Ja que en la natura sencera hi ha quelcom que serveix de matèria a cada gènere (i és el que té en potència tots els éssers del gènere), i una altra cosa que és la causa i l’agent perquè els produeix tots, com succeeix amb l’art respecte de la matèria, és necessari que en l’ànima també es trobin aquestes diferències.

I de fet, hi ha d’una banda l’enteniment que és anàleg a la matèria perquè es converteix en tots els intel·ligibles, i d’altra banda l’enteniment [que és anàleg a la causa eficient] perquè els produeix tots, i és un cert hàbit com la llum: perquè en cert sentit la llum fa passar els colors de la potència a l’acte. I aquest enteniment és separat, impassible i sense barreja, ja que és per essència un acte; perquè sempre l’agent és d’una dignitat superior al pacient, i el principi a la matèria.

La ciència en acte és idèntica al seu objecte; al contrari, la ciència en potència és anterior en el temps en l’individu, però absolutament no és anterior ni en el temps, i no pot dir-se que aquest enteniment unes vegades pensi i altres no pensi. Un cop separat, és només el que és, i només això és immortal i etern. Però no tenim record perquè és impassible, mentre que l’enteniment pacient és corruptible, i sense aquest no es pensa res.

__________________________________________________

De l’ànima, III, 5. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.68-69).