S’anomena «límit»

1) l’extrem de cada cosa, allò primer fora del qual no s’hi pot trobar res d’ela, i allò primer dins el qual està contingut tot (el que forma part d’ela);

2) també el que constitueix la forma d’una magnitud, o de quelcom que posseeix magnitud;

3) i el fi de cada cosa (i aquest és allò vers el que -i no allò des del que- té lloc el moviment i l’acció; si bé, de vegades, es consideren límits ambdós, allò des de la qual cosa i allò cap a la qual cosa, és a dir, allò-per-al-qual);

4) també l’entitat, és a dir, l’essència de cada cosa: aquesta és, en efecte, límit del coneixement i si ho és del coneixement, també ho és de la cosa.

De manera que resulta obvi que «límit» es diu en tots els sentits en què es diu «principi», i en més encara, ja que el principi és un tipus de límit, però no tot límit és principi.

________________________________________________

Aristòtil, Metafísica, 1022a. (Gredos, Madrid 1994, p. 246).