-Alexandre d’Afrodísia-
 |
 |
|
Alexandre d’Afrodísia (s.II-III d.C.) HIST.
Filòsof
aristotèlic,
natural d’Afrodísia, que va ensenyar a Atenes entre els anys 198 i 211
d.C. Va ser deixeble d’Hermini i d’Arsitocles de Messina. Iniciador del
comentari filològic aplicat a les obres de Aristòtil,
a qui comenta i defensa contra les interpretacions espúries,
especialment les dels estoics.
En els seus comentaris, que només ens han arribat parcialment, va fer
conèixer les
diferentes variacions entre diferents còpies, i
proposa criteris per adoptar una lectura determinada i no altres.
Alexandre d’Afrodísia, que coneixia també els textos aristotèlics
actualment perduts (els diàlegs), intenta elaborar una interpretació
plenament «aristotèlica» d’Aristòtil. Ha estat considerat el major dels
comentaristes d’Aristòtil en l’antiguitat, la qual cosa li va valer el
sobrenom de «segon Aristòtil» o «l’Exegeta». Els seus comentaris van
ser traduïts al sirià, a l’àrab i al llatí, i van tenir gran influència
en la tradició filosòfica posterior.
Dues són les tesis fonamentals de la interpretació aristotèlica d’Alexandre d’Afrodísia, encara que estan íntimament relacionades: una fa referència a les relacions entre els diferents tipus d’enteniment, i desenvolupa una teoria que en Aristòtil estava simplement esbossada; l’altra, relacionada amb l’anterior, fa referència a les relacions dels universals amb les coses particulars, i prefigura una posició de tipus nominalista. Segons ell, en l’home hi ha tres enteniments:
-
el material o físic, anomenat també enteniment possible, que és pura possibilitat en l’home d’arribar a tenir actes mentals (tal com es presenta en el nen o en l’home capaç d’aprendre un art, però que encara no el posseeix);
-
l’enteniment adquirit (in habitu), que s’identifica amb els actes mentals (el que existeix en els adults) i
-
un tercer enteniment (el que Aristòtil denominava «l’enteniment exterior») a què dóna el nom d’actiu o enteniment agent: aquest és la causa que el primer enteniment arribi a ser el segon.
D’aquesta manera, només l’intel·lecte actiu o enteniment agent és separat, i la seva acció és la que permet que l’enteniment pacient o passiu, que és un enteniment material, arribi a convertir-se en intel·lecte adquirit (adeptus). Així, les ànimes dels individus no són immortals, ja que no posseeixen la seva forma separada, sinó que només participen de l’enteniment agent. A més a més, segons Alexandre d’Afrodísia, per a Aristòtil aquest enteniment actiu s’identifica amb el pensament que es pensa a si mateix, la primera causa o Déu.
La declaració de la impossibilitat de la immortalitat de l’ànima individual es lliga a la tesi aristotèlica, reinterpretada per ell, sobre la inexistència dels universals separats de les coses. Els universals solament tenen existència en el moment de ser pensats, ja que són fruit de l’activitat analítica de la ment, de la mateixa manera que una forma no pot existir sense ser forma d’una matèria (hilemorfisme). Aquesta interpretació de l’enteniment agent va tenir una gran importància en l’escolàstica àrab i en la filosofia del Renaixement, donant lloc a l’anomenat alexandrisme.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.