-Maquiavel, Nicolau-
 |
 |
|
MMaquiavel, Nicolau (Niccolo Machiavelli) (1469-1527) HIST.
Filòsof,
polític i dramaturg italià. Va néixer a Florència. El 1498 va accedir
al càrrec de secretari de la cancelleria de la república florentina.
Des d’aquest càrrec, Maquiavel va emprendre importants missions
diplomàtiques en la cort papal, en la cortde França i en la de
l’arxiduc austríac Maximilià I. Aquests viatges li van reforçar la idea
de la necessitat d’aconseguir la unitat italiana en un sol sistema
estatal. El 1512, després de la caiguda de la república, ha d’abandonar
la vida pública, i es retira al camp, època que aprofitarà per redactar
la seva obra principal El Príncep (dedicada a Llorenç de
Médicis o Llorenç el Magnífic, escrita el 1513, encara que no va ser
publicada més que pòstumament el 1532), i moltes de les seves obres
fonamentals, com a Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi,
i L’art de la guerra. També per aquesta època va escriure La
mandràgora. Es va incorporar a la vida política directa a partir de
1520, al servei dels Médicis. Quan novament es va restaurar la
república florentina el 1527 va tenir novament que abandonar tot càrrec
polític.
Maquiavel és considerat com el fundador del pensament polític modern, ja que va ser el primer a donar a conèixer la realitat social i política tal com és, i no tal com hauria de ser en funció de prèvies consideracions morals. La seva obra principal, El Príncep, de caràcter bàsicament utilitari, destinada a donar consells sobre com governar millor, és considerada com a descripció i expressió de la separació entre societat civil i poder polític pròpia de l’Estat burgès. En aquesta obra, Maquiavel part de l’estudi de la realitat del seu temps i dóna un fidel reflex de les principals característiques del modern Estat burgès, basant-se en l’estudi dels mecanismes de poder realment utilitzats pels «prínceps» de la seva època. En aquest sentit, la seva obra és fruit de la seva experiència política, però aquesta està dirigida pels supòsits propis del naturalisme que impregnava determinats corrents del pensament renaixentista, així com per l’assimilació d’alguns aspectes de la Política d’Aristòtil (obra que, no obstant això, Maquiavel va declarar no haver llegit), i dels pensadors llatins. D’altra banda, la seva intenció era fonamentalment la d’aconseguir la creació d’un Estat fort capaç d’unificar, sota el comandament d’un príncep, els petits estats i ciutats-estat d’Itàlia, la qual cosa només s’aconseguiria, pensava, sota el poder i l’acció d’un personatge excepcional, el príncep, capaç d’imposar una monarquia absoluta emparada per la raó d’Estat.
Accepta l’existència d’una natura humana única i immutable, regida sempre per les mateixes motivacions i passions, que són les que regeixen la història. Justament perquè emfatitza l’aspecte naturalista que regeix la història, considera que aquesta és un vertader objecte d’anàlisi, en el que poden trobar-se elements de regularitat, raó per la qual la política pot ser considerada com una ciència. Analitzant la història a partir dels principis naturalistes immanents que afirma que la constitueixen, i apartant-se de la imatge abstracta del com «hauria de ser» (més pròxima a les consideracions dels filòsofs platonitzants de la seva època), intenta descriure la societat, la natura del poder i els modes de conservar-lo. Amb això posa en evidència, com ho reconeixeria posteriorment Francis Bacon, l’autentica escissió existent entre l’ésser i l’haver de ser, i manifesta de manera realista la profunda crisi de valors realment imperant, així com un notable pessimisme antropològic (veure cita).
Considera
que en tots els homes es donen unes determinades tendències que els
impulsen, bé a aspirar al poder (tendència dominant en els caps o
«prínceps», si saben dominar-lo i conservar-lo), bé a aspirar a l’ordre
i la seguretat (tendència dominant en els naturalment súbdits). Però ja
que considera que la natura humana és fonamentalment corrupta
(influència del pensament cristià i de l’estigma del pecat original),
pensa que el príncep, per dominar els súbdits i cohesionar la
societat, és qui ha d’imposar l’ordre, a través de la coacció i la
força, si és necessari. En el capítol XV del Príncep descriu les
formes d’actuació del governant i les característiques bàsiques que
aquest ha de posseir, que són expressió del cinisme propi de l’Estat
burgès: el príncep ha de ser, primer que res, hàbil i astut; ha de
saber utilitzar els afalacs per a millor manejar els seus súbdits o als
seus competidors, però també ha de ser implacable i emprar la violència
i la força si és necessari; ha de mancar d’escrúpols morals, ja que la moral
és pròpia només de l’home privat, mentre que qui ha d’afrontar la
responsabilitat del poder està fora de tota consideració moral.
D’aquesta manera, Maquiavel teoritza l’escissió entre la moral i la raó
d’Estat, regida per una lògica pròpia i distinta de la moral que regula
la vida privada, i independent de suposats valors transcendents. Per
això, una teoria del poder de l’Estat ha d’estar més enllà de la
moralitat, i ha de prescindir de les concepcions
teocràtiques medievals (separant-se, doncs, del poder de
l’Església): el poder del que parla Maquiavel és absolutament terrenal
i es justifica a si mateix, fins al punt de sotmetre la religió a
aquest poder estatal, encara que mantenint la seva funció de cohesió
social. La concepció teocràtica medieval és substituïda per la noció de
pàtria, cohesionadora dels diversos individus. L’Estat ha d’organitzar
la violència, però no a través d’exèrcits de mercenaris, sinó
mitjançant milícies autònomes nacionals, reclutades entre la pagesia
-el que acosta el camp a la ciutat i reforça el teixit social.
(Posteriorment,
Gramsci va reprendre aquesta concepció cohesionadora de Maquiavel i
va proposar un nou tipus de príncep, que hauria de ser no un
individu sinó un intel·lectual col·lectiu o partit polític).
La característica principal del príncep és la virtù, és a dir, la seva capacitat d’intervenció política, la força i l’astúcia -ben allunyades de la humilitat i de la resignació-, per mantenir-se al cap del poder, encara que també ha de tenir en compte la fortuna, és a dir, el conjunt de circumstàncies que escapen a la seva voluntat, així com la mateixa societat civil entesa com naturalesa. Però la fortuna pot ser canviada i forçada per la virtù, ja que la història es regeix per les passions i interessos humans que poden dominar-la. D’aquesta manera considera com a exemples històrics de «prínceps», a Francesc de Sforza, que va arribar a ser duc de Milà gràcies a la seva fèrria voluntat, al valor i l’astúcia, és a dir, gràcies a la seva virtù, i a Cèsar Borja, fill del papa Alexandre VI, que exemplifica la forma d’arribar al poder gràcies a la fortuna. Aquesta relació entre virtut (entesa al mode de l’areté grega presocràtica) i fortuna expressa també la conflictiva relació entre llibertat i necessitat o atzar que havia ocupat els pensadors humanistes.
Però, malgrat la crua
descripció de les qualitats que ha de tenir el príncep o
governant que fa Maquiavel, el seu ideal és més aviat el del governant
romà de l’època de la república. La cruel descripció dels mecanismes
reals del poder, així com la justificació d’aquests, han convertit
Maquiavel en l’exemple més clar de l’anomenat «realisme polític» (realpolitik),
i en l’exponent més conegut de l’apel·lació a la «raó d’Estat», en la
que sovint s’escuda el poder polític. L’exageració del seu pensament ha
originat el vocable maquiavelisme.
Obres principals
A més de El Príncep, obra a què ens hem referit, va escriure:
Les Decennals, 1509.
Discurs sobre la primera dècada de Tito Livi, 1513-1521.
Històries florentines, 1521-1525.
L'art de la guerra, 1521.
La mandràgora (important obra teatral).
Belfagor arxidiable, 1549 (novel·la satírica pòstuma).
Ediciones en castellà:
El Príncipe. Discurso sobre la primera década de Tito Livio. La mandrágora. Clicia, Vergara, Barcelona 1961.
Historia de Florencia, Alfaguara, Madrid 1978.
El Píincipe, Alianza, Madrid 1981.
El Príncipe, Sarpe, Madrid 1983.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.