-Empèdocles-
 |
 |
|
Empèdocles (ca. 483 - ca. 424 a.C.) HIST.
Filòsof,
místic, taumaturg i metge grec presocràtic.
Va néixer a Agrigent, ciutat en la qual va ser un destacat dirigent de
la facció democràtica. Després de marxar de la seva ciutat natal per
motius polítics, Empèdocles (z+:B,*@68H)
es va establir al Peloponesi i va recórrer totes les ciutats de l’Àsia
Menor com orador i mag, augmentant la seva fama de taumaturg. Segons la
llegenda, per demostrar el seu caràcter diví i immortal, es va llançar
al cràter de l’Etna, encara que, segons altres, va desaparèixer durant
la celebració d’un sacrifici. L’aspecte extraordinari d’aquest autor va
inspirar a Hölderlin una exaltada obra: Empèdocles, o de la bogeria.
Va escriure en vers (com
Parmènides) i es conserven fragments de dues obres seves, que
aparentment semblen contradictòries, ja que en una d’elles (Sobre la
naturalesa) exposa una filosofia de tall naturalista, mentre que en
l’altra
(Poema lústric, o Purificacions) l’orientació és més
aviat de tipus místic i semblant a l’orfisme.
D’acord amb això, alguns autors han sostingut que la filosofia
d’Empèdocles s’ha d’interpretar plenament com una guia d’iniciació als
misteris òrfics però, actualment, es tendeix novament a sostenir-se que
s’ha d’entendre el seu pensament com un intent de superar els problemes
suscitats per la metafísica de Parmènides. De fet, en Sobre la
naturalesa, intenta reconciliar les doctrines enfrontades dels
eleates i les d’Heràclit.
Empèdocles va acceptar dels eleatas la tesi de la immutabilitat del ser
i la inexistència del no-ser. 
D’aquesta
manera, res pot deixar de ser, ja que el no-ser no és. No obstant això,
va acceptar d’Heràclit la tesi de l’esdevenir, del perpetu fluir i del
canvi continu. Per reconciliar aquestes dues posicions, va afirmar que
totes les coses de l’univers estan constituïdes per quatre tipus de
principis: terra, aigua, aire i foc, que ell va denominar arrels
de tot i va identificar amb Zeus, Hera, Edoneo i Nestis. El naixement
de les coses no és res més que la unió i combinació d’aquests elements,
mentre que la mort és la seva separació. Però, en tot procés, les
quatre arrels es queden inalterables. Així, podia coincidir amb
Parmènides i negar que existís un autèntic naixement (adveniment al
ser) i negar també la mort (entesa com deixar de ser): només existeixen
unions i separacions de les arrels eternes. El monisme
parmenidi dóna lloc, doncs, a un pluralisme.
A diferència del GDPZ (arkhé) dels milesis -que pensaven que l’esmentada arkhé es convertia a totes les coses i experimentava canvis qualitatius-, Empèdocles afirmava que aquestes arrels continuaven sempre qualitativament iguals i immutables, com correspon al que és, segons els eleates. Aquesta tesi és la que està en la base de la noció de element, entès com quelcom qualitativament immutable i intransformable, que posteriorment va desenvolupar Aristòtil (veure text).
Empèdocles també va preparar el camí a la posterior concepció aristotèlica d’una causa eficient, a l’assenyalar que allò que determina que aquests principis s’uneixin i se separin són dues forces a les quals denomina Amor (Afrodita o philía) i Odi (Neikos), respectivament. Així, a més d’entendre els principis del i’F:@H (cosmos) des d’una perspectiva material que es pregunta pels seus constituents (causa material, la denomina Aristòtil), introdueix la necessitat d’unes forces o causes (causa eficient en la terminologia aristotèlica) que actuïn sobre les arrels.
L’Amor
i l’Odi actuen mecànicament: el primer tendeix a unir el que és
diferent, mentre que el segon estén a separar-lo. Si predominés
plenament l’Amor, la realitat tota seria com una esfera perfecta (tal
com Parmènides i
Melissos concebien el ser);
si, en canvi, predominés completament l’Odi, el cosmos deixaria de ser
tal per a esdevenir pur caos.
Però tot està sotmès a un procés, de manera que l’evolució del món
segueix uns cicles que es repeteixen eternament: al principi, per
l’acció de l’Amor, tot està unit i compacte formant aquella esfera, no
obstant, a poc a poc, va penetrant l’Odi i les partícules es van
separant, formant les coses, fins que tot queda disgregat, moment en
què comença a actuar de nou a l’Amor. El procés intermedi és el que
origina el cosmos que coneixem, en què es mostra la varietat i la
multiplicitat dels diferents éssers, que són manifestació de l’acció
parcial d’aquelles dues forces. A més, Empèdocles va elaborar una
teoria del coneixement, regida per la màxima que es coneix com la
relació d’allò semblant per allò semblant, i en què afirma que les
coses exhalen fluixos o efluvis pels seus porus, que són els que
permeten el seu coneixement per contacte amb els sentits, que penetren
fins al cor, al que considera la seu del pensament.
![[Empédocles]]( http://ultra.eupmt.es/~aav/imatges/empedo2.gif)
Aquesta explicació mecanicista del món (ja que no persegueix cap fi ni està orientada per res exterior a la physis mateixa) contrasta amb l’expressat en la seva altra obra, Les purificacions, on afirma, seguint la tradició òrfico-pitagòrica, l’existència de l’ànima que segueix un cicle de reencarnacions. L’esmentada ànima és un daimon d’origen diví que va ser expulsada del domicili dels déus per un pecat original, però que, si aconsegueix la purificació, podrà tornar al seu origen diví. No obstant, el contrast entre aquestes dues obres és més aparent que real, doncs en la seva concepció cíclica, dominada per l’alternança de l’Amor i de l’Odi, se’n va gestant un procés evolutiu en què els diferents éssers passen per diverses etapes, el que encaixa amb la defensa de la metempsícosis.
Enllaços a internet:
http://www.webdianoia.com/presocrat/empedocles.htm
http://www.luventicus.org/articulos/02A034/empedocles.html
http://www.utm.edu/research/iep/e/empedocl.htm
http://history.hanover.edu/texts/presoc/emp.htm
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.