A principis del segle XX una tendència antinaturalista arrenca amb força en el panorama artístic alemany: és l’expressionisme. Un moviment que tenint com a precedents a Goya i Munch intenta expressar la seva visió del món a través de la subjectivitat, de la visió única de l’artista. Els colors es tornen violents i les formes es distorsionen en funció dels estats d’ànims. Els artistes més destacats d’aquest moviment van ser Kirchner, Heckel, Schmidt-Rottluff, Marc i Kandinsky, entre altres. Acabada la I Guerra Mundial amb la derrota dels imperis centrals, Alemanya, vençuda, inicia la seva reconstrucció. Durant els anys immediatament posteriors al conflicte europeu el cinema nordamericà és el més vist a Alemanya. Per això, el Govern alemany decideix fundar la UFA, productora estatal de cinema per tal d’impulsar el cinema propi. És en aquest context que l’expressionisme entra al cinema: El gabinete del doctor Caligari (1919) -la pel·lícula fundacional- de Wiene , Nosferatu (1922) de Murnau i Metropolis (1926) de Lang, en seran la seva màxima expressió. Read the rest of this entry »
A començaments del segle XX es van desenvolupar amb gran rapidesa un seguit de tendències estètiques que van canviar notablement el panorama artístic tal com es coneixia fins aquell moment. El resultat foren nous llenguatges i noves maneres d’explicar el món que ens envolta.Pot dir-se que l’expressionisme ha existit permanentment al llarg de la història de l’art sempre que han predominat les emocions per sobre dels aspectes formals (Goya, p.e). Sovint s’afirma que l’expressionisme apareix en moments de fortes crisis de en la societat.Ara bé, aquí ens referim a l’expressionisme com una àmplia tendència que va donar-se en els països nòrdics, principalment als països escandinaus, Alemanya i Àustria entre els últims anys del segle XIX i fins la dècada de 1930.
Read the rest of this entry »
L’expressionisme abstracte és una tendència formada per pintors dels EUA que treballen immediatament després de la II Guerra Mundial a Nova York. Un grup d’artistes que es belluguen pel mateix barri, pels mateixos pubs i amb inquietuds semblants. El crític d’art H. Rosenberg va proposar la denominació action painting amb què també se’ls coneix, encara que també pot parlar-se d’Escola de Nova York o de Nova Pintura Americana. El seu estil troba ressó a Europa i, desenvolupant-se en paral·lel, se l’anomena Informalisme.Podria afirmar-se que els milions de morts de la II GM i el seu desenllaç fatal amb les explosions nuclears d’Hiroshima i Nagasaki creen en la ment d’alguns joves artistes nord-americans un desig d’evadir-se de la realitat. La seva pintura serà com un crit d’angoixa, però al mateix temps, com desprotegits, busquen afirmar-se buscant alguna cosa que els porti a definir els trets d’una cultura específicament americana.L’experiència dels surrealistes, que per culpa de la guerra es desplaçaran cap a Amèrica i les diferents exposicions que es realitzaran d’ells i d’altres clàssics moderns als EUA, provocarà una gran influència en aquesta generació d’artistes nord-americans. Cal destacar per sobre de tot l’apertura de la galeria “Art of This Century” propietat de Peggy Guggenheim, el 1942. La seva exposició inaugural portarà als EUA un recull dels millors artistes europeus (Picasso, Miró, Mondrian, Duchamp, Ernst, Kandinsky, Màlevitx…). Aquesta galeria serà la que promourà el corrent amb la primera exposició de Jackson Pollock el 1943.Enmig de l’enfonsament econòmic d’Europa a causa de la guerra, el ‘boom’ de l’action painting suposa l’equivalent artístic del que ja era una realitat en altres àmbits: l’emergència dels EUA com a primera potència mundial a nivell econòmic i militar.
