Cardona va ser conquerida als àrabs i repoblada en època de Guifré el Pelós, cap el 879. L’església de Sant Vicenç està ubicada al cim del turó que domina la Muntanya de Sal i que controla les vies que comunicaven el Bages amb el Solsonès i l’Osona. Va ser promoguda per Bremon I, vescomte d’Osona i consagrada al culte l’any 1040, tot i que hi ha referències a l’existència d’una església anterior, datades pel 980.
Es tracta d’una església de planta basilical de tres naus, al final de les quals s’obren tres absis semicirculars, amb un transepte quasi inscrit en el perímetre i rematada per una cúpula coberta per un cimbori. El material emprat en la construcció és la pedra, tallada en carreuons, lligats amb morter de calç.La coberta és també de pedra, amb volta de canó a trams en la nau central i el creuer i d’aresta a les laterals i al nàrtex. A cada tram de volta de canó de la nau principal li corresponen tres voltes d’aresta a les laterals. La intersecció amb el creuer està coberta per una cúpula que s’aguanta sobre unes trompes que fan d’enllaç entre l’espai circular d’aquella i el quadrat del tram de la nau. Els elements de suport d’aquestes cobertes són els murs, gruixuts, i els pilars i, en la correspondència exterior d’aquests, s’hi situen uns petits contraforts que semblen mitjos pilars. Els pilars són cruciformes per la forma que li donen les prolongacions dels arcs torals i formers que arriben, pel pilar, fins al terra. L’espai interior se’ns presenta clar i ben il·luminat. Les naus són altes: uns dos cops i mig la seva amplada. La diferència d’alçada entre les naus permet l’obertura de finestres a sobre dels arcs formers a través de les quals la nau central queda ben il·luminada. Amb aquest sistema, que recorda les basíliques paleocristianes, Sant Vicenç trenca el tòpic de la foscor del romànic. La capçalera està orientada a llevant i presenta, a la zona que dóna a la nau central, una elevació respecte el pla de la nau que se supera amb uns esglaons. El motiu és l’existència d’una cripta a sota el presbiteri. Aquesta cripta té tres naus i està coberta amb voltes d’aresta. A l’altre extrem del temple, a l’entrada, trobem un atri a sobre del qual s’hi aixeca una tribuna des d’on suposadament els vescomtes assistien a les cerimònies. Les escales de cargol que comuniquen aquests dos espais podrien ser reminiscències de l’antic accés a dues torres de campanar, avui inexistents, que rematarien la façana. Exteriorment, el temple marca molt bé els seus espais interiors, de manera que cadascuna de les parts s’individualitza a fora cosa que no passa a dins ja que dóna una sensació més unitària. La façana perd importància donat que la integració de l’església en l’antic castell - avui Parador de Turisme- li pren perspectiva. El conjunt dóna sensació de verticalitat, sobretot a l’interior amb la gran alçada de la nau central, però també per fora , per l’efecte visual del cimbori. La mateixa decoració exterior, a base d’arcuacions, finestres cegues i bandes, contribueix a aquest efecte. A l’interior la poca decoració existent és també arquitectònica: només algunes impostes trenquen la monotonia dels arcs de mig punt. S’ha perdut l’arrebossat que cobria els murs i amb ell, les pintures que els recobrien. Només es conserven restes de pintures de tres de les cinc voltes del nàrtex. Aquestes pintures es troben actualment al MNAC. Per totes les característiques formals que acabem de comentar, Sant Vicenç de Cardona pertany al que es considera, seguint a Puig i Cadafalch, ‘primer art romànic’ o ‘romànic llombard’, per ser mestres d’obra d’aquella regió italiana els que la construïren. Això és especialment evident en el tipus de decoració i en els materials emprats.
Sant Vicenç de Cardona és un edifici religiós dels que es coneixen amb el nom de canòniques perquè en el moment de la seva fundació eren monestirs que allotjaven una comunitat de canonges. De la primitiva canònica només en queden les restes del claustre. És també un edifici fet a conseqüència de la repoblació dels territoris conquerits als sarraïns. En aquest sentit tenia , a part d’una evident funció utilitària, una funció simbòlica, en el sentit que representa el domini de la fe cristiana triomfant sobre l’islam en retirada. En èpoques de reconquestes, totes les edificacions que es fan en territori conquerit a l’enemic tenen aquest caire. Sant Vicenç és un dels temples que es van fer sota la influència política de l’abat Oliba, bisbe i conseller dels comptes catalans i promotor de la construcció de nombroses esglésies, ponts i calçades que pretenia cohesionar el territori sota domini comtal. És en aquest sentit que el desenvolupament de l’art romànic coincideix també en el temps amb el desenvolupament de la consciència d’estat que començaven a tenir els dirigents i que, un segle més tard, donaria origen a la Corona d’Aragó. A nivell constructiu, la canònica de Sant Vicenç no aporta novetats importants però la disposició del seu espai i, sobretot, l’atrevit envoltat en un edifici tan gran, en fan un dels punts culminants del romànic del segle XI.
