-filosofia-
 |
 |
|
________________________________________________________________
Etimològicament, del grec N48@F@N\", phylosophia, amor al saber, derivat de N48XT, estimar i F@N\", saber, saviesa. Així, en una traducció excessivament convencional, voldria dir «amor a la saviesa», on la paraula F@N\", sophia, en comptes de ser traduïda com «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d'Aristòtil, com «enteniment i ciència» (veure cita); d'igual manera, N\8@H, philos, l' «amic» o l' «amant» d'aquest saber intel·lectual pot entendre's, a la manera de Plató, com aquell que desitja saber o està àvid de saber (veure cita).
Així, doncs, etimològicament la filosofia seria el «desig o afany de saber» o la «recerca del coneixement».
Generalment s'afirma que la filosofia -que segons Plató i Aristòtil neix de l'admiració- apareix com la superació del pensament mític, basat en creences sense fonamentació racional, per una forma de pensament crítica i racional. Aquest trànsit es coneix com el pas del mite al logos. Aquest mateix procés és el que marca l'origen de la ciència, que inicialment estava íntimament unida a la filosofia. De fet, en molts casos es pot considerar que les ciències i la filosofia han estat una mateixa reflexió i solament a partir de l'època moderna es comencen a separar les diferents ciències naturals de la filosofia.
Sembla que Pitàgores de Samos, va ser el primer que va emprar aquest terme per definir la seva activitat. En comptes de qualificar-se a si mateix de savi (sophós) es va qualificar simplement de philo-sophos, el que cerca el saber (veure cita). De manera semblant més endavant Sòcrates es presenta a si mateix com el qui res no sap, però està en camí d'investigar i d'assolir coneixements. No es presenta tampoc com un savi, sinó com un que cerca el saber, com un philo-sophos. En ambdós casos el que es manifesta és una actitud contrària al dogmatisme, que és la pròpia d'aquells que creuen que ja saben. Així, doncs, la filosofia expressa una actitud contrària a la del pensament basat en mites o creences religioses que es fonamenten en certeses absolutes. Ben al contrari, el filòsof és conscient de que no es posseeix el coneixement absolut i de que el saber sempre és un procés. Mentre que aquells que creuen que ja estan en possessió d'un saber absolut ja no investiguen ni cerquen, el filòsof segueix indagant per tal d'anar aconseguint un saber cada cop més fonamentat, i no accepta fonaments basats en meres creences, sinó que cerca un coneixement que sigui crític i es basi en la raó. La filosofia, doncs, es la recerca de la veritat per part d'aquells que saben que la veritat mai no s'acaba de posseir. En aquest sentit, com diu B. Russell, sovint les preguntes són més importants que les respostes (veure citació) que sovint romanen obertes (veure text) i, paradoxalment, una de les seves funcions és la de fer veure les limitacions del coneixement i mostrar una actitud contrària al dogmatisme que pensa que es posseeixen certeses absolutes. (Veure textos més abaix)
Històricament, la filosofia apareix com una invenció feta pels grecs de les colònies jònies d'Àsia Menor, cap al s. VI a.C., consistent en fer front amb la reflexió racional als problemes que els presentava la naturalesa. Segons molts autors, entre ells Karl R. Popper, aquesta invenció va consistir en un canvi d'actitud davant les afirmacions tradicionals sobre el món i el lloc que ocupa l'home en el món, sobretot sobre els orígens d'ambdós, a causa de profundes transformacions socials. D'una actitud tradicional, conservadora i acrítica, basada en el mite, es passa a una actitud nova, innovadora i crítica, que s'expressa mitjançant teories sobre el món, al començament rudimentàries. Aquesta actitud arriba a convertir-se en la tradició de criticar teories, de manera que la filosofia, primer, i després la ciència, que anirà naixent d'aquella, no són més que l'actitud crítica de l'home davant les coses -la natura, l'univers i ell mateix-, tal com s'ha desenvolupat al llarg de la història (veure text).
Com, s'ha entès la filosofia? Història de la filosofia
La manera d'entendre i desenvolupar
aquesta actitud crítica, o d'aquesta activitat de reflexió racional, a
través dels temps constitueix la història de la
filosofia i de la ciència,
i fins i tot la història de la mateixa civilització. De manera que a la
filosofia li és essencial el coneixement de la seva història, i així la
història de la filosofia és un element constitutiu de la pròpia
filosofia. Dit d'una altra manera; es pot estudiar una ciència sense
necessitat de conèixer la història d'aquesta ciència, ja que els
coneixements científics progressen substituint teories obsoletes per
altres de més ben fonamentades, però no es pot estudiar filosofia sense
conèixer la seva història, ja que sovint la filosofia -que no és una
ciència- no avança de la mateixa manera que les ciències, i així, a la
filosofia el coneixement de la seva pròpia història li és necessari.
Molts dels problemes filosòfics han estat plantejats per autors antics
o de segles passats, i per això en els textos filosòfics és freqüent
trobar referències o cites d'Aristotil, o de Hume o de Kant, Nietzsche,
etc., mentre que això no és freqüent en tractats de química orgànica,
per exemple.
En línies generals, després de l'esplèndida aparició del pensament grec, que desenvolupa la filosofia primer com un saber sobre la naturalesa (presocràtics), després com un saber sistemàtic i integral (Plató i Aristòtil) i, finalment, com una forma ètica de viure (hel·lenisme), la filosofia, a finals del món antic i durant l'època medieval -sota predomini de la influència de les grans religions monoteistes- es confon novament amb el pensament religiós, d'on havia sorgit com a crítica i alternativa, en part per fondre's amb aquest pensament religiós i, en part, per a reelaborar-lo des del seu interior (neoplatonisme, cristianisme, filosofia escolàstica).
Després d'una llarga i més aviat confusa,
però en cap mode infructuosa relació que la fe
i la raó
mantenen en el món medieval occidental, ja sigui cristià, àrab o jueu,
el pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el Renaixement
i la
revolució científica. Així com en aquesta època neix la ciència
moderna, fa també la seva aparició la filosofia moderna.
Descartes estableix la nova funció de la filosofia: assegurar la certesa del coneixement humà; la missió de la filosofia és posar en clar en què fonamenta el subjecte humà la seva confiança a saber. Racionalisme i empirisme són dues maneres de respondre a la qüestió de la certesa: la certesa la dóna la raó (racionalisme) o la experiència (empirisme). Hi ha acord a admetre l'existència d'un coneixement objectiu i comú; el desacord està en el mètode d'aconseguir-lo i en la mesura que és possible aconseguir-lo.
Kant inverteix substancialment la perspectiva i l'actitud crítica
es dirigeix al mateix subjecte que exerceix aquesta actitud;
s'investiga la seva capacitat estructural de conèixer i, com resultat
del «gir
copernicà», estableix que el coneixement és, d'algun mode,
constituït pel mateix subjecte humà -per la natura humana-, no sols en
els seus límits sinó també en el seu mateix contingut, i aquest
coneixement és universal i el mateix per a tots perquè la natura humana
és la mateixa en tots. En la història posterior a Kant, la creença en una
natura humana i en un sol tipus de racionalitat ha estat posada en
qüestió. A més de natura, hi ha història
i
evolució i, a més de raó, valors,
estructures econòmiques,
inconscient i vida.
No pot donar-se ja per descomptat que hi ha una cosa tal com
racionalitat i natura humana, igual com no hi ha una cosa objectiva que
pugui anomenar-se «veritat»; més aviat cal preguntar-se per quines són
les condicions que fan possible que hi hagi racionalitat, natura i
veritat. Per això mateix Kant pensa que, en certa manera, mai no es pot
ensenyar filosofia, sinó que solament es pot ensenyar a filosofar.
El desenvolupament de les mateixes ciències empíriques durant els dos últims segles, i sobretot el de la seva metodologia, ha portat a la conclusió que la investigació científica no apunta simplement a la veritat i a la certesa. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment.
No perquè hi hagi una natura, un model de racionalitat i un coneixement vertader es posen els home d'acord; més aviat perquè els homes es posen d'acord és possible parlar de coneixement vertader, de racionalitat i d'allò que és, o ha de ser, comú a tots.
A la filosofia correspon, en els distints àmbits en què és necessari l'acord -en allò social, en l'ètic, en el teòric, en el científic- tractar de les condicions que el fan possible i dels termes en què pot establir-se.
Com es concep la filosofia en l'actualitat?
Encara que al llarg de la seva història la filosofia ha
consistit en un saber substantiu i autònom, i en ocasions ha estat
l'únic saber disponible, en l'actualitat no s'atribueix a la filosofia
un objecte propi d'estudi, per la simple raó que pot comprendre'ls
tots. Les ciències són posteriors a la filosofia pel que fa al seu
naixement cronològic, però aquesta exerceix ara la seva activitat
després de l'activitat de les ciències. Per això sol definir-se la
filosofia com una reflexió de segon ordre (un
metadiscurs) que s'exerceix sobre altres activitats reflexives de
primer ordre (vegeu la imatge adjunta). Aquestes activitats reflexives
de primer ordre s'exerceixen directament sobre la natura (nivell zero)
en el seu sentit més ampli, que comprèn des de l'univers fins a
l'individu passant per la societat i la història, i sobre aquesta
activitat primera que genera discursos científics (nivell 1) reflexiona
posteriorment el metadiscurs filosòfic (nivell 2), analitzant,
criticant, dilucidant, interpretant o avaluant els seus pressupòsits,
els seus conceptes bàsics, els seus mètodes, els seus resultats i els
seus objectius.
No constitueix, doncs, la filosofia un cos de doctrines, propi i exclusiu, i diferent dels altres sabers, sinó una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en distints àmbits de la vida humana. En aquest sentit la filosofia es caracteritza també per la seva universalitat (s'interessa per tots els aspectes del coneixement i l'experiència) i la seva radicalitat (és a dir, per anar a l'arrel i plantejar-se les qüestions últimes).
Aquesta activitat s'exerceix
1) constituint les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament, i
2) sotmetent a crítica, amb tots els mitjans de què disposa la racionalitat humana -des de procediments formals de la lògica i de l'anàlisi del llenguatge fins a la sola activitat reflexiva- pressupòsits, nocions fonamentals, creences bàsiques, objectius i mètodes de la vida científica o de la vida ordinària, en un procés de rigorosa anàlisi de conceptes. En aquest sentit la filosofia desenvolupa tres funcions bàsiques:
-
funció clarificadora en tant que analitza les nostres idees i els nostres conceptes
-
funció crítica respecte dels nostres pressupòsits, tant en l'àmbit del coneixement, com en els àmbits ideològics, polítics, morals i estètics. En aquest sentit la filosofia d'una època expressa la consciència que té una societat de si mateixa en aquesta època
-
funció sistemàtica, en tant que ordena i sistematitza la pluralitat de coneixements inconnexos desenvolupats per les ciències, i les altres formes de saber
3) atès que hi ha innombrables àmbits de les que hem anomenat activitats reflexives de primer ordre, hi haurà tantes "branques" de la filosofia com a diferents possibles reflexions sobre aquestes activitats. Així, hi haurà filosofia de la ciència en general, filosofia de l'acció humana, filosofia de la cultura, filosofia moral o ètica, teoria del coneixement o epistemologia, metodologia, filosofia de la història, filosofia de l'art i estètica, filosofia política, filosofia del llenguatge, filosofia de la ment, etc. (Veure més abaix els termes relacionats)
4) per altra part, i com a herència de la filosofia que es va fer en el període hel·lenístic, quan la filosofia s'entenia fonamentalment com una "forma de vida" o com una guia per a la bona vida, també la filosofia segueix tenint aquest altre sentit, sovint lligat a les reflexions en l'àmbit de l'ètica i, en general, de la filosofia de l'acció. Així, més enllà de les referències pròpies del pensament religiós que es basa en creences, en la fe o en la simple tradició, hi hauria també una manera d'entendre la filosofia més lligada a la reflexió sobre la vida pràctica i sobre l'existència, basada igualment -això és irrenunciable en la filosofia- en l'activitat crítica i racional, encaminada a oferir un marc de reflexió sobre la pròpia vida. En aquest sentit la filosofia és compromís, ja que les preguntes relatives als fonaments de la pròpia conducta, per exemple, ens poden obligar a modificar-la
________________________________________________
Termes relacionats:
________________________________________________
__________________________________________________
|
La saviesa (sophía) l'atribuïm en les arts als més consumats en elles, per exemple, a Fídies com a escultor i a Políclet com a creador d'estàtues, no indicant amb ells sinó que la saviesa és l'excel·lència d'un art. Pensem d'alguns homes que són savis en general, i no en un sentit parcial o determinat [...] De manera que és evident que la saviesa és el més perfecte dels modes de coneixement. El savi, per consegüent, no sols ha de conèixer el que deriva dels principis, sinó posseir a més a més la veritat sobre els principis. De manera que la saviesa serà intel·lecte i ciència [nous kai epistéme], per així dir-ho, la ciència capital dels objectes més estimats. ____________________________________________________________________ Aristòtil, Ètica a Nicòmac, VI, 7, 1141a (Centro de
Estudios Constitucionales, Madrid 1985, p. 93-94).
Tornar___________________________ |
|
- Ara bé -vaig continuar-, no són el mateix el desig de saber i la filosofia? [to ge philomathés kai philósophon tautón] - El mateix, en efecte -va convenir. - Podem, doncs, admetre confiadament que perquè l'home es mostri plàcid amb els seus familiars i coneguts és necessari que sigui filòsof i àvid de saber [philósophon kai philomathé] per natura? ____________________________________________________________________ ___________________________ |
|
| Xavier Rubert de Ventós: de la importància
de veure-hi fosc
És quan dormo que hi veig clar, diu el vers de Foix. I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: «Només sé que no sé res». I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d'en Jaumet de l'esperit. Atrevir-se doncs a no veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això és una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa és burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes. [...] Filòsof, en efecte, és aquell qui veu en cada resposta o claredat un nou problema o una nova foscúria. D'aquí ve que en lloc de respondre les preguntes tendeixi a dur-les més enllà, i cal reconèixer que en això s'assembla molt a les criatures. X. Rubert de Ventós, Per què filosofia? ____________________________________________________ És quan dormo que hi veig clar, diu el vers de Foix. Doncs bé, jo penso que el vers podria complementar-se amb un «és quan estic despert que hi veig fosc». I tant més fosc hi veig, en efecte, com més m'estimo o més m'interessa el tema en qüestió. En certa manera les coses es desenfoquen i esdevenen borroses quan més ens hi apropem: com si tots legats patíssim d'una rara hipermetropia teòrica. Enfront d'allò que no ens interessa ni ens estimem massa, tenim sovint la sensació que ja sabem «de què va» («ah sí, és un típic això o allò»), però només que comencem a estimar-nos-la i a conèixer-la de debò, de seguida sentim que no entenem la cosa o la persona tant com voldríem. D'aquí que jo subscrigui plenament la sentència d'aquell savi xinès que deia que «qui tot ho entén... és que està mal informat». Sentència que podríem complementar encara, com ho hem fet amb el vers de Foix, amb un «només creiem entendre perfectament... allò que, en el fons del fons, no ens importa». X. Rubert de Ventós, De la importància de
veure-hi fosc ___________________________ |
|
|
La paraula grega filòsof (philosophos) es va formar en oposició a sophós. És a dir, l'amant del coneixement, a diferència de qui, en possessió del coneixement s'anomenava savi. Aquest sentit de la paraula perdura fins avui: la recerca de la veritat -no la possessió de la veritat- és l'essència de la filosofia. [...] Filosofia vol dir fer camí. Les seves preguntes són més essencials que les seves respostes, i cada resposta es converteix en una nova pregunta. _____________________________________ Karl
Jaspers, Introducció a la
filosofia. ___________________________ |
|
|
Bertrand
Russell: De fet, el valor de la filosofia es troba en la seva incertesa. L'home que no té cap matís de filosofia, va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals del seu temps i del seu país, i de les que s'han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment de la seva raó. Des del moment en què comencem a filosofar, trobem [...] que fins els objectes més ordinaris plantegen problemes als quals només podem donar respostes incompletes. La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la vertadera resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que són les coses, augmenta en força grau el nostre coneixement del que pot ser; refusa el dogmatisme dels que no s'han introduït mai a la regió del dubte alliberador. [...] Per resumir la nostra anàlisi sobre el valor de la filosofia: la filosofia ha de ser estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que, en general, cap resposta precisa no pot ser coneguda com a vertadera, sinó més aviat pel valor dels mateixos problemes; perquè aquests problemes amplien la nostra concepció de les coses que són possibles, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual i disminueixen, minven la seguretat dogmàtica que tanca l'esperit a la investigació; però, sobretot, perquè per a la grandesa de l'univers que la filosofia contempla, l'esperit també es fa gran i arriba a ser capaç de la unió amb l'univers que constitueix el seu bé suprem. __________________________________ Bertrand Russell, Els problemes de la
filosofia. ___________________________ |
|
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.