-Sèneca, Luci Anneu-
 |
 |
|
Sèneca, Luci Anneu (4-65 d.C.) HIST.
Filòsof estoic i escriptor llatí. Va néixer a Còrdova, fill de L. A. Sèneca el Rètor, encara que va viure a Roma en les corts imperials de Calígula i Claudi. Va ser preceptor i, més tard, conseller de Neró, qui va obligar-lo a suïcidar-se en acusar-lo d’haver conspirat en contra seu. A Roma va tenir com a mestres al neopitagòric Sotió i als estoics Àtal i Papiri Fabià, filòsofs eclèctics, que el van iniciar en la doctrines austeres i que, en el cas de Papiri, exerciren sobre ell una influència intel·lectual molt profunda.
L’any 31 dC va obtenir la qüestura i començà la seva brillant carrera d’advocat, que hagué d’abandonar davant l’enveja de Calígula. Des d’aleshores, es consagrà totalment a la filosofia i a les lletres, alhora que també es lliurà (39-41 dC) a la vida mundana. A causa de l’odi que li professava Messalina, fou acusat d’adulteri amb Júlia Livil·la i condemnat a mort pel senat. La intervenció de Claudi féu que la sentència no s’acomplís, però, així i tot, fou decretat l’exili a Còrsega, on hi va passar vuit anys amargs. A la mort de Messalina va ser cridat a la cort per Agripina per tal que es fes càrrec de l’educació del seu fill Neró. Durant aquest període (del de l’any 54 fins el 62) Sèneca es va dedicar a la política. Indirectament es va veure embolicat en les excentricitats i fins i tot, més per omissió que per acció, en algunes de les actuacions més criminals de Neró. Aquest, però, va creure que Sèneca l’havia traït participant en la conjura de Pisó i li trameté l’ordre de llevar-se la vida. Així ho féu: es va obrir les venes i morí plàcidament a l’estil romà dins un bany d’aigua tèbia, consolant i aconsellant els seus amics.
És un dels representants del corrent de l’estoïcisme tardà de l’època imperial romana, encara que en la seva filosofia hi ha un fort component eclèctic, neopitagòric, neoplatònic i religiós. No obstant això, i malgrat l’absència d’autèntica novetat en els plantejaments teòrics, l’obra de Sèneca és reconeguda com una de les més representatives de l’ètica estoica a part que és considerat un dels grans escriptors llatins i els seus escrits constitueixen sempre una font de reflexió. Però, com en tota l’ètica estoica, el seu fonament es troba en les concepcions físiques que, alhora, són de tipus teològic: el cosmos és una gran unitat penetrada pel pneuma diví que li atorga unitat, de manera que tots els éssers formem un gran cos. D’aquí deriva la necessitat de ple respecte a tots els éssers vius. D’altra banda, la física és concebuda com la font de coneixement capaç d’eliminar els temors irracionals que dominen l’home, ja que la causa d’aquests és la ignorància que la física combat.
Concep la filosofia com un consol i com un mitjà per aconseguir la plenitud del ben viure, és a dir, com a aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l’esperit. En aquest sentit segueix les directrius fonamentals del ideal del savi pròpies de l’estoïcisme, com la necessitat d’aconseguir la apatia, la resignació davant l’esdevenir marcat pel destí i la providència, l’autodomini i la recerca de la veritat en un mateix.
Tres de les característiques més específiques del pensament de Sèneca són:
-
1) el fet de destacar la voluntat com a facultat ben diferenciada de l’enteniment;
-
2) la insistència en el caràcter consubstancialment pecador de l’home i
-
3) la seva ferma oposició a l’esclavitud i la seva afirmació de la plena igualtat de tots els homes: l’única noblesa és la que procedeix de l’esperit i que pot forjar-se cada home.
Així,
la filosofia és entesa com una activitat eminentment practicomoral més
que especulativa. D’aquesta manera, per a Sèneca, les discrepàncies
teòriques passen a segon pla, ja que allò fonamental és la consecució
de la consolació davant els mals de l’existència.
El fet que Sèneca desenvolupés l’estoïcisme en una direcció religiosa no panteista, que accentuava l’espiritualitat de Déu, que insistia en la necessitat de la clemència, així com la seva afirmació segons la qual tots els homes són germans ja que procedeixen d’un origen comú, va crear la llegenda d’un Sèneca cristià, i fins i tot es va arribar a parlar d’una hipotètica correspondència entre ell i sant Pau, que s’ha demostrat realment inexistent, tot i que encara l’esmentava sant Agustí. Però l’orientació de Sèneca no va en el sentit de considerar la comunió celestial dels fidels, sinó que la unitat dels homes que ell propugna és fonamentalment terrenal. Per això, concep l’ètica estoica des de la perspectiva de la necessitat de participar activament en la vida social i política.
Obres principals
de Sèneca
Diàlegs, obra que consta de:
De providentia (Sobre la Providència).
De constantia sapientis (De la constància del savi).
De ira (Sobre la ira).
De otio (Sobre l’oci).
Sobre la consolació a Marcia.
Ad Polybium de Consolatione (Sobre la consolació a Polibi).
De vita beata (De la vida feliç).
De tranquillitate animi (De la tranquil·litat d’ànim).
De brevitate vitae (De la brevetat de la vida).
De clementia (De la clemència, dedicat a Neró)
A més,
Els set llibres sobre Naturales quaestiones
Els vint de les Epistulae Morales (entre elles les famoses Cartes a Lucili: 124 cartes),
Els set llibres De beneficiis
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.