Després de les filosofies esmentades va arribar la teoria de Plató, que, en general està d’acord amb els pitagòrics, però té també coses pròpies, al marge de la filosofia dels itàlics. Perquè havent-se familiaritzat des de jove amb Cràtil i amb les opinions d’Heràclit, segons les quals totes les coses sensibles flueixen sempre i no hi ha ciència sobre elles, va sostenir aquesta doctrina també més tard. D’altra banda, ocupant-se Sòcrates dels problemes morals i no de la Natura en el seu conjunt, però buscant en ells allò universal, i havent estat el primer que va aplicar el pensament a les definicions, [Plató] va acceptar els seus ensenyaments, però per estar familiaritzat amb les opinions d’Heràclit va pensar que allò universal es produïa en altres coses, i no en les sensibles; perquè li semblava impossible que la definició comuna fos d’alguna de les coses sensibles, almenys de les subjectes a perpetu canvi. Plató, doncs, va anomenar a tals ens Idees, afegint que les coses sensibles estan fora de les idees, però totes les coses sensibles es denominen segons aquestes; perquè per participació tenen les coses que són moltes el mateix nom que les Espècies. I, en quant a la participació, no va fer més que canviar el nom; perquè els pitagòrics diuen que els ens són per imitació dels nombres, i Plató, que són per participació, havent canviat el nom. Però ni aquells ni aquest es van ocupar d’indagar què era la participació o la imitació de les Espècies.

A més a més, al costat d’allò sensible i de les Espècies, admet les Coses matemàtiques com a ens intermedis, diferents, d’una banda, dels objectes sensibles per ser eternes i immòbils, i, per una altra, de les Espècies, per ser moltes semblants, mentre que l’Espècie mateixa és només una en cada cas.

I, ja que les Espècies són causes per a les altres coses, va creure que els elements d’aquelles eren elements de tots els ens. Així, doncs, com a matèria, va considerar que eren principis allò Gran i allò Petit, i com a substància, l’U; perquè a partir d’aquells (allò gran i allò petit), per participació de l’Un, les Espècies eren els Nombres. En ensenyar que l’’U és substància, i que no es diu U el que és una altra cosa, la seva doctrina era semblant a la dels pitagòrics, i, en afirmar que els nombres eren les causes de la substància per a les altres coses, ensenyava el mateix que ells. Però el posar una Díada en lloc de l’Infinit com U i fer l’Infinit a partir d’allò Gran i allò Petit, li era propi. A més a més, Plató separa els nombres de les coses sensibles, mentre que els pitagòrics diuen que les coses mateixes són nombres, i no atribueixen a les Coses matemàtiques una posició intermèdia. Així, perquè, el posar l’U i els Nombres fora de les coses i no com els pitagòrics, i la introducció de les Espècies, va tenir el seu origen en la investigació dels enunciats (perquè els anteriors no coneixien la Dialèctica); i el convertir en Díada l’altra natura (és a dir, la causa material), en el fet que els Nombres, fora dels primers, es generen còmodament d’ella com d’una pasta blana.

Però succeeix precisament el contrari. Perquè no és raonable així. Aquests filòsofs, en efecte, fan sortir de la matèria moltes coses; però l’Espècie només genera un cop, i, evidentment, d’una sola matèria només surt una taula, mentre que el que indueix l’Espècie, sent un, en fa moltes. El mateix succeeix amb el mascle amb relació a la femella; perquè aquesta és fecundada per un sol coit, mentre que el mascle en fecunda a moltes. Aquestes són, no obstant això, imitacions d’aquells principis.

Això és el que va ensenyar Plató sobre els temes que ens ocupen. I és evident pel que s’ha dit que només va utilitzar dues causes: la de la quiditat (o causa formal) i la relativa a la matèria (perquè les Espècies són causes de la quiditat per a les altres coses, i l’U, per a les Espècies); i la matèria que constitueix el subjecte, de la qual es diuen les Espècies en les coses sensibles i l’U en les Espècies, és, segons ell, la Díada, allò Gran i allò Petit.

____________________________________________