Tots els progressos de la cultura a través dels quals s'educa l'home tenen el fi d'aplicar els coneixements i habilitats adquirides per emprar-los en el món; però l'objecte més important del món a què l'home pot aplicar-los és l'home mateix, perquè ell és el seu propi fi últim. El conèixer-li, perquè, com un ésser terrenal dotat de raó per la seva essència específica, mereix anomenar-se particularment un coneixement del món, encara que l'home només constitueixi una part de les criatures terrenals.

Una ciència del coneixement de l'home sistemàticament desenvolupada (Antropologia), pot fer-se en sentit fisiològic, o en sentit pragmàtic. El coneixement fisiològic de l'home tracta d'investigar el que la natura fa de l'home; el pragmàtic, la qual cosa ell mateix, com ser que obra lliurement, fa, o pot i ha de fer de si mateix. Qui cavil·li sobre les causes naturals en què pugui descansar, per exemple, la facultat de recordar, discorrerà potser (al mode de Cartesio) sobre les empremtes deixades al cervell per les impressions que produeixen les sensacions experimentades, però haurà de confessar que en aquest joc de les seves representacions és un mer espectador i que ha de deixar fer a la natura, ja que no coneix les fibres ni els nervis encefàlics, ni sap manejar-los per al seu propòsit, o sigui, que tot discórrer teòric sobre aquest afer és pura pèrdua. Però si s'utilitzen les observacions fetes sobre el que resulta perjudicial o favorable a la memòria, per eixamplar-la o fer-la més flexible, i a aquest fi se serveix del coneixement de l'home, això constituirà una part de l'Antropologia en sentit pragmàtic.

__________________________________________________