-veritat-
 |
 |
|
(del llatí veritas, que tradueix el grec G8Z2,4", alétheia, compost de negació i l’arrel del verb lanthano, estar ocult; per tant «el que està patent») És la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix. Així s’ha entès tradicionalment la veritat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat o els enunciats i els fets.
En sentit estricte és la correspondència d’una proposició o enunciat amb els fets. Per això diem que un enunciat és vertader si descriu els fets com són i que és fals si no els descriu com són. En conseqüència, la veritat és, primer que res, una propietat del discurs declaratiu; la veritat o la falsedat pertany als enunciats o proposicions i no als fets. D'aquesta manera està clar que les «coses» no són ni verdaderes ni falses, sinó que solament és verdader o fals el nostre discurs sobre aquestes coses. És, doncs, la veritat és un concepte purament epistemològic. Així ho ha entès fonamentalment la tradició, des d'Aristòtil, per a qui la veritat consisteix a afirmar el que és i a negar el que no és, i l'Escolàstica medieval, que la defineix com la «adequació entre l’enteniment i les coses» (Tomàs d’Aquino), fins als lògics moderns, entre ells Tarski, que ha acceptat aquest concepte de veritat com a correspondència i l’ha alliberat de totes les connotacions metafísiques, construint la denominada teoria semàntica de la veritat.
No obstant això, no tots els enunciats vertaders ho són per la seva correspondència amb els fets. «Demà plourà o no plourà» no té res a veure amb la realitat i, no obstant això, és un enunciat vertader: és una veritat lògica. Això últim fa plausible la denominada teoria de la coherència de la veritat. La teoria de l’adequació o correspondència ha de complementar-se amb la de la coherència, i encara amb la teoria pragmàtica de la veritat.
HIST. No sempre s’ha donat al concepte de veritat aquesta consideració simplement epistemològica Les distintes accepcions de veritat al llarg de la tradició filosòfica occidental es deuen, per una part, a influències de la tradició bíblica i, per altra part, de la primera filosofia grega. En els començaments d’aquesta última, apareix ja en el poema de Parmènides, la noció de veritat (alètheia) oposada a la de simple opinió (doxa), com lligada a la del ser (on) i a la del dir (logos), de manera que el pensar i l’ésser han de ser el mateix (veure text). La idea de veritat com a relació simètrica de coincidència es presenta per primera vegada explícitament en Plató, encara que aquest autor no desenvolupa cap teoria específica respecte d’això. Segons Plató, el discurs (logos) que manifesta la realitat és vertader. Aristòtil interpreta aquesta relació com el judici que uneix o separa el que en la realitat està unit o separat, és a dir, el judici que expressa la realitat tal com és (veure text); són els començaments de l’anomenada teoria de la coincidència o correspondència. En el Nou Testament la veritat es refereix primer que res a la «fiabilitat» o fidelitat de Déu, a la paraula de Déu, a l’Evangeli i, sobretot, a Jesucrist en qui se substantiva: Déu o Jesucrist són «la Veritat». El neoplatonisme unirà els dos camins: el grec i el bíblic, de manera que, per a Agustí de Hipona, la veritat és tant el nous (la intel·ligència) neoplatònic com el logos (la Paraula) del Nou Testament. Amb això la veritat adquireix un rang ontològic: és quelcom que la ment descobreix; hi ha la Veritat (Déu), les veritats eternes (les idees de la ment divina) i la veritat que l’ànima coneix, endinsant-se en si mateixa, per certa il·luminació interior (veure text). L’Edat Mitjana fa de la veritat un dels transcendentals del ser, una de les propietats que tot ens té: el que és, pel mer fet de ser, és vertader, això és, intel·ligible, sent Déu la raó última de la veritat o intel·ligibilitat de tot ens. Amb Guillem d'Occam i el nominalisme de la crisi de l’Escolàstica, els transcendentals medievals es converteixen en mers noms o conceptes, amb la qual cosa comença a parlar-se simplement de la veritat epistemològica i de la veritat lògica.
Amb la filosofia moderna, la veritat perd el seu estatus ontològic i passa a ser definitivament una qüestió epistemològica: en Descartes, la veritat es converteix en el problema de la certesa, o de l'evidència, si bé Déu continua sent encara el garant d’aquest criteri de certesa, de la mateixa forma que Leibniz parla encara de l’enteniment diví com a font de les veritats eternes. En canvi, per a altres empiristes i racionalistes, com Hobbes, Spinoza i Locke, la veritat és només propietat dels enunciats. En Kant, la veritat és «trascendental» en un nou sentit, és a dir, es refereix a les condicions a ‘priori’, existents en el subjecte humà, que fan possible la concordança de l’enteniment amb el seu objecte. A causa de la revolució copernicana dels plantejaments kantians, la veritat és la conformitat de l’experiència amb els conceptes purs de l’enteniment o categories (veure text). El concepte kantià de veritat és interpretat dialècticament en l’idealisme alemany com a relació d’identitat del subjecte -l’enteniment-, amb l’objecte -la idea-. Hegel fa del «tot», de la idea, subjecte i objecte alhora, el portador històric de la veritat. La «esquerra» hegeliana, per obra de Feuerbach i Marx, sobretot, inverteix l’idealisme hegelià, de manera que la veritat és l'«existència», o l'«home», i així deixa de ser una qüestió de la teoria per ser-ho de la praxis. El caràcter històric de la veritat és posat en relleu principalment pel existencialisme de Heidegger, qui també dóna a la veritat una condició ontològica, en considerar-la propietat del ser i no de la ment, i per la denominada filosofia hermenèutica; que la veritat tingui una interpretació històrica porta a la qüestió no sols del caràcter relatiu de la veritat, i per tant a la definició de què és veritat, què significa que un enunciat sigui vertader, sinó també a la qüestió del criteri de veritat: com sabem que un enunciat és vertader.
El neopositivisme substitueix la qüestió de la veritat per la del sentit i la verificació d’un enunciat; la veritat o el sentit d’un enunciat consisteixen en el seu verificabilitat. Karl R. Popper, que parlant de les teories científiques prefereix referir-se al concepte de «versemblança», o proximitat a la veritat, més que al de «veritat», accepta la noció tradicional de veritat com a correspondència, sobretot en la versió que d’ella dóna la teoria semàntica de la veritat, de Tarski (veure cita).
En l’actualitat, les principals explicacions sobre el sentit de la veritat es deuen a la
-
teoria de la correspondència, o teoria semàntica de la veritat,
-
la teoria pragmàtica de la veritat.
En totes elles es manté la idea bàsica de què la veritat consisteix en una relació, diferint només en la determinació dels termes d’aquesta relació: relació d’una proposició amb els fets; relació d’una proposició amb un conjunt establert de proposicions i relació d’una proposició amb la pràctica, la acció o la utilitat.
veritat: termes relacionats
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.