L’ara és la continuïtat del temps, com ja vam dir, perquè enllaça el temps passat amb el temps futur, i és el límit del temps, ja que és el començament d’un temps i el fi d’un altre. Però això no és evident com ho és el punt, que roman. L’ara divideix potencialment, i en tant que divideix és sempre distint, però en tant que uneix és sempre el mateix, com en el cas de les línies matemàtiques. Perquè en el pensament el punt no sempre és un i el mateix, ja que quan divideix és distint a casa cas; però en tant que la línia és una, el punt és el mateix en tots els casos. Així també amb l’ara: en un sentit, és el divisor potencial del temps; en un altre, és el límit i la unitat d’ambdues parts.

La divisió i la unificació són el mateix i respecte a aquest, però el seu ser és distint.

Aquest és un dels sentits de «ara», però en un altre significa un temps que està pròxim a aquell ara. Diem: «vindrà ara», perquè vindrà avui; «ve ara», perquè ha vingut avui. Però els fets de la Ilíada no van succeir «ara», ni el diluvi va succeir «ara»; perquè, encara que és continu el temps des de l’ara cap aquells fet, no estan pròxims.

«Alguna vegada» (pote) significa un temps determinat respecte a l’ara en el primer sentit, com «alguna vegada» va ser presa Troia o «alguna vegada» hi haurà un diluvi, perquè aquests han de determinar-se respecte a l’ara. Hi haurà, llavors, certa quantitat de temps des d’aquest ara cap al futur, com també des d’aquest ara cap al passat.

Però, si no hi ha cap temps que no sigui «alguna vegada», tot temps serà finit. S’extingirà, llavors? O no s’extingirà, si el moviment és sempre? És sempre distint o el mateix temps es repeteix? És clar que així com és el moviment, així també és el temps; perquè si un i el mateix moviment es repeteix alguna vegada, el temps serà també un i el mateix, i si no, no ho serà.

Ja que l’ara és un fi i un començament del temps, però no del mateix temps, sinó el fi de què ha passat i el començament de què ha de venir, se segueix que, així com al cercle allò convex i allò còncau estan en algun sentit en aquest, així també el temps està sempre en un començament i un fi, i per això sembla sempre distint, perquè l’ara no és el començament i el fi d’aquest, ja que si així fora, seria dos oposats alhora i sota el mateix respecte. I el temps no s’extingirà, perquè està sempre començant.

«Ja» (édé) significa la part del temps futur que està pròxima al «ara» indivisible del present (-«Quan passeges?» -«Ja», perquè està pròxim el temps en què això ocorrerà), i la part del temps passat que no està llunyana del «ara» (-«Quan passeges?» -«Ja he passejat»). Però no diem que Troia va ser presa «ja», perquè és quelcom massa llunyà de l’actual «ara».

«Recentment» (árti) indica la part del passat pròxima a l’actual «ara» (-«Quan vas ser?» -«Recentment», si el temps està pròxim a l’actual «ara»).

«Fa temps» (pálai) es refereix a un passat llunyà.

«Instantàniament» (exaíphnés) significa un sortir fora de si en un temps imperceptible per la seva petitesa; i tot canvi és per natura un sortir fora de si.

__________________________________________

Física, 222a-222b. (Gredos, Madrid 1995, p.282-285).