És el resultat del procés mental o lògic de l’abstracció, que és el procés mental mitjançant el qual alguns dels elements que constitueixen una realitat concreta són destriats dels altres i considerats separadament. (Per exemple, la geometria fa abstracció dels colors i tota altra propietat diferent de l’extensió, i per això les figures geomètriques són "abstractes").
Allò abstracte és, doncs, allò general que només té existència pròpia en la ment i que no manté una relació d’identitat amb allò sensorialment intuït d’on procedeix. S’oposa al concret, que es refereix a un objecte que es descriu tal com és captat en la intuïció sensible. En general, doncs, abstracte és diu de tota noció que es considera separadament de les representacions en les quals és donada. Les ciències abstractes són les que empren les abstraccions més elevades (metafísica, lògica, matemàtiques).
Kant recorda que abstracte i concret es refereixen pròpiament a l’ús que es fa dels conceptes, no als conceptes mateixos (que són tots abstractes). Per a Hegel allò abstracte posseeix una connotació pejorativa, en tant que està desproveït de les determinacions concretes que li proporcionarien la seva referència al tot, i és, a més a més, només un «moment» del pensar, és a dir, és només allò universal al què li falta allò particular i individual, mentre que el que és veritablement concret és l’esperit (veure cita; veure universal concret i veure enllaç). Les diverses filosofies de la vida consideren allò abstracte com absolutament inadequat per representar l’autentica realitat vital.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.