«I sembla també raonable que en els nombres el més petit sigui el límit, però que en la direcció del més gran tota pluralitat sempre pot ser superada. En les magnituds, al contrari, tota magnitud és superada en el direcció d’allò més petit, però quan es correspon cap al més gran no hi ha una magnitud infinita. La raó és que la unitat, qualsevol cosa que sigui, és indivisible (un home, per exemple, és només un home i no gaires); però el nombre és una multiplicitat de «uns» o una certa quantitat d’ells. Així, el nombre ha de detenir-se en allò indivisible, perquè «dos» i «tres» són només denominacions derivades, i de la mateixa manera cadascun dels altres nombres. Però en el direcció del nombre major sempre és possible pensar un altre major, perquè una magnitud pot ser infinitament biseccionada. D’aquí que aquest infinit sigui potencial, mai actual, encara que el que es prengui superi sempre tota pluralitat determinada. Però aquest nombre no és separable del procés de bisecció, ni la seva infinitud roman, sinó que consisteix en un procés d’arribar a ser, com el temps i el nombre del temps.

En les magnituds succeeix el contrari: el que és continu es pot dividir fins a l’infinit, però no és infinit si es procedeix cap al més gran. Doncs la quantitat que pot ser potencialment també pot ser actualment. Per tant, com no hi ha cap magnitud sensible que pugui ser infinita, és impossible que sigui superada tota quantitat determinada; perquè si fos possible seria quelcom més gran que el món».

___________________________________________