-Averrois-
 |
 |
|
Averrois (Ibn Rushd o Avén Rushd) (1126-1198) HIST. `14.wav’, `play"]
El
més important dels
filòsofs àrabs
de l’Edat Mitjana, Ibn Rushd, conegut com «Averrois» pels llatins, va
néixer a Còrdova, de família de juristes. Va adquirir una erudició
enorme, que comprenia tots els camps del saber: teologia, dret, poesia,
medicina, matemàtica, astronomia i filosofia; va exercir el càrrec de qadi
(jutge) a Sevilla i va ser metge, des de 1182, en la cort d’Abû Ja
Yûsuf, rei almohade, qui li va encarregar comentar les obres
d’Aristòtil. Els seus enemics van aconseguir fer-lo caure en desgràcia
davant el fill i successor de Yûsuf, al-Mansûr, que el va exiliar a
Lucena, prop de Còrdova; va morir al Marroc, però les seves restes van
ser traslladades a Còrdova.
Va escriure tres tipus d’obres: Grans comentaris (o comentaris literals sobre els textos d’Aristòtil), Comentaris mitjans (on amb un estil més del seu temps cita només les primeres paraules dels textos) i Resums i Epítomes, que són explicacions aristotèliques breus, però més personals (en les que critica els seus antecessors; a Avicenna, per exemple). Va imposar tal rigor en els seus comentaris que no sols li van merèixer el sobrenom de «el comentador» (d’Aristòtil), sinó que aquests estudis es van imposar entre els escolàstics llatins, entre ells Tomàs d’Aquino, com a model de comentari. La seva fama, no obstant això, es deu sobretot a la manera com planteja la relació entre filosofia i teologia, i a la seva oposició a la reacció teològica protagonitzada per Algatzell, contra qui va escriure Incoherència de la incoherència, coneguda en llatí com Destructio destructionum [Destrucció de la destrucció].
Segons el seu Tractat decisiu sobre l’acord entre filosofia i religió, els homes es divideixen en tres classes:
-
la classe «retòrica» dels incapaços d’interpretar el text sagrat i capaços només d’entendre la predicació;
-
la classe dels «dialèctics», és a dir, els capaços d’argumentar lògicament a partir de premisses només probables, i
-
la classe dels «filòsofs», capaços d’una autèntica interpretació a partir de demostracions vertaderes.
Hi
ha, per aquests darrers, una sola veritat del text sagrat, encara que
accessible segons dos sentits: uns (els retòrics) accedeixen només al
seu sentit
literal i manifest, mentre que les altres dues classes d’homes
accedeixen al seu sentit profund i ocult. Els teòlegs són els mestres
de la fe,
però no afegeixen res propi en la seva comprensió, i si divulguen el
sentit ocult no causaran més que despropòsits. D’aquí que se li
atribuís durant el s. XIII en les discussions escolàstiques, la teoria
de la doble veritat, que en realitat no va sostenir. Sí que va
sostenir, segons sembla, la tesi del «enteniment
separat», constituït tant per l’enteniment agent com pel enteniment
passiu.
Ambdós són independents de l’individu, no engendrats i únics per a tota
la humanitat, i cap d’ells és forma substancial del cos; actuen de
forma distinta en l’acte de conèixer o en la formació de coneixement en
l’home: l’enteniment agent actua com a forma o acte que suscita el
coneixement d’allò intel·ligible, i el pacient o material (hílico) com
a capacitat o potència d’entendre. Per a Averrois, la ciència o el
coneixement -que explica de forma molt complexa- és un procés
d’adquisició (el «enteniment adquirit», d’Alexandre d’Afrodísia)
d’aquesta fusió de l’enteniment agent amb el pacient, a manera de
matèria i forma; un procés ideal en què l’adquisició completa del
coneixement suposa la pèrdua de la pròpia individualitat (i el guany
d’un jo comú). A aquesta espècie d’ànima o enteniment universal va
anomenar Leibniz «monopsiquisme». Les doctrina d’Averrois sobre
l’enteniment separat són tradicionalment confuses; els escolàstics les
van entendre com una afirmació que l’home no és personalment immortal.
Aquesta afirmació, junt amb la de l’eternitat del món i l’acusació de
mantenir la doctrina de la doble veritat, van configurar el denominat
averroisme llatí. Averrois va exercir una enorme influència en tots
els comentaris aristotèlics dels s. XIII al XVII.
Obres d’Averrois averroes;"]
Corpus Commentariorum Averrois in Aristotelem, ed. por Medieval Academy of America, Cambridge, Mass. 1949s.
Traducciones castellanas:
Epítome de Física (Filosofía de la naturaleza), Madrid 1987.
Destrucció de la destrucció, Laia, Barcelona 1991.
Epítome del libro sobre la generación y la corrupción, Madrid 1992.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.