-Agustí de Hipona, sant-
 |
 |
|
Agustí de Hipona, sant (354-430) HIST.
Aureli
Agustí, la figura més important de la filosofia
cristiana
de l’antiguitat; va néixer a Tagaste (avui Souk-Arhas, a Algèria),
ciutat de Numídia, en l’Àfrica proconsular romana, de pare pagà i mare
cristiana, santa Mònica. Va ser educat a Tagaste i Madaura i va
estudiar retòrica a Cartago; llegint a Ciceró
es va iniciar en la filosofia i es considera que la lectura d'un dels
seus diàlegs, l’Hortensius, avui perdut, li portaria més tard a
convertir-se al cristianisme. En la seva joventut va ser seguidor del
maniqueisme, en el que inicialment li va semblar trobar resposta
als seus dubtes sobre el mal
en el món. Desencantat de la secta, es va dirigir a Roma, on es va
adherir al escepticisme
de la Acadèmia
nova i al epicureisme,
i on va ensenyar retòrica, per passar després a Milà. Va llegir per
aquesta època a alguns autors neoplatònicament i probablement les Ennèadaes
de Plotí,
que van constituir les seves noves arrels filosòfiques i que, junt amb
la conversió al cristianisme -va rebre el bateig de mans de sant
Ambrosi de Milà, en el
386, als 31 anys d’edat- marquen els dos focus -neoplatonisme
i cristianisme-
en què es centra tot el seu pensament posterior, ocupat en la recerca
de la conciliació de fe
i raó.
Es va retirar per un temps a Cassiciacum (avui Cassago), amb la seva
mare, Mònica, el seu germà, el seu fill Adeodat i uns amics, i allí va
escriure les seves primeres obres: (Contra academicos (els
escèptics), De beata vita, De ordine,
Soliloquia, De immortalitate animae, De Genesi
contra manichaeos, De libero arbitrio),
totes elles escrites entre el 386 i el 391. Va voler tornar a Àfrica
(387), però la mort de la seva mare el va obligar a quedar-se un any a
Roma, on va començar a escriure Sobre el lliure arbitri. Va
arribar finalment a Tagaste en el 388, va fundar un monestir i va
escriure El mestre, un diàleg didàctic, i La música,
obres d’estil pròxim al de les escrites en Cassiciacum.
Ordenat sacerdot (391) i després bisbe de Hipona (396), l’actual
Annaba, va iniciar la seva producció literària de major importància,
com a defensor i expositor de la fe cristiana, en escriure primer
contra els maniqueus: Sobre el lliure arbitri (388 i 391-395), La
vertadera religió (390); contra els donatistes, cristians puritans
que feien dependre la validesa dels sagraments de la intenció del
ministre: Contra Gaudenci, bisbe dels donatistes;
i contra els pelagians, seguidors de Pelagi, per a qui l’home, al no
tenir pecat original, podia ell sol, sense la gràcia divina, realitzar
obres bones: L’esperit i la lletra (412), Sobre les gestes
de Pelagi (417). A aquesta època pertanyen també altres grans obres
i tractats: La trinitat (399-419), Confessions (397),
obra literàriament important, i la seva gran obra apologètica La
ciutat de Déu (413-427). En Retractacions
(426-427), Agustí revisa algunes doctrines anteriors.
Vista
en el seu conjunt, l’obra filosòfica d’Agustí de Hipona significa el
primer esforç important d’harmonitzar la fe i la raó, la filosofia i la
religió, esforç a què es dóna històricament el nom de filosofia
cristiana, que ja havia començat amb els anomenats pares
de l’Església i que, en realitat, va continuar durant l’alta i la
baixa Edat Mitjana, donant origen a la filosofia
escolàstica. A més, l’anomenat
«Doctor de la Gràcia» es pot considerar com el
darrer filòsof de l’antiguitat i el primer de la nova època medieval
La característica interna pròpia del pensament d’Agustí de Hipona és el caràcter de convers que manifesta en tot moment: és a partir de la fe que tot ha d’explicar-se; la fe, que no requereix cap justificació exterior a ella mateixa, és el fonament natural de la raó, feble pel pecat. Per això, proclama el lema Credo ut intelligam: crec per entendre, que dominarà durant la primera part de la posterior filosofia medieval. No obstant això, el fet mateix de fundar la comprensió racional en la fe obliga a certa comprensió o reflexió racional d’alguns aspectes fonamentals de la mateixa fe. Aquesta és la raó que el «crec per entendre» portés històricament a alguna forma de «entenc per creure», que sembla més pròpia de l’Escolástica ja desenvolupada. El que pròpiament exclou la filosofia augustiniana no és la reflexió personal, sinó tot contacte amb la filosofia «pagana» com a punt de partida per a la fe; no hi ha un altre punt de partida que la revelació.
Procedent també del caràcter de conversió que té el pensament augustinià, ha de destacar-se el seu to intimista i subjectiu. A la veritat s’hi arriba per un camí interior, semblant al de la conversió, i aquella no pot prescindir d’una il·luminació divina (veure text). En la teoria del coneixement d’Agustí, que exposa contra els Acadèmics, o escèptics, la possibilitat d’aconseguir la veritat resideix en la possibilitat mateixa de descobrir en l’ànima veritats eternes (només allò etern és vertader), i el procediment per aconseguir-les és més un procés d’il·luminació interior, que de reminiscència al mode platònic: per reflexió de l’ànima sobre si mateixa, que es coneix com a imatge de Déu i coneix al mateix temps a Déu creador de les idees i de l’ànima. En aquesta recerca de la veritat hi ha moments semblants al del dubte de Descartes: «si m’enganyo, existeixo» (veure text). Seguint, a més a més, la metàfora platònica del Bé i la llum, sosté que allò intel·ligible ho és perquè està il·luminat «per una certa llum incorpòria», que identifica amb Déu, ser intel·ligible per excel·lència que fa intel·ligibles totes les coses. Donant un sentit ontològic a la veritat la identifica amb Déu: Déu és la veritat subsistent i és també la veritat de les coses, perquè aquestes són creades d’acord amb les idees divines, és a dir, les idees en la ment divina de totes les coses que poden existir, i que són les causes exemplars de totes les coses, tant de les que Déu crea amb el temps, com de les que crea en el temps, en les entitats futures inspirades en la noció d’emanació successiva de Plotí i els logoi spermatikoi dels estoics (veure text). Però Agustí s’aparta de l’emanatisme plotinià i defensa el creacionisme cristià: el món, mutable i imperfecte, no pot pas haver estat fet de la substància de Déu; fou fet per Ell del no-res lliurement (creació) segons el model de les coses, precontingut en la seva intel·ligència (idees exemplars o causes exemplars).
En crear Déu el món sorgeix el temps, i no té sentit preguntar-se què
hi havia
abans de la creació, ja que el concepte d’abans és un
concepte temporal que no té sentit sense l’aparició del temps que
sorgeix amb la creació. Així, Déu és etern (i, per tant, no temporal) i
crea el món i amb ell el temps. Aquest, però, només té existència plena
en l’ànima, única realitat oberta a lesw tres dimensions de la
temporalitat: està oberta al passat (per la memòria), al present (per
l’atenció) i al futur (per l’expectació). El
temps, la temporalitat,
(que des del pensament grec s’associa a la degeneració i a la
corrupció) suposa la possibilitat del mal
en el món. La idea és de Plotí: la matèria
és la fase final de l’emanació, on tota la potència de l’Un i del Bé
s’exhaureix; el més allunyat del principi, del ser,
és el no-ser, el mal que ha de ser entès
ontològicament com a privació o absència del bé,
no com quelcom que ha estat creat substantivament per Déu. Així,
doncs,Les coses creades, incloses els homes, són entitats contingents i
temporals, i enclouen també el mal, però no, com creien els maniqueus,
com una realitat positiva, sinó com una corrupció o privació d’una
perfecció que l’ésser hauria de tenir naturalment. En negar entitat
pròpia al mal, Agustí creu haver resolt el problema de la seva
compatibilitat amb un Déu-Bondat infinita, problema que es planteja al
defensar simultàniament que Déu és creador, omniscient, omnipotent i
bondadós. Si Déu és bondat infinita i Ell ha creat el món, com és que
permet el mal? com és que permet la injustícia, les desigualtats, les
vexacions, les desgràcies, etc.? La resposta d’Agustí és que el mal no
requereix una causa real eficient, Déu no el causa, el permet en
previsió d’un bé més gran. Així, doncs, segons Agustí el mal no
existeix pròpiament, sinó que és privació del bé. Aquesta privació que
Déu permet per assolir un bé més alt la vincula amb la llibertat
humana. Així, depèn de la llibertat
de l’acció humana, i existeix no com realitat
però sí en la realitat de la acció
humana (veure
text). Malgrat les seves imperfeccions, les criatures han rebut
l’empremta de Déu: en totes hom descobreix la imatge de la Trinitat,
sobretot en l’ànima humana, amb les seves tres potències de memòria,
enteniment i voluntat, que d’alguna manera permeten de penetrar aquell
inexhaurible misteri. Però també en l’home (compost de cos i d’ànima,
tal com Plató l’entenia) es troba el mal, en especial el mal moral o
pecat, deficiència fruit del mal ús que pot fer de la seva admirable
llibertat. Per altra part, com una conseqüència del pecat original, els
homes estan inclinats al mal i això molt més àrdua la tasca de dominar
aquesta inclinació que segons Agustí necessita de la gràcia divina pe
poder-la superar. L’existència de l
a
llibertat humana que es desplega en la temporalitat junt amb la
possibilitat real de salvació que Déu també du a terme en la història,
com a pla de
salvació, li fa concebre el temps i la història com un escenari de
la lluita entre dos principis, el del bé i el del mal, que lliuren en
ell la seva batalla. Aquest combat es desplega en els dos escenaris de
la ciutat de Déu
(constituïda per tots aquells qui es mouen per l’amor de la caritat) i
la
ciutat del món,integrada pels qui es deixen dominar per l’egoisme.
Agustí elaborà per primera vegada una teologia de la història, que
interpretà com un triomf lent, però progressiu, d’aquella ciutat
espiritual.
La Ciutat
de Déu
és la primera obra de filosofia de la història, encara que el seu
plantejament sigui primàriament teològic. Escrita per analitzar el
fenomen de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident i emmudir les veus
dels qui culpaven d’això al cristianisme, fa de la història l’escenari
de la llibertat humana en la seva lluita entre el bé i el mal; el
succés important no és la caiguda de l’Imperi Romà ni res d’aquest món,
sinó la encarnació
del Verb, que fa possible la salvació humana i fet a partir del qual
han de jutjar-se totes les coses, mentre que el temps
és l’espai en perspectiva lineal, amb un començament i un final
establerts per Déu, on els successos, les coses i les decisions humanes
prenen sentit per l’acceptació o rebuig que suposen de la «ciutat de
Déu» o de la «ciutat terrena», elecció que es decideix pel «amor de
Déu» o el «amor de si mateix» (veure
text).
El que
va rebre el nom de
«agustinisme polític» arrela en la visió augustiniana de predomini de
la ciutat celeste sobre la terrena, i de l’Església sobre l’Estat. La
polèmica contra els donatistes del seu temps va dur a Agustí a admetre
l’ús de la força de l’Estat per imposar les creences religioses.
Veure agustinisme i teoria de la il·luminació.
Obres
Obras, Edició bilingüe en llatí i castellà, 18 vols., BAC, Madrid 1946-1959.
Soliloquis
Enllaços:
http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?NDCHEC=0001206&PGMORI=I
http://ccat.sas.upenn.edu/jod/augustine.html
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.