tractat elemental de filosofia. Un dels primers capítols tracta del plaer i del dolor. Es planteja a l’alumne una pregunta com la següent: «El plaer, és o no és la felicitat?» En primer lloc caldria saber si plaer i felicitat són gèneres que corresponguin a una divisió natural de les coses. Amb rigor, la frase podria significar simplement: «Vist el sentit habitual dels termes plaer i felicitat, ha de dir-se que la felicitat és una sèrie de plaers?» Llavors el que es planteja és una qüestió de lèxic; i només serà resolta buscant de quina manera han estat emprades pels escriptors que millor han manejat el llenguatge les paraules «plaer» i «felicitat». Llavors treballarem amb sentit: haurem definit millor dos termes usuals, és a dir, dos costums socials. Però si es pretén fer més, captar realitats, i no posar al seu lloc convencions, per què es pretén que termes potser artificials (no se sap si ho són o si no ho són, atès que encara no s’ha estudiat l’objecte) plantegin un problema que concerneix a la natura mateixa de les coses? Suposeu que, en examinar els estats agrupats sota el nom de plaer, no es descobreix en ells res en comú excepte ser estats que l’home busca: la humanitat haurà classificat aquestes coses molt diferents en un mateix gènere, perquè els trobava un interès pràctic idèntic i classificava a tots de la mateixa manera. Suposeu, per una altra costat, que s’arriba a un resultat anàleg en analitzar la idea de felicitat. Tot seguit el problema desapareix, o millor, es dissol, en problemes completament nous dels que no podrem saber res i dels que ni tan sols posseirem els termes, abans d’haver estudiat, en si mateixa, l’activitat humana sobre la qual la societat havia adoptat des de fora, per formar les idees generals de plaer i de felicitat, enfocaments probablement artificials. Haurem llavors d’assegurar-nos en primer lloc que el concepte de «activitat humana» respon, ell mateix, a una divisió natural. En aquesta desarticulació d’allò real segons les seves pròpies tendències rau la dificultat principal, des del moment que se substitueix el domini de la matèria pel de l’esperit.
__________________________________________________
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.