Aristòtil: el temps com a número del moviment
Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.
Així, doncs, és evident que el temps no és un moviment, però no hi ha temps sense moviment.
I ja que investiguem què és el temps, hem de prendre l’anterior com a punt de partida per establir què és el temps amb respecte al moviment. Percebem el temps juntament amb el moviment; doncs, quan estem en la foscor i no experimentem cap modificació corpòria, si hi ha algun moviment en l’ànima ens sembla al punt que juntament amb el moviment ha transcorregut també algun temps; i quan ens sembla que algun temps ha transcorregut, ens sembla també que hi ha hagut simultàniament algun moviment. Per tant, el temps és o un moviment o quelcom pertanyent al moviment. Però ja que no és un moviment, haurà de ser quelcom pertanyent al moviment.
Però, com el que està en moviment es mou des de quelcom cap a quelcom, i tota magnitud és contínua, el moviment segueix a la magnitud. Perquè, per ser contínua la magnitud, és també continu el moviment, i el temps és continu per ser continu el moviment (doncs sempre sembla que la quantitat del temps transcorregut és la mateixa que la del moviment). Ara bé, l’abans i després són abans que res atributs d’un lloc, i en virtut de la seva posició relativa. I ja que en la magnitud hi ha un abans i un després, també en el moviment hi ha d’haver un abans i un després, per analogia amb la magnitud. Però també en el temps hi ha un abans i un després, doncs el temps segueix sempre al moviment. L’abans i després en el moviment, quan el moviment és el que és, és moviment, però el seu ser és diferent «del moviment» i no és moviment. No obstant, coneixem també el temps quan, al determinar l’abans i després, determinem el moviment; i, quan tenim la percepció de l’abans i després en el moviment, diem llavors que el temps ha transcorregut.
I ho distingim en captar que són diferents entre si i que hi ha quelcom intermedi diferent d’ells. Perquè quan intel·ligim els extrems com diferents del mig, i l’ànima diu que els ares són dos, un abans i un altre després, és llavors quan diem que hi ha temps, ja que es pensa que el temps és allò que s’ha determinat per l’ara; i acceptem això. Així doncs, quan percebem l’ara com una unitat, i no com anterior i posterior en el moviment, o com el mateix respecte a l’anterior i el posterior, llavors no sembla que hagi transcorregut algun temps, ja que no hi ha hagut cap moviment.
Però quan percebem un abans i un després, llavors parlem de temps. Perquè el temps és justament això: número del moviment segons l’abans i després.
Per tant, el temps no és moviment, sinó en tant que el moviment té nombre.. Un signe d’això és el fet que distingim allò major i el menor pel nombre, i el moviment major o menor pel temps. Per tant el temps és un nombre. Però «nombre» es pot entendre en dos sentits, ja que anomenem «nombre» no sols el que numera i allò numerable, sinó també allò mitjançant la qual cosa que numerem. Doncs bé, el temps és allò numerat, no allò mitjançant el que numerem. Allò mitjançant el que numerem és diferent d’allò numerat.
I així com el moviment és sempre diferent, així també el temps. Però tot temps simultani és el mateix, perquè l’ara existent és el mateix que era llavors, encara que el seu ser sigui distint. I l’ara mesura el temps en tant que abans i després.
L’ara és en un sentit el mateix, en un altre no és el mateix. Doncs, mentre que és en un i en un altre, l’ara és diferent (així havíem suposat que era el ser de l’ara), però quan és el que és ara, és el mateix. Perquè, com ja vam dir, el moviment segueix a una magnitud, i al moviment, diem ara, li segueix el temps. I de la mateixa manera al punt li segueix allò que s’ha desplaçat, el qual ens permet conèixer el moviment, i l’anterior i posterior que hi ha en el moviment. Però la cosa desplaçada, quan és el que és, és la mateixa (sigui un punt, una pedra o una altra cosa similar), però conceptualment és diferent, com els sofistes consideren que «Corisco està en el Liceu» és diferent de «Corisco està en l’àgora» perquè el seu ser és diferent quan està en una part i quan està en una altra. L’ara segueix a la cosa desplaçada com el temps al moviment, ja que és per la cosa desplaçada pel que coneixem l’abans i després en el moviment, i coneixem que hi ha un ara per ser numerables l’abans i després. I així també en aquests, quan és el que és, l’ara és el mateix (doncs és l’abans i després en el moviment), però el seu ser és diferent, ja que obtenim l’ara mentre que l’abans i després és numerable. Això és la cosa més cognoscible, doncs el moviment és conegut per la cosa moguda i el desplaçament per la cosa desplaçada, ja que la cosa desplaçada és un «això», però no el moviment. Per tant, l’ara és en un sentit sempre el mateix i en un altre sentit no és el mateix, ja que la cosa desplaçada és així.
És evident, llavors, que si no hi hagués temps no hi hauria un ara i que si no hagués un ara no hauria temps. Doncs així com la cosa desplaçada i el seu desplaçament van junts, així també el nombre de la cosa desplaçada i el nombre del seu desplaçament van junts. Perquè el temps és el numero del desplaçament i l’ara és, a l’igual del desplaçat, com la unitat del número.
El temps és, doncs, continu per l’ara i es divideix en l’ara; però també sota aquest aspecte segueix al desplaçament i a la cosa desplaçada. Perquè el moviment i el desplaçament són un en virtut que el desplaçat és un, no perquè ho sigui quan és (doncs podrien haver interrupcions en el moviment), sinó perquè és un en la seva definició; doncs el desplaçat delimita el moviment anterior i el posterior. I aquí també hi ha alguna correspondència amb el punt, ja que el punt fa que la longitud sigui contínua i la delimita, doncs és el començament d’una línia i el final de l’altra. Però quan se’l considera així, prenent un punt com si fos dos, cal aturar-se, si el mateix punt ha de ser començament i fi. Però l’ara, pel fet que el desplaçat està movent-se, és sempre diferent.
Per tant, el temps és número, però no com si fos el nombre d’un mateix punt, que és començament i fi, sinó més aviat a la manera que els extrems ho són d’una línia, i no com les parts de la línia, tant pel que s’ha dit abans (doncs el punt mig ho prendríem com dos, i llavors el temps es detindria), com perquè és evident que ni l’ara és una part del temps ni la divisió és una part del moviment, com tampoc el punt és part d’una línia; però dues línies són parts d’una línia.
Així doncs, en tant que límit, l’ara no és temps, sinó un accident seu; però, en tant que numera, és nombre. Perquè els límits són només d’allò de tot això són límits, mentre que el nombre d’aquests cavalls (deu, per exemple) és també nombre en una altra part.
És evident, llavors, que el temps és nombre del moviment segons l’abans i després, i és continu, perquè és nombre de quelcom continu.
__________________________________________
Física, 219a-220b. (Gredos, Madrid 1995, p.269-275).
Veure altres textos d'Aristòtil sobre el temps.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.