Epicur
 |
 |
|
EEpicur (341-270 a.C.) HIST.
Biografia
Filòsof grec fundador del Jardí
i de l'epicureisme.
Epicur va néixer a Samos l'any 341 a.C. Fill de Querastasa i
Neocles,
un colon atenès establert a Samos que, posteriorment, va haver
d’emigrar i es va instal·lar en Colofó vivint com a mestre. Ja de nen
es va interessar per l’origen del Caos, del qual parlava Hesíode en la
seva Teogonia. El seu primer mestre de filosofia, encara a
Samos, va ser el platònic Panfilos. L’any 323 a.C. (any de la mort
d’Alexandre Magne) va marxar a Atenes a complir amb la milícia. No va
poder conèixer
Aristòtil, que a la mort
d’Alexandre va haver de marxar d’Atenes
per motius polítics. No obstant, sí que va conèixer a Xenòcrates,
el successor de
Plató a l’Acadèmia.
L’any 321 va marxar a Colofó per a reunir-se amb la família. Allà va
entrar en contacte amb el peripatètic
Praxífases de Rodes, i amb l’atomista Nausífanes, deixeble de
Demòcrit i de Pirró.
Va exercir de mestre en Mitilene, on l’any 311 va fundar una escola. A
l’any següent es va traslladar a Làmpsac, on va impartir classes durant
quatre anys. Allà va conèixer als seus deixebles Idomeneu, Metrodor,
Leontesos i, la seva dona, Themista; Hedeira, Colotes, Timòcrates i
Hermarc, que va ser qui, posteriorment, el va succeir en la direcció de
la seva escola. L’any 306 va marxar a Atenes, on es va quedar fins a la
seva mort esdevinguda l’any 270 a.C. A Atenes, va fundar la seva escola
(anomenada el Jardí),
en una petita propietat a les afores, en direcció al Pireu, no lluny de
l’Acadèmia platònica. A causa de l’existència d’un jardí en l’esmentada
propietat, que era el lloc favorit d’encontre dels seus membres,
l’escola d’Epicur va prendre aquest nom, que enllaçava amb
l’ensenyament epicuri segons la qual el savi ha d’estimar el camp i la
naturalesa.
El "Jardí"
L’esmentada escola era ben diferent de la Acadèmia platònica i del Liceu aristotèlic i, encara que en el Jardí (en grec kepos) s’efectuaven també investigacions filosòfiques, no era un centre d’ensenyament per a deixebles nous sinó que, fonamentalment, era el lloc de reunió i de convivència d’amics (inclosos dones i esclaus) que compartien unes mateixes idees i una mateixa orientació vital. I és que Epicur entenia la filosofia fonamentalment com investigació de la felicitat humana, com reflexió sobre els temors que tenallen als homes (la por de la mort, la por dels déus, el desig desmesurat de plaers i la por al dolor) i com a lluita contra els prejudicis i les idees que, com les del platonisme, situen la felicitat en una altra vida. En resum, Epicur entenia la saviesa com l’art del ben viure.
«Epicur s’enfronta a Plató, que creia en la vida com a situació passatgera de la qual seria millor fugir. Tota l’epistemologia epicúria va contra el platonisme: mai els drets del cos no poden ser contraposats als de l’ànima. La clau de la conducta humana per a Plató està en realitzar les Idees, mentre que per a Epicur es troba en la felicitat del cos. Per a Plató el plaer no podia mai ser el Bé perquè pertany al nivell de la doxa i de l’esdevenir [Fileu, 5b-e]. El plaer tampoc no té un autèntic ésser, perquè en qualsevol plaer hi ha sempre barreja de dolor. En canvi per a Epicur el plaer és la guia necessària del capteniment humà. Per als platònics el plaer té quelcom de fantasma fugisser [República, 586c]. Epicur s’esforçarà, contra el platonisme a mostrar que el plaer no té una naturalesa mixta, sinó que en cada moment de plaer hi ha tot el plaer. A més, contra Plató, el Bé no té per a Epicur cap sentit absolut; en tot cas correspon a una experiència subjectiva o a una manera de sentir. La filosofia tampoc no consisteix, com creia Plató, en una preparació per a la mort, sinó en una celebració joiosa de la vida». (Veure referència)
Consegüentment amb aquestes idees, i amb la seva màxima: «viu retirat», preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic. No obstant això, aquesta vida retirada no la concebia com un allunyament total de la societat, ja que ell mateix participava en diversos actes col·lectius, sinó que l’entenia com una forma de vida basada en l’assossec.
El
context
El context històric en què s’emmarca la filosofia d’Epicur és l’anomenat període hel·lenístic, marcat especialment per grans modificacions socials sorgides de les conquestes d’Alexandre Magne, que van comportar el final de l’ideal de la polis tal com havia estat entesa fins aleshores. Les polis perden la seva autarquia i apareixen només com a províncies d’un vast imperi, fet que va generar l’aparició d’una nova mentalitat i d’un nou espai mental capaç d’abordar, d’una forma nova, el diferent marc de convivència humana, de manera que la pèrdua del sentiment de col·lectivitat que va acompanyar la pèrdua de l’ideal de la polis clàssica va produir canvis a tots els àmbits del pensament. D’una banda, van canviar les mateixes concepcions religioses: els déus domèstics de les polis van ser substituïts per déus més còsmics; per una altra, al costat d’això, va aparèixer la necessitat de teoritzar més l’espai privat. En aquest ambient, sorgeixen les noves escoles morals i el nou ideal del savi del qual la filosofia epicúria és un exemple (veure epicureisme).
La filosofia d’Epicur
Segons Diògenes Laerci, (veure cita) Epicur va dividir la filosofia en tres parts:
-
la canònica (lògica i teoria del coneixement),
-
la física,
-
l’ètica
Però,
ja que concep la filosofia com una reflexió per assolir la felicitat,
la Canònica i la Física estaven en funció de l’Ètica. Tanmateix, en
tant que Epicur era obertament enemic de les especulacions platòniques
i aristotèliques, fonamentava tot saber en un empirisme
sensualista: l’únic criteri
de veritat el proporciona el cos.
Per això,
en la canònica, la
filosofia epicúria va prendre com centre de reflexió, no un suposat món
més enllà, sinó el radical més aquí que és el cos. Així,
l’ànima es diluïa en tot l’organisme i era concebuda, a la manera atomista,
com formada per àtoms. D’aquesta manera, eliminava tot dualisme entre ànima
i cos, així com tot dualisme
entre sensació-intel·lecció, o entre
doxa i episteme, i podia elaborar una teoria del
coneixement segons la qual el criteri de veritat és la percepció,
que es produeix per la recepció dels efluvis que provenen de les coses;
la percepció és sempre verdadera i els errors provenen del judici.
L’eliminació de tota forma de dualisme i la reivindicació de la
corporeïtat (pansomatisme)
de l’ésser humà fonamentaven les bases d’una nova psicologia i els
fonaments per a l’elaboració d’una nova antropologia
(veure
cita).
En física va adoptar la teoria atomista de Demòcrit (Epicur negava l’existència de Leucip), a la qual va afegir l’existència del clinamen per explicar el moviment de col·lisió dels àtoms en el buit. Segons ell, els àtoms cauen contínuament en el buit de manera vertical, però tenen la propietat de declinar (i8\F4H) espontàniament de la seva trajectòria. En aquesta declinació es produeixen xocs a l’atzar i s’engendren els diferents cossos. L’aspecte d’indeterminació que introduïa el clinamen permetia, segons ell, explicar la llibertat de l’ànima humana.
A la seva vegada, aquestes teories ajudaven a eliminar els dos primers dels quatre temors que impedeixen la felicitat humana, que són:
-
la por a la mort i
-
el temor als déus.
-
la recerca desordenada de plaers i
-
la por al dolor (veure cita).
La mort no és més que la disgregació dels àtoms dels quals estem compostos. Quan això succeeix, ja no tenim sensibilitat per a donar-nos compte d’ella: quan estem nosaltres, no està ella, i a l’inrevés (veure cita).
I, pel que fa als déus, Epicur creu que existeixen però, com tot el que existeix, també estan fets d’àtoms i viuen en altres mons, raó per la qual no són providents ni es preocupen dels nostres actes (veure cita). Són déus que no causen mals, ni vigilen els nostres actes, ni són venjatius. Déus sense odi que no han d’inspirar cap classe de temor, allunyats tant dels déus dels mites clàssics (que Epicur vol desterrar), com de les elaboracions teòriques dels platònics, els aristotèlics i els estoics.
En la seva concepció ètica, Epicur defensa l’hedonisme, i sosté que el final de la vida humana és el plaer, però no es tracta del plaer purament material, sinó que és més aviat d’índole espiritual i afectiu i, per tant, tranquil i durador (veure cita) Les nombroses crítiques a les que va ser sotmès l’epicureisme i les grans deformacions ideològiques a les que es va veure sotmès, mostren l’immens grau d’agressivitat que van provocar les seves idees, per la qual cosa aquestes van ser deformades fins a la caricatura per part dels seus enemics, en un dels més grans moviments de falsificació i manipulació intel·lectual de tota la història de les idees. Així, es el va acusar de llibertí i de viure com els porcs, preocupat només dels plaers sensuals. No obstant, per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix quan s’aconsegueix la autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i afeccions. Però, aquesta autarquia no és entesa per Epicur com un estat de completa insensibilitat i eliminació de totes les passions, com preconitzaven els estoics, sinó que és l’eliminació dels obstacles que s’oposen a la felicitat: els temors i les preocupacions, les penes i els dolors (veure cita). El savi serà aquell que conegui les verdaderes necessitats, que cal reduir a l’indispensable perquè no ens inquietin els desitjos de posseir més, ja que el verdader plaer no es troba en els béns materials, sinó en el saber i l’amistat. La cura d’aquests béns, així com la consecució dels plaers, produeixen la ataràxia, és a dir, la serenitat i l’equilibri de l’ànim. Cal saber dosificar els plaers materials i cal ordenar-los en funció dels plaers espirituals, que són de més gran valia. Amb això, s’eliminen els altres dos temors o obstacles que impedeixen la felicitat:
La filosofia d’Epicur, com hem dit, està fortament influenciada pels atomistes, però també va rebre fortes influències d'Empèdocles, d'Aristòtil i de la medicina hipocràtica. (Veure text).
De totes les obres d’Epicur
(segons Diògenes Laerci, prop de 300 llibres), només es conserven tres
cartes senceres:
A Meneceu (veure
text), a Heròdot i a Pitocles, així com uns
fragments conservats en un manuscrit custodiat en el Vaticà (coneguts
com a Vaticanae sentenciae, o com Gnomologio vaticà epicuri),
i uns manuscrits mig carbonitzats trobats cap a 1750 en les excavacions
de Herculà (Herculaneum papyri)
de molt difícil lectura, però que complementen el que se sap sobre la
teoria de la naturalesa d’Epicur. Les seves obres majors van ser un Tractat
sobre la naturalesa, un tractat sobre El criteri, diversos
llibres d’ètica, amb títols com: Vides, Del fi, D’elecció i
aversió. Va escriure també obres polèmiques:
Contra els físics, Contra els megàrics, i Contra Teofrast.
Les fonts secundàries per al coneixement del pensament d’Epicur són,
fonamentalment: Diògenes Laerci, Sèneca, Sext Empíric, Ciceró, Plutarc
(aquests últims, obertament contraris a l’epicureisme) i, molt
especialment, el llibre De rerum natura, de Lucreci.
Veure:
Una interessant i amplia exposició del pensament d’Epicur i les seves influències es troben a les adreces d’Internet del professor Ramon Alcoberro
http://www.alcoberro.info/epicur.htm
http://www.alcoberro.info/epicur2.htm
Una altra adreça en català:
http://perso.wanadoo.es/filosofs/fil-epicur.htm
En anglès es pot consultar:
http://www.utm.edu/research/iep/e/epicur.htm
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.