-Llull, Ramon-
 |
 |
|
Llull, Ramon HIST.(1233-1315)
Filòsof, místic, missioner i escriptor
mallorquí. Després d'una joventut dissipada en la cort de Mallorca, el
1263, a conseqüència d'una crisi espiritual, va adoptar la via de la
predicació missionera per dedicar-se a la conversió dels sarraïns. Va
escriure una gran part de les seves obres en la seva llengua materna,
la qual cosa fa d'ell un dels grans escriptors en llengua catalana,
encara que també va escriure algunes obres en àrab i molts dels seus
tractats més filosòfics en llatí, com era habitual en la seva època. Va
viatjar incessantment per donar a conèixer la seva obra, va donar
classes a les universitats de la Sorbona, Montpeller i Nàpols. Segons
certa falsa tradició, va morir màrtir en el seu segon viatge a Bugia
(Tunis) com a missioner, intentant convertir els sarraïns encara que,
segons sembla, la primera vegada va sortir de Tunis expulsat i, després
d'un naufragi, va acabar a Pisa la seva obra anomenada Ars
generalis ultima. Posteriorment, després d'estades a Gènova, a
París , a Catalunya i a Mallorca, va tornar novament a Bugia, però a la
seva tomba de Mallorca s'esmenta que va morir (probablement a Mallorca
mateix) l'any 1315. A París, a més de donar a conèixer la seva gran
obra l'Ars magna, o Ars inveniendi veritatem -que
posteriorment, a causa de la dificultat que presentava va resumir en
diverses versions més simplificades, com Ars demostrativa, Ars
inventiva (1289) i Ars generalis ultima (1308)-, va
combatre la filosofia de Siger
de Brabant i la teoria
averroista de la doble veritat. Llull tampoc acceptava una divisió
taxativa entre fe
i raó,
apartant-se d'aquests autors pensava que totes les veritats de fe poden
ser provades per la raó. Aquest afany de demostració racional de la fe
és el que el va empènyer a elaborar la seva Ars magna
fundada en una mathesis
universalis.
Partint d'una orientació agustinista, segons la qual Déu ha creat la natura a partir d'unes «rationes seminales» eternes, Llull pensa que l'ésser de les criatures és com una imitació de Déu, i la natura és com un llibre en què poden llegir-se els designis de la divinitat. Però per captar l'ordre diví cal que s'estableixin uns principis generals. Aquests principis generals -que són els que estaven en la base de la seva Ars-, eren elements simples a què es redueixen totes les proposicions i, degudament combinats, havien de fer possible una presentació unitària, rigorosa i encadenada de tot el saber.
|
 |
Cadascun
d'aquests elements és representat per lletres o per altres símbols, i
els combina entre si, de manera mòbil, en cercles concèntrics. Els
diversos raonaments per resoldre tots els problemes (tant de la religió
com de les ciències) sorgien de totes les combinacions possibles. Llull
va projectar una mena de màquina amb rodes de conceptes, una mena de
precursora de les computadores, capaç de combinar i classificar tots
els conceptes, de manera que es pogués discutir i raonar sense errors.
Va recórrer a diagrames, taules, cercles gràfics i cercles concèntrics
mòbils (el més complex d'aquests instruments és denominat figura
univeralis, que
posseeix catorze cercles concèntrics), disposats de manera que, a
partir dels conceptes fonamentals, fos possible trobar conceptes nous
així com raonar sobre ells sense error. Creia, per tant, en un fonament
lògic i racional universal, a manera d'un càlcul, vàlid per a totes les
veritats, incloses les de la religió. [Veure
imatges de les rodes lul·lianes]
Això és possible, pensava, perquè hi ha un únic fonament racional, que afecta també a les veritats de la fe que, d'aquesta manera, poden demostrar-se per deducció lògica. En tant que els principis generals o elements simples són el fonament de tot allò real, per a Llull hi ha una coincidència entre lògica i ontologia, i l'autèntic coneixement és una visió mística en Déu.
La lògica en què es basava era, fonamentalment, la sil·logística d'Aristòtil, que suposa uns principis certs (que fins i tot els infidels han d'acceptar), i considerava que hi havia la possibilitat de trobar tots els termes mitjans possibles que uneixin qualsevol subjecte amb el predicat que li convé. D'aquesta manera, es podrien enumerar tots els predicats possibles d'un subjecte i determinar d'acord amb les regles lògiques, quins li pertanyien. Pensava que així fins i tot es podria demostrar lògicament el misteri de la Trinitat. D'aquesta manera, encara que basant-se en la lògica demostrativa d'Aristòtil, Ramon Llull la concebia com una lògica capaç de ser inventiva, que no es limita a resoldre les veritats conegudes, sinó que és capaç de descobrir les noves.
A més d'aquest càlcul general, que va influir decisivament en Leibniz (i que, per mitjà d'aquest, es pot considerar un precedent de la lògica moderna), Llull va defensar també una metafísica exemplarista i un realisme neoplatònic, molt influït per l'augustinisme que imperava entre els franciscans de qui Llull se'n sentia proper.
La seva obra va causar un gran impacte en la filosofia posterior. Després de la seva mort es van crear cercles lul·listes en diverses universitats, especialment a París i Montpeller, i se li van atribuir nombroses obres de alquimia i astrología. Ja en el Renaixement pot versi encara la seva gran influència en autors com Agripa, Bovilio, Nicolau de Cusa, Pico della Mirant-la, Besarión, Giordano Bruno, Giordano Gemma (D'art ciclognomica, 1569), Valerio de Valeriis (Opus aureum, 1589), i molts altres autors, que van vincular el pensament de Llull i les seves tècniques combinatòries i mnemotècniques amb l'art de la memòria.
 |
 |
 |
| Gravat del S. XVI: la lapidació de R. Llull | Tomba de Ramon Llull (Mallorca) |
Veure: Ars magna,
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.