-Atomisme-
 |
 |
|
Del grec þJ@:@H (àtoms), indivisible. Concepció teòrica segons la qual els últims elements constitutius de la realitat són unitats materials indivisibles (þJ@:@H) i discretes. En un sentit ampli, es parla també d’atomisme quan s’afirma que una realitat parcial concreta es compon d’unitats mínimes que no poden ser dividides en altres. En aquest cas es tracta de l’atomisme psicològic, propi de les filosofies empiristes del s.XVIII i de la psicologia associacionista, o bé de l’atomisme lògic, que considera tant el món com el pensament lògic com compost per unitats atòmiques.
Els primers atomistes van ser els filòsofs presocràtics
grecs Leucip
i Demòcrit
i, més tard, els epicuris
i
Lucreci, que van plantejar la hipòtesi purament especulativa segons
la qual la realitat material estava composta d’àtoms i buit.
Segons ells, que defensaven el
pansomatisme,
tots els cossos estan formats per àtoms, els quals eren elements
simples, sòlids i plens, físicament indivisibles, eterns, en perpetu
moviment, il·limitats en nombre, i diferents només per la figura
(skhéma), l’ordre (taxis) que s’unien i la posició (thésis).
Aquesta afirmació, que permetia superar les contradiccions del continuo
matemàtic (com podria ser consistent una matèria divisible fins a
l’infinit?), no va ser generalment acceptada en el món antic, i només
va reaparèixer tímidament en el
atomisme
modern. Amb aquesta concepció distingien entre l’infinit
des del punt de vista físic de l’infinit matemàtic. Físicament, hi ha
un límit més enllà del qual no és possible la divisió: els àtoms. En
canvi, des d’una perspectiva merament ideal, tot pot ser infinitament
dividit matemàticament.
Segons Aristòtil,
els atomistes van plantejar la seva teoria per conciliar les idees de Parmènides
(la realitat no canvia) amb les dades dels sentits (hi ha canvi),
mantenint, doncs, els principis de l'eleatisme
però
salvant les aparences
per poder explicar l’esdevenir i la multiplicitat, i atorgar un cert
valor de veritat; a la percepció sensorial. Sobre això, diu Aristòtil:
«Alguns filòsofs antics van creure que el que és ha de ser
necessàriament un i immòbil; ja que sent el buit no-ens, no podria
existir el moviment sense un buit separat de la matèria, ni existir una
pluralitat de coses sense quelcom que les separi [...] Però Leucip va
creure tenir una teoria que, concordant amb la percepció dels sentits,
no feia desaparèixer el naixement, la corrupció, el moviment ni la
pluralitat dels éssers» (Sobre la generació i la corrupció,
I,8,325a). «Leucip i el seu company Demòcrit van sostenir que els
elements són ’allò ple’ i ’allò buit’, als quals van anomenar ’ser’ i
’no ser’ respectivament. L’ésser és ple i sòlid; el no ser, buit i
subtil. Com, segons ells, el buit existeix no menys que el cos, se
segueix que el no ser existeix no menys que l’ésser. Ambdós
conjuntament constitueixen les causes materials de tot allò existent»
(Metafísica,I,4,985b).
Així, doncs, els atomistes afirmaven que, d’una banda, existia l’ésser, identificat amb «allò ple», en forma d’infinites partícules indivisibles (àtoms), tan petites que no podien ser vistes i, d’altra banda, el no-ser, identificat amb «allò buit» i subtil. Al seu torn, classificaven els cossos en simples i complexos (formats per agregació de cossos simples o àtoms), raó per la qual consideraven que, en última instància, només hi ha els àtoms i el buit. La generació o la destrucció dels cossos que captem sensorialment (i només podem captar els cossos complexos ja que els àtoms no són visibles), és fruit de l’agregació o desagregació dels seus àtoms constituents.
Els àtoms es diferenciaven entre si segons forma, ordre i disposició (A difereix de N, per forma; AN de NA, per ordre, i Z de N per disposició) -o, també, per forma, grandària, disposició i ordre -, de manera que tota diferència entre els àtoms, que manquen de qualitats sensibles, s’explica per aquestes variacions quantitatives en l’espai buit (veure cita d’Aristòtil). D’aquesta manera, tota diferència qualitativa s’explica, en última instància, per diferències quantitatives i, per tant, quantificables. El buit era considerat el requisit per al moviment dels àtoms. D’aquesta manera, quedava explicat el canvi observable en la natura, escapant així del carreró sense sortida de la filosofia monista eleàtica, que no admetia el canvi. Els àtoms són, cadascun d’ells, com l’ésser de Parmènides: eterns, immutables, sòlids, plens, increats, imperibles i continus, i posseeixen moviment propi i espontani. Però el buit permetia variacions mecàniques i quantitatives, sense que deixessin de ser el que eren. Els àtoms existien en moviment des de sempre, xocant entre si lliurement i a l’atzar. Aquest moviment, que no cal atribuir a cap causa, dóna origen no sols als canvis quantitatius sinó que és també el remolí que dóna origen al món, no sols aquest que veiem, sinó infinits mons, perquè el moviment és constant i els àtoms i el buit infinits. No hi ha cap finalitat en aquests mons perquè tot és fruit de l’atzar i dels mecanismes d’unió i entrellaçament d’àtoms i no hi ha, més enllà dels àtoms i el buit, cap altra cosa, raó per la qual queda descartada tota teleologia. A aquesta concepció se la coneixerà també, posteriorment, com mecanicisme.
El moviment espontani i propi dels àtoms és comparat amb el moviment de les partícules de pols que podem observar en un raig de sol. Per això, de vegades s’ha dit que l’atomisme antic és una mena de «metafísica de la pols». El xoc espontani dels àtoms en el buit produeix tot quant existeix, perquè, en virtut de la seva forma, poden rebotar els uns en els altres, o unir-se. Només aquells que poden unir-se en virtut de les seves propietats poden donar lloc a cossos existents, en una mena de selecció natural que permet afirmar que tot quant és real és fruit de les unions possibles.
Ja que tot ha d’explicar-se pel moviment mecànic dels àtoms, en el món hi ha necessitat i, ja que aquests moviments són desconeguts per a l’home i no responen a cap pla teleològic, hi ha atzar. En aquest sentit, tot és fruit de l’atzar i la necessitat.
Conseqüentment amb la seva concepció pansomàtica, els atomistes antics fins i tot expliquen l’ànima i el coneixement per mitjà dels àtoms. L’ànima és un cert tipus de foc, d’àtoms petits i rodons, molt movibles, com la vida. I l’activitat de l’ànima, com el sentir i el conèixer, es du a terme també per mitjà d’àtoms. Diu Aeci: «Leucip, Demòcrit i Epicur diuen que la percepció i el pensament sorgeixen quan es produeix l’impacte d’imatges procedents de l’exterior, perquè ningú sense elles pot tenir cap de les dues coses». Es té la visió, per exemple, quan les imatges de les coses (eidola), en forma d’efluvis d’àtoms que es traslladen pel buit, entren en contacte amb els efluvis que surten de l’ull (perquè tots els cossos emeten efluvis d’àtoms i imatges). D’aquesta manera, tot coneixement és una forma de contacte, i el tacte és, en última instància, l’únic sentit existent. Amb això donaven explicació de la percepció sensible. Al seu torn, i atès que l’ànima també està formada per àtoms, el pensament, activitat pròpia de l’ànima, també és de natura atòmica: els àtoms de la psique estan dispersos per tot el cos, comunicant-li moviment o concentrant-se en alguna part del cos que provoca el pensament.
Però donada aquesta concepció de la percepció, Demòcrit relativitza la validesa del coneixement i afirma que les qualitats sensibles, tals com els colors, olors, sabors, etc., manquen d’autèntica objectivitat, mantenint una actitud que apareix com l’antecedent més remot de la distinció generalment acceptada en la filosofia dels segles XVII i XVIII entre qualitats primàries (objectives) i qualitats secundàries (subjectives). Per això, en l’aspecte epistemològic Demòcrit va mantenir un cert escepticisme: «Ens és impossible arribar a saber què és en realitat cada cosa», i «En realitat no coneixem res, ja que la veritat està en allò profund». Va considerar que el coneixement sensorial era un «coneixement fosc» i que les qualitats sensibles dels cossos són reaccions de la nostra sensibilitat a les propietats dels àtoms: «En la nostra creença existeix el dolç i l’amargant, allò calent i allò fred, i així també hi ha el color; però la realitat és que només hi ha àtoms i buit».
Aquesta teoria atòmica, que no va ser acceptada per Plató, va jugar, no obstant això, un poderós atractiu sobre la filosofia d’aquest qui, en el Timeo, en certa forma, la incorpora. Però, sota la influència pitagòrica, declara que els quatre elements constitutius del món sensible (terra, foc, aire i aigua) depenen de l’estructura dels poliedres regulars (veure text) i aquests, al seu torn, de les propietats de les seves cares, reductibles a dos tipus de triangles (veure text). D’aquesta manera, en comptes de considerar que els àtoms tenen poder explicatiu d’allò real per si mateixos, remet tal explicació a les propietats geomètriques inherents a la matèria. Així, Plató, en comptes d’afirmar, com Demòcrit, que tot és fruit de l’atzar i la necessitat, afirma que és fruit de la intel·ligència i la necessitat o anankhé (ÿ<V(60) (veure text). Per la seva banda, Aristòtil va combatre l’atomisme de Demòcrit i va considerar que no és possible una anàlisi que ens porti fins aquests hipotètics constituents últims de la matèria. En lloc, doncs, d’acceptar l’existència d’àtoms de matèria, Aristòtil -que considerava les propietats dels cossos en funció d’uns conceptes relatius, com els de matèria i forma, i les quatre causes-, afirmava que fins i tot els cossos més simples, inclosos els quatre elements, són destructibles i poden estar sotmesos a alteració, perquè poden estar sotmesos al canvi entitatiu. Sota la gran influència de Plató i d’Aristòtil l’atomisme de Demòcrit va quedar relegat. Després de Demòcrit només els epicuris i Lucreci el van defensar en l’antiguitat.
L’atomisme en l’època moderna HIST.
Després de la relegació a l’oblit de l’atomisme de Demòcrit i Epicur per la física aristotèlica de les quatre causes, caldrà esperar fins al s. XVII per a la seva revitalització. Alguns autors anteriors, com Giordano Bruno o Nicolau de Cusa (De mínim) fan esment de la teoria atòmica, però només de passada, sense utilitzar tal teoria de manera sistemàtica. Pierre Gassendi (1592-1655) va renovar l’atomisme epicureista, encara que adornat amb components que el fessin compatibles amb el cristianisme: els àtoms estarien creats per Déu, i l’atzar desapareixeria, supeditant-se tot a la divina providència. Segons Gassendi, la nova física mecanicista es compaginava millor amb una teoria corpuscular (atomista) de l’univers, encara que Descartes concebia més aviat un mecanicisme no atomista i fins i tot declarava la impossibilitat de l’atomisme. L’argument cartesià era el següent: si la realitat estigués composta per àtoms, llavors aquests haurien de posseir extensió, raó per la qual, per petits que fossin, serien divisibles, almenys mentalment i, consegüentment, no serien àtoms. Davant això, Leibniz va considerar la possibilitat d’àtoms no físics: les mònades. La distinció tan característica dels sistemes filosòfics d’aquesta època, entre qualitats primàries i secundàries, troba una bona fonamentació en la teoria corpuscular i atòmica: les qualitats primàries serien les pròpies dels àtoms, sòlids, durs i impenetrables, mentre que les secundàries serien degudes a la manera d’afectar-nos aquests àtoms.
Entre els científics atomistes dels segles XVII i XVIII cal esmentar Boyle, Huygens i Newton, qui en l’Òptica declara obertament el seu atomisme. Però en cap moment es va arribar, abans del s. XIX, a la formulació d’una teoria empíricament comprovada, que naixeria a partir de la llei química de les proporcions múltiples elaborada per John Dalton.
 |
 |
L’atomisme científic contemporani HIST.
Durant el s. XIX apareixen les primeres hipòtesis científiques sobre l’atomisme que és la teoria física actual de la constitució interna de la matèria.
John Dalton (físic i químic anglès) va formular
el 1803 la llei de la proporció definida (els precedents de la
qual havien estat establerts pel químic francès J.L. Proust, seguint
els passos de Lavoisier),
que va generalitzar el 1808 amb la llei de les proporcions
múltiples.
Ambdues lleis permetien explicar el comportament dels cossos en les
combinacions químiques. A partir de les dites lleis va sorgir la
primera hipòtesi atomista veritablement científica, i no merament
especulativa, que Dalton va formular en el seu
A ‘New’ System of Chemical Philosophy,
publicat el 1808, i que permetia explicar les esmentades lleis
quantitatives de la química. Per a Dalton, el fet que els elements
simples estiguin compostos per àtoms indivisible i inalterables
explicava fàcilment la manera com han de combinar-se els pesos dels
diversos elements per constituir una molècula d’un cos compost. Aquesta
hipòtesi va ser rebuda amb moltes reticències per la comunitat
científica, ja que molts consideraven que amb ella es retrocedia a
posicions no científiques. No obstant això, Avogrado, en permetre, el
1811, establir el pes dels àtoms prenent com a punt de referència
l’àtom d’hidrogen, donava una passa més per situar la hipòtesi en
terreny plenament científic. En la dècada dels anys 1870, la
classificació dels elements a la taula periòdica (Dmitri I. Mendeleev,
1834-1907) abonava encara més la hipòtesi de l’existència dels àtoms.
S’establia que els diversos compostos químics són molècules formades
pels àtoms dels seus elements corresponents i que, al seu torn, a cada
element químic li correspon un determinat tipus d’àtoms. Aquests,
romanen inalterables i indivisibles. D’aquesta manera, la llei de
la conservació de la massa
formulada per Lavoisier, s’interpretava com una expressió quantitativa
del caràcter inalterable dels àtoms. Malgrat això, fins a finals del
s.XIX, la teoria atòmica no va ser acceptada àmpliament. Fins i tot en
els primers anys del s.XX es discutia sobre l’existència dels àtoms i
alguns científics de renom (entre ells, Ernst Mach,
i durant molt temps W. Ostwald, per exemple) s’oposaven a aquesta
teoria. Partint de les dades subministrades per la química, els físics
van acceptar la hipòtesi, que es revelava fructífera en l’explicació de
fenòmens tals com el moviment brownià o que permetia explicar el
comportament dels gasos al terreny de la termodinàmica estadística.
No
obstant això, l’àtom va començar a perdre el sentit de la seva
etimologia (indivisible) quan, el 1897, J.J. Thompson descobreix l’electró.
Thomson va imaginar inicialment l’àtom com una esfera plena, carregada
positivament al seu interior i negativament al seu exterior. Però aviat
es va veure que l’electró (e-) era una partícula i, per tant,
l’àtom deixava de ser indivisible: apareixia com una partícula
elemental de càrrega negativa als tubs de rajos catòdics.
Ernest Rutherford (1911), físic britànic, demostrava que els àtoms no podien ser concebuts a manera d’esferes plenes ja que, bombardejant unes plaques metàl·liques amb partícules a emeses per una substància radioactiva, es mostrava que la majoria d’elles les travessaven. Per això, va pensar els àtoms com a petits sistemes planetaris constituïts per un nucli amb protons positius, entorn del qual giraven els electrons negatius, i «plens» de buit. Posteriorment, el model de Rutherford serà modificat per Niels Bohr i, més tard, substituït per models més elaborats. De fet, tot el formalisme de la física clàssica es mostrava insuficient per explicar el comportament de la matèria al nivell de les partícules sub- atòmiques, raó per la qual seria reemplaçat per un formalisme molt més elaborat i molt distint, molt més difícil de transcriure al llenguatge corrent. Naixia la mecánica quàntica.
El 1932, James Chadwick descobreix en el
nucli una nova partícula sense càrrega, que va anomenar el protó
neutre, o neutró (n). En un principi, perquè, la
constitució de l’àtom -que ja havia deixat de ser àtom
en el sentit etimològic de «indivisible»- s’explicava com una
estructura, els elements de la qual eren el protó, el neutró i
l’electró i la llei de composició o de relació del qual va estudiar la física
quàntica.
Nous experiments de Caltech Murray Gell-Mann, juntament amb les
abundants dades obtingudes en els acceleradors de partícules van
obligar a suposar que aquesta estructura no és l’ultima: per sota
d’aquestes partícules en van aparèixer d’altres més elementals encara:
els quarks. De fet, el marc formal en el que es descriuen les partícules
i les seves interaccions és la teoria quàntica de camps. Les partícules
són concebudes com els diferents estats d’excitació d’un camp que, al
seu torn, és entès com un objecte matemàtic. D’aquesta manera, les
partícules ja no són susceptibles de ser representades com a punts o
figures geomètriques. A més a més, la probabilitat de trobar en un
mesurament, per exemple, un electró, en un punt donat de l’espai, està
lligada a l’amplitud del camp en aquest punt, la qual cosa va unit al
principi d’indeterminació de Heisenberg.
D'altra banda, el descobriment del nucli, format per diverses partícules (especialment protons i neutrons) posava de manifest la necessitat de considerar una força capaç de mantenir-lo unit malgrat que les esmentades partícules (els protons) tinguessin la mateixa càrrega elèctrica, la qual cosa no era explicable per cap força «clàssica». Això va fer veure que, a més de la força gravitatòria i l'electromagnètica, existia una tercera força capaç de mantenir el nucli unit: l’anomenada interacció forta, que afectava els hadrons (grup de partícules sensibles a aquesta força; les que no ho són es denominen leptons). Posteriorment, es va descobrir una quarta força: la interacció feble, responsable de molts dels fenòmens radioactius.
Així, es consideren quatre forces responsables de les diferents interaccions entre els components de la matèria, que es divideixen en dos grups:
En el grup primer: 1) la força gravitacional i 2) l'electromagnètica. Ambdues actuen a distàncies que es consideren infinites. D'acord amb la primera, els cossos no carregats elèctricament s'atreuen segons la llei de Newton i, d'acord amb la segona, ho fan els cossos amb càrregues elèctriques (com els electrons i les diferents classes de quarks).
En el grup segon: 3) la interacció forta i 4) la interacció o força feble. La primera manté la unió del nucli dels àtoms (uneix protons i neutrons dins el nucli de l'àtom), mentre que la segona es manifesta en la radioactivitat. Aquestes dues últimes forces només es manifesten a distàncies molt curtes.
Ara bé, les quatre forces actuen per mitjà dels anomenats bosons fonamentals, transmissors de forces, o transportadors: el gravitó (força gravitatòria), el fotó (força electromagnètica), els vuit gluons (interacció forta) i els bosons vectorials W+ , W- i Z0 (força feble). Els físics han intentat unificar aquestes quatre forces (grand unification theory: GUT); la unificació s'ha fet respecte de la força electromagnètica i la feble (teoria de la interacció electrofeble), i s'intenta amb la forta (unificació de les forces no-gravitacionals, que parteix del supòsit que, a temperatures molt elevades o a distàncies summament mínimes, aquestes tres forces serien equivalents entre si, per la qual cosa serien també equivalents les partícules transmissores. De fet, aquestes són les condicions que, segons la teoria estàndard de partícules, es van donar en el moment inicial de la formació de l'univers, segons la hipòtesi del «Big Bang», amb la qual cosa la física de l’infinitament petit o microfísica permetria donar explicació de la macrofísica). Actualment, a més a més, les quatre interaccions han estat, en part, foses en un mateix marc teòric, sustentat per l'anomenat principi d’invariància gauge. L’actual teoria estàndard preveu l’existència d’una partícula, l’anomenada bosó de Higgs que, a més d’explicar el diferent origen de les masses de les partícules, donaria explicació de l’aparició del fenomen de la violació de la simetria en algunes partícules. Amb el descobriment de tal partícula, s’estaria obrint el pas, probablement decisiu, en l’unificació teórica de les quatre forces, és a dir, de la teoria de la gran unificació.
A
banda d’aquestes forces d’interacció, vèiem que hi ha les diferents
partícules que poden ser considerades com la matèria de l’univers. De
manera general, i partint de les diferents forces esmentades, es
distingeix (a més de la distinció que ja hem vist entre hadrons
i leptons), entre els fermions, i els bosons.
Els hadrons es subdivideixen en dues famílies: els hadroes
que són fermions, anomenats barions, i els hadrons que
són bosons, anomenats
mesons. Els fermions, vertaders puntals constituents de
la matèria, són els quarks (del tipus dels hadrons, és
a dir, sensibles a la interacció forta), i els leptons (no
sensibles a aquesta força.). A més a més, des de 1927, el brillant
físic Dirac va introduir la noció de spin,
i va preveure l’existència d’antimatèria, és a dir, d’antipartícules:
partícules idèntiques, però amb càrrega contrària. Poc després, el
1932, Anderson va trobar en la radiació còsmica una partícula idèntica
a l’electró, però.... carregada positivament: el positró. Era
la primera evidència de l’existència de l’antimatèria. El descobriment
de l’antimatèria permetia, al seu torn, donar una explicació
radicalment nova del buit,
que ja no serà mai més una mena de res, sinó que és actiu i no
respon a determinades propietats d’invariància que sí es donen en la
matèria. El camp de Higgs determinaria les propietats d’aquest buit.
Els barions estan formats per tres quarks, mentre que els mesons estan formats per un parell quark anti-quark. Entre els bariaons destaquen els protons i els neutrons, formats, doncs, per tres quarks, en contínua agitació. Els quarks són fermions, és a dir, autèntiques partícules de matèria, i es caracteritzen segons sis diferents «sabors» (up; down, strange, charmed, bottom i top), cadascun d’ells amb tres «colors» diferents (vermell, verd i blau). Per la diversa combinació d’aquestes propietats fonamentals, pot explicar-se la constitució de moltes partícules elementals: un protó està format per dos quarks up i un quark down; un neutró, per dos down i un up. En general, tots els hadrons es formen a partir d’aquestes combinacions de quarks. El «sabor» és simplement la càrrega que permet precisar la reacció dels quarks a la interacció feble, mentre que el «sabor» permet determinar com es comporten respecte de la interacció forta, de la mateixa manera que la càrrega (+, -) permet precisar com es comporten respecte de la interacció electromagnètica. De fet, el quark top ha estat descobert només molt recentment per part de Martin Perl, la qual cosa li hi ha merescut el premi Nobel de física de 1995 (compartit amb Frederick Regnis).
Un cas especialment interessant és el de les partícules conegudes com a neutrins, que són fermions de càrrega elèctrica nul·la. Un quark down pot desintegrar-se en un quark up més un electró, i en aquest cas un element salta al següent element de la taula periòdica. Però en aquest procés una part de l’energia es transforma en un neutrí (l’existència del qual va ser inicialment postulada per Enrico Fermi). El més interessant és poder determinar si tenen o no massa. Cas de tenir-la (i sembla segur que sí que en tenen), seria extremadament petita però, ja que són les partícules més abundants de l’univers, podrien formar part de la «massa oculta» de l’univers i condicionar l’expansió o contracció de l’univers. Si posseeixen massa, és possible que la interacció gravitatòria entre totes aquestes partícules permeti concebre l’univers com tancat i susceptible de patir un col·lapse gravitatori, de manera que es produís un fenomen invers al del «Big Bang» (el «Big Crunch»), en aquest cas estaríem davant un univers pulsatiu: de l’expansió o explosió inicial es passaria a una implosió i es repetiria el procés indefinidament. Cas que els neutrins no tinguessin massa en absolut, podria pensar-se que l’univers seguiria indefinidament en expansió. Frederick Regnis va aconseguir detectar l’existència dels neutrins (el que la va valer el premi Nobel de física el 1995, compartit amb Martin Perl).
En l’actualitat, doncs, després de diversos intents d’unificació de la gran varietat de partícules subatòmiques que han anat apareixent, es distingeixen: els fermions insensibles a la interacció forta, els leptons i els fermions, sensibles a la interacció forta o hadrons. Els primers són sis diferents partícules (electrons, neutrins electrònics, muons, neutrins muònics, tauones, i neutrins tauònics) i els segons els sis diferents «sabors» entre «colors» de quarks (18 quarks, que constitueixen els hadrons). En síntesi, les partícules elementals de l’univers són els leptons i els quarks. Els primers formen un grup de sis subpartícules ja esmentades, que són els constituents lleugers de l’univers, sotmeses a totes les forces menys la forta; mentre que els segons, que constitueixen als protons i neutrons i fins unes 100 subpartícules més, són els constituents pesats de l’univers, sotmesos a les quatre forces. (Veure quadre de les partícules elementals).
Tot això forma l’anomenat model estàndard, que fins avui
s’ha mostrat extraordinàriament fecund i que és, potser, el millor
exemple de model teòric de la natura: no se li han detectada fallada i
totes les seves prediccions s’han complert. No obstant això, aquest
model no és, segons els seus mateixos defensors, una teoria
«definitiva», ja que no explica el valor de les masses de les diferents
partícules i conté força paràmetres arbitraris. A més a més, donat el
seu caràcter extraordinàriament formal i la impossibilitat de
representació dels seus continguts teòrics, apareix amb una forta
càrrega de convencionalisme. La construcció d’instal·lacions
colisionadores protó-protó, de gran potència, permetrà trobar el
mecanisme de formació de les masses de les partícules, i aclarir
algunes incerteses relacionades amb el model estàndard. No obstant
això, des d’un punt de vista epistemològic, sempre queda obert
l’interrogant de si realment «hi ha» o no constituents «últims» de la
matèria. De fet, el model estàndard de partícules, més que centrar-se
en les mateixes partícules es basa en nocions com les de simetria,
força, conservació dels nombres quàntics, etc. No hi ha
cap certesa que es pugui arribar a afirmar l’existència d’unes partícules
veritablement elementals, ja que ben podria succeir que, darrere els quarks
o dels leptons,
etc., es puguin continuar descobrint noves subpartícules, les quals, al
seu torn, cada cop tenen menys de partícules en el sentit de cossos,
per petits que siguin. Per això, i tenint en compte que és a partir
dels nombres quàntics, les càrregues i les propietats quàntiques, que
es pot explicar l’actual teoria dels quarks, i tenint en compte
que allò que es conserva o roman en les anihilacions o creacions de
partícules no són, evidentment, cap classe de partícules semblants a
les descrites pels atomistes antics ni pels atomistes del segle XVII,
ni tan sols semblants als àtoms vuitcentistes, el concepte actual de matèria
s’assembla més a la definició donada per Aristòtil
que a la proporcionada per l’atomista Demòcrit.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.