-Anaximandre-
 |
 |
|
Anaximandre, z!<">\:"<*D@H (c.610-545 a.C.) HIST.
Filòsof
grec presocràtic.
Va néixer a Milet. Uns catorze anys més jove que Tales,
va ser amic i deixeble d’aquest. El seu tractat, el títol del qual no
ens és conegut amb exactitud, però que es coneix -com la major part de
les obres dels presocràtics- sota el nom de Sobre la natura (B,DÂ NbF,TH),
estava escrit
en prosa, fet que no era corrent, i és la primera obra filosòfica
d’occident. Anaximandre va tenir una destacada activitat relacionada
amb la vida pública de Milet, i va encapçalar diverses expedicions,
fundadores de colònies milèsies en les costes del Mar Negre, entre les
que va destacar la fundació de la ciutat d’Apol·lònia. Segons Eratòstenes
va ser el primer a traçar un mapa de la terra i, possiblement, va
construir també un model de l’univers en forma esfèrica. També se li va
atribuir l’invent del gnomon o rellotge de sol, encara
que el més probable és que només fora qui el va introduir a Grècia ja
que, segons Herodot,
el gnomon era un invent babiloni. Dels tres pensadors
milesis (els altres dos eren Tales
i Anaxímenes),
Anaximandre és el que més ha estat estudiat i, segurament, és el que
millor reflexa l’esperit del pensament presocràtic inicial.
De la seva obra, de la que es conserven només alguns fragments citats per autors posteriors -que encara que són molt limitats són plenament significatius-, cal destacar com a punt important el mateix fet d’estar escrita en prosa. Amb aquest canvi d’estil (el més habitual era escriure en vers), Anaximandre s’aparta dels escrits d’índole religiosa i teogònica, marcant, així, una orientació distinta, molt més racionalista i apartada del pensament mític. Segons el text de Simplici (Física, 24,13) que recull el pensament d’Anaximandre, aquest va anomenar arkhé o principi de la natura, a «allò il·limitat» (àpeiron, þB,4D@<), sent el primer a usar el nom de «principi» (ÿDPZ) Una altra font important ens l’ofereix Diògenes Laerci (veure text).
En contra del seu mestre Tals, Anaximandre pensava que l’arkhé (principi) no podia ser l’aigua ni cap element determinat, ja que no podria donar compte de tots els canvis, ja que la seva presència es veuria anihilada per la irrupció del seu contrari. Per això, Anaximandre desproveeix de determinacions a aquest principi, i el considera com «quelcom indefinit» i «il·limitat» ( þB,4D@<) que pogués ser totes les coses alhora. L’àpeiron és el que és comú a totes les qualitats contràries: a allò calent, a allò fred, a allò humit i a allò sec, ja que no sent cap d’aquestes qualitats en concret, està en totes elles, les uneix i les canvia unes en altres, i és allò en el que totes les coses han de dissoldre’s novament, quan desapareixen. Així, aquest arkhé és material però inconcret, indefinit, il·limitat, ingènit, imperible i és, alhora, origen i fi de totes les coses. Representa un gran esforç d’abstracció la consideració de l’àpeiron entès com una realitat unitària que subsisteix per sota dels canvis, i és, encara, més notable l’esforç d’Anaximandre de considerar aquesta realitat subjacent com il·limitada i imperceptible. Però, certament, l’arkhé devia ser il·limitat i indeterminat, en el sentit del que no té límits ni pot ser definit ja que, de ser limitat, de ser definit o determinat, què el podria limitar o què li podria posar fi o què l’acabaria? Si quelcom hi hagués que pogués delimitar o qualificar a l’arkhé, és que aquest no seria veritablement el principi. Per explicar com de l’àpeiron sense determinacions ni qualitats poden sorgir elements determinats, Anaximandre apel·la a la segregació de parells de contraris oposats dos a dos: calent-fred, sec-humit. Fruit d’aquesta oposició sorgeix el conflicte, la discòrdia o -metafòricament- la injustícia. Tanmateix, fruit de la tensió entre aquestes qualitats contràries que engendren i transformen totes les coses, es dóna la destrucció de totes elles per retornar novament a l’àpeiron, que d’aquesta manera consuma un cicle i restableix la igualtat en allò indeterminat, és a dir, la justícia (en el que ressona un ideal de justícia com igualitarisme o isonomia). Per això, deia Anaximandre que: «les coses pereixen en aquelles de què han rebut el seu ser, com cal; perquè mútuament es donen justa retribució per la seva injustícia segons l’ordre del temps». D’aquesta manera, el temps apareix de forma cíclica, com el transcurs entre un començament i un fi (que és un nou començament) que coincideixen en l’àpeiron, i apareix també com a justicier en un sentit metafòric, perquè és qui dissol totes les diferències i desigualtats.
En
la seva concepció cosmològica,
Anaximandre afirma que allò calent i allò fred es van separar de la
substància primitiva eterna en moviment; la calor en rotació va
engendrar una esfera de foc, que envoltava al vapor que, al seu torn,
envoltava a la terra. D’aquesta esfera va sorgir el sol, la lluna i les
estrelles en cercles separats, que són com a rodes que giren entorn de
la terra, i a través d’uns orificis que es troben en ells podem
observar els astres. En contra de les tesis generalment acceptades,
afirma que el sol té la mateixa grandària que la terra, i que aquesta
és com un cilindre aixafat que es manté al centre del cosmos perquè és
equidistant de tots els altres astres, raó per la qual no necessita cap
suport. Amb això, Anaximandre realitza un extraordinari exercici de
raonament geomètric, ja que és justament per estar equidistant
geomètricament que la Terra es manté al centre sense cap necessitat de
suport. Idea d’una gran audàcia intel·lectual que no seria compresa per
la majoria dels seus contemporanis. D’altra banda, Anaximandre és també
el primer que afirma que els cossos celests giren al voltant de la
terra, suspesa al centre dels seus anells, en òrbites completes (per
«dalt» i per «sota»), i no sols al voltant d’ella.
Ja que tot ha de tornar a l’àpeiron, el conjunt d’aquest procés és cíclic. Així, doncs, aquest món està destinat a desaparèixer i de la substància primitiva sorgiran altres mons. S’atribueix també a Anaximandre la idea que hi ha innumerables mons semblants al nostre que es desenvolupen durant el mateix espai de temps, opinió que no sembla sustentar-se prou en els textos. D’altra banda, els fenòmens meteorològics els explica Anaximandre per les mateixes forces que van formar el món, sense necessitat de recórrer a déus: el vent és vapor lleuger posat en moviment pel sol; el vent, al seu torn, és causa del tro i del llampec. Els éssers vius sorgeixen de la matèria terrestre calenta i humida i es van desenvolupant continuant una mena de línia evolutiva, que té el seu origen en animals semblants als peixos. Aquesta concepció evolucionista de les espècies ha estat considerada com una anticipació especulativa de l'evolucionisme de Darwin (veure textos).
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.