-G.W.F.Hegel -

Web Imatges Grups Directori

 

 

Georg Wilhelm Friedrich Hegel (Stuttgart, 27 d'agost de 1770 - Berlín, 14 de novembre de 1831), filòsof alemany de l'idealisme absolut.

Va rebre la seva formació en el Tübinger Stift (seminari de l'Església protestant a Württemberg), on va fer amistat amb el futur filòsof Friedrich Schelling.

Li van fascinar les obres d'Spinoza, Kant i Rousseau, així com la Revolució Francesa. Consideren molts que Hegel representa el cim del moviment vuitcentista alemany de l'idealisme filosòfic, que hauria de tenir un impacte profund en el materialisme històric de Karl Marx.

En el futur, en general, la majoria de filòsofs, i de moviments filosòfics, notaran la influència de Hegel d'una manera o altra. Així, per exemple, Nietzsche, els existencialistes i A. Comte acusen, per filiació a vegades i per antítesis unes altres, la petjada del pensament de l'idealista.

Representa la línia racionalista d'interpretació del sentit de la història. Oposat resoludament a la idea del cicle repetitiu de la filosofia grega, concep la història com «història de l'Esperit», els moments dialèctics del qual són les diverses fases que l'Esperit travessa al pensar-se a si mateix. Aquestes fases del desenvolupament no són meres repeticions de l'Esperit, sinó superacions de si mateix i el procés en conjunt busca un fi últim, la meta final del qual és l'Esperit absolut. Hegel desenvolupa, de fet, des de la perspectiva de l'idealisme, les idees de la història que Kant exposa en Idea d'una història universal des del punt de vista cosmopolita (1784): hi ha un «fi suprem de la natura», consistent en un estat de ciutadania mundial, o una societat cosmopolita, onsiguipossible el ple desenvolupament de totes les capacitats humanes.

La història és precisament la tendència constant cap aquest estat de capacitats humanes desenvolupades, sobretot de la moralitat i la llibertat, sempre buscat i mai aconseguit, i el seu sentit (a priori) consisteix a ser un conjunt d'idees reguladores de la conducta humana universal (veure text ).

Moltes de les idees kantianes sobre la història passen a la concepció històrica de Hegel i, d'altra banda, aquest no fa sinó traduir la visió cristiana de la història -lineal i orientada a una meta- a una concepció racional, encara que idealista: el que és història del regne de Déu és, en Hegel, història de l'Esperit; i el que és Providència per al cristianisme és, en Hegel, «astúcia de la raó» (veure text ).

La rèplica materialista en clau econòmica a la visió històrica de Hegel la constitueix el materialisme històric de Marx, exposat sobretot en El manifest comunista, El capital, Contribució a la crítica de l'economia política i en L'ideologia alemanya. L'esperit i la raó no existeixen sinó en la realitat material en forma de les contradiccions que genera el mode de producció capitalista. La resolució d'aquestes contradiccions, la revolució, és la tasca que assumeix el proletariat, com a instrument de la racionalització de la societat i instrument de la història per aconseguir la meta final d'una societat reconciliada amb si mateixa.

Les visions metafísiques de la història, inspirades en la perspectiva cíclica grega o lineal judeocristiana van ser criticades pels historiadors científics alemanys del s. XIX per no estar inspirades per cap mètode històric objectiu; la filosofia de la història pot oferir un ideal d'història, però no una teoria científica de la història. L'historicisme alemany, obra principalment de Wilhelm Windelband (1848-1915) i Heinrich Rickert (1863-1936), representa l'intent de descriure el valor científic de la història, enfront de versions d'aquesta amb rerefons metafísic. Així, aquests dos autors, rebutjant per les seves ressonàncies metafísiques la distinció entre ciències de l'esperit i ciències de la natura, feta per Dilthey, inclouen la història entre les ciències idiogràfiques per oposició a les nomotètiques. D'aquesta manera, la filosofia de la història deixa pas, a partir de finals del s. XIX, a la qüestió sobre el caràcter científic que ha d'atorgar-se a la història. Es ressalta que el seu valor i sentit es troben, justament, en l'estudi del cas singular i individual dels esdeveniments en el seu succeir diacrònic, enfront de l'interès de les ciències socials que contemplen la regularitat de fenòmens que afecten grups o classes.

 

Obres principals