Voltaire
 |
 |
|
Voltaire (1694-1778) HIST. `voltaire.wav’, `play"]
Pseudònim de François-Marie Arouet, poeta, dramaturg i filòsof francès, nascut a París, símbol de la Il·lustració. Als deu anys ingressa al col·legi dels jesuïtes de Louis-le-Grand, on rep una educació preferentment literària i el 1711, per desig exprés del seu pare, notari, inicia els estudis de dret, que no acabarà mai. Als desitjos i intents per part del seu pare de posar-lo en contacte amb el món del dret, i a freqüents càstigs i desterraments, contraposa Voltaire la seva decidida intenció d’arribar a ser un home de lletres. Acusat d’haver escrit un poema difamatori contra el Regent, Felipe d’Orleans, pateix el primer dels seus desterraments i ha d’abandonar París. De tornada a París i després d’exculpar-se, se li atribueixen nous escrits difamatoris i és enviat a La Bastilla el 1717. Durant els 11 mesos que roman allí, pren el nom de «Voltaire», anagrama de «Arouet Le Jeune». El 1718 es representa en la Comédie Française la seva tragèdia en vers, Èdip, que aconsegueix un gran èxit. Afers d’honor amb un noble li porten novament a La Bastilla el 1726; d’allí surt exiliat cap a Anglaterra, on roman tres anys. El contacte amb la cultura anglesa suposa per a Voltaire el descobriment de la ciència newtoniana, de la filosofia empirista i de les institucions polítiques angleses. Va tractar a Samuel Clarke, Pope i Swift i a moltes altres i diverses personalitats de l’època. Entre d’altres coses, aprèn dels anglesos el valor de la independència econòmica. A aquest respecte, cal dir que els seus èxits literaris, units a les pensions reals de què gaudia i a les seves inversions i especulacions constants durant tota la seva vida, a més de la part de fortuna que va heretar del seu pare, mort el 1722, van fer de Voltaire un home ric i independent; es calcula que l’herència que va deixar en morir era equivalent al valor de 170 milions d’euros actuals. Els seus èxits literaris es van succeir els uns als altres: L’Henriada (1727), poema, Brut, Zaira, tragèdies, Història de Carles XII, assaig històric i una de les seves obres més perdurables, Cartes filosòfiques, publicades el 1734. L’aparició d’aquesta obra va suposar un escàndol públic; les Cartes van ser cremades públicament i el seu autor, amenaçat d’arrest, va haver de fugir.
En
aquesta obra Voltaire contraposa el model polític anglès al francès, i
la filosofia de Newton
a la de Descartes;
exposa l’empirisme
anglès i dedica un comentari als Pensaments de Pascal
per posar un exemple del que no ha de ser un home il·lustrat.
El refugi a què s’acull Voltaire és el castell de la marquesa de Chatêlet, en Cirey, a qui s’uneix sentimentalment durant els setze anys següents. Durant aquesta època relativament tranquil·la i fructífera -construeixen al castell un laboratori de física i química, comparteixen estudis de matemàtiques i història, es reuneixen amb científics i persones de relleu- publica, a banda de diverses tragèdies, Elements de la filosofia de Newton (1737), Metafísica de Newton (1740), i és anomenat membre de l’Acadèmia Francesa el 1746. Després de la mort de Mme. de Chatêlet, Voltaire, convidat per Frederic de Prússia, marxa a Berlín, on és nomenat alt càrrec de la cort i gaudeix d’habitacions als palaus reals. D’aquesta època és la important obra El segle de Lluís XIV (1751). Deixa Prússia, després d’una baralla amb el seu antic amic i llavors competidor en la fama, Pierre-Louis Moreau de Maupertuis, nomenat per Federico de Prússia president de la Reial Acadèmia Prussiana de Ciències i Lletres, i es trasllada a Frankfurt i després als voltants de Ginebra (1754-1755). Aprofita el desassossec causat pel terratrèmol de Lisboa de 1755 per publicar Poema sobre el desastre de Lisboa, inicia les seves col·laboracions amb l’Enciclopèdia, i publica els set volums d’Assajos sobre la història general i sobre els costums i l’esperit de les nacions (1756) i Història de l’imperi de Rússia sota Pere el Gran (1759), obres en què prossegueix l’esperit històric que havia iniciat amb El segle de Lluís XIV, i en les que centra la història no en els homes sinó a les manifestacions de l’esperit humà: l’art, els costums, les institucions socials, les religions.
El 1758 compra una finca en Ferney, en la Lorena, i s’instal·la allí definitivament. El 1759 apareix Càndid, o l’optimisme, poema en què prossegueix la línia de crítica al optimisme leibnicià i de creença en la providència divina. Poc després, aprofitant l’èxit aconseguit amb els seus esforços per reivindicar la memòria de Calas, hugonot cremat sota l’acusació de penjar a un dels seus fills convertit al catolicisme, publica Tractat de la tolerància. Durant aquesta època discuteix nombroses vegades amb Rousseau, el qual li culpava de la mala disposició que les autoritats religioses de Ginebra li mostraven.
En aquests anys comença la seva lluita constant contra l’Església catòlica, en la que personifica el seu odi a la religió, mentre es confessa creient en un Ésser suprem i mai ateu, abans ben decididament oposat a l’ateísme professat per Diderot i el baró d´Holbach, i a partir de 1759 signa les seves cartes amb el crit «Écrasez l´infâme». «La infame» és, en realitat, la superstició religiosa i l’abús del poder. Apareixen successivament diverses obres de contingut filosòfic: El diccionari filosòfic de butxaca (1764), Filosofia de la història (1765), El filòsof ignorant i Comentari al llibre sobre delictes i penes de Beccaria (ambdós el 1766).
Malgrat tots els seus èxits filosòfics i literaris, a Voltaire li estava prohibit encara acostar-se a París. Després de pujar al tron Lluís XVI, va aprofitar la representació en la Comédie Française de la seva tragèdia, Irene, per acudir a la capital. L’èxit personal de Voltaire a París va ser clamorós. Una malaltia sobrevinguda pocs dies després el decideix a posar-se en pau amb l’Església i declara que vol morir en la fe catòlica en què havia nascut. Momentàniament restablert, acudeix a la primera representació d’Irene. Al trajecte, l’Acadèmia Francesa en ple, reunida llavors en el Louvre, li rendeix tribut d’admiració i respecte i d´Alembert fa el seu elogi públic. Després, al teatre, acabada la representació, l’actor principal li posa una corona de llorer.
Va morir el 30 de maig següent; les seves últimes paraules van ser: «Laissez-moi en paix». Va ser sepultat al monestir benedictí de Scellières, prop de Troyes. Un cirurgià va extreure el seu cervell i el seu cor. Posteriorment va ser traslladat en triomf al Panteó d’Homes Il·lustres, a París. Del cervell de Voltaire es va perdre el rastre; el cor es conserva a la Galeria Nacional de París.
La seva biblioteca personal va ser venuda per la seva neboda, Mme. Denis, a Catalina la Gran de Rússia.
No hi ha en Voltaire un sistema coherent de filosofia; a la història li han importat més la seva actitud d’autèntic enciclopedista i home de la Il·lustració francesa -aquella que en els llibres s’ha mantingut durant molt temps com típicament «voltairiana»- que l’exposició sistemàtica de la seva filosofia, absent fins i tot en llibres amb títol inequívocament filosòfic, com a Cartes filosòfiques, o Diccionari filosòfic.
Destaca en Voltaire la defensa del deisme, que importa de la seva estada a Anglaterra, i el seu atac a l’ateisme; l’existència de Déu és un simple fet de raó, i no de fe: en aquest cas seria una superstició. Enfront de la superstició i el fanatisme, que no porten sinó desventures, Voltaire posa l’esperança en l’esperit de la il·lustració científica, que allibera de prejudicis i supersticions, i assenyala la necessitat de la tolerància (veure text 1 , text 2 i text 3 ).
És famosa la seva crítica a l’optimisme de Leibniz. A això dedica el Poema sobre el desastre de Lisboa i el millor dels seus contes, Càndid, considerat obra literària de valor mundial. Ataca el punt de vista racionalista de Leibniz, que considera aquest món com el «millor dels mons possibles», alhora que ataca les concepcions falsament espiritualistes i falsament materialistes, i mostra la influència de l’empirisme de Locke (veure text). Els seus personatges principals, Càndid i el seu mestre Pangloss -«mestre en metafísica-teólogo-cosmoloidiotología»- (personificació de Leibniz) i Martín (personificació del pessimisme), intenten justificar amb raons de tota índole l’existència injustificable de mil mostres de desventura humana. L’escarni de Voltaire sobre la finalitat, l’harmonia preestablerta i la providència és constant. El final escèptic i resignat del llibre és digne de ser recordat: «Treballar sense raonar és l’única manera de fer la vida suportable». I els tres components del grup decideixen conrear l’horta.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.