-Filosofia de l'art-
 |
 |
|
filosofia de l’art EST.
A diferència de l’estètica que és la teoria d’allò bell, o de la bellesa, tant natural com artificial, la filosofia de l’art s’ocupa més aviat de les denominades «belles arts». Per consegüent es refereix a aquelles obres que l’home ha creat, en oposició i distinció de les fetes per la sola naturalesa, i que provoquen un sentiment estètic. Sobre elles, es pot plantejar tota mena de preguntes pròpies de la filosofia de l’art: en què consisteix una obra d’art? què es crea en una obra d’art? per què i quan es considera bella una obra artística? és l’art una expressió de sentiments? imita l’art a la natura? és subjectiva o objectiva la percepció estètica? (veure text).
Elements fonamentals de valoració de la percepció estètica
Els elements que la percepció estètica valora en una cosa bella són de tipus sensorial, formal i vital o social.
Els elements sensorials corresponen a les qualitats sensibles o a la captació sensible de l’objecte, que millor cal entendre com a captació fenomènica de l’objecte, amb la qual cosa se significa que no s’aprecien meres qualitats físiques o materials, sinó vivències sensorials d’un subjecte. Són elements sensorials els colors, els matisos, les textures del material, la llum, el moviment, el volum, etc.
Però l’element primordial en l’art es, no obstant això, la forma estètica, que no ha de confondre’s amb la figura o el perfil o la forma material d’un objecte (shape, en anglès), sinó la forma perceptual, l’organització global de la percepció, en un sentit molt pròxim al que, en psicologia, es denomina Gestalt.
Les qualitats que ha de posseir la forma artística. són matèria de discussió i anàlisi en estètica i teoria de l’art. Fonamentalment es considera la forma artística una classe de forma significativa (Clive Bell; veure text ) que posseeix, en aquest cas, les diverses capacitats del signe:
-
capacitat de representar (dins la concepció general de què «l’art imita a la natura»), per la qual cosa cal tenir en compte els elements mimètics o factors representatius de la realitat;
-
capacitat d’expressar o comunicar els sentiments (dins la concepció segons la qual «l’art expressa sentiments humans»).
O bé se la jutja sota el criteri de la unitat: la forma, així entesa, és pròpiament la «varietat en l’unitat», amb la qual cosa s’al·ludeix a la diversitat d’elements formals que han d’organitzar-se de forma unitària per a la constitució de l’objecte bell. Aquest principi es denomina també principi d’unitat orgànica, i a ell s’afegeixen altres principis complementaris:
-
tema,
-
variació temàtica,
-
equilibri i
-
desenvolupament o evolució (veure text).
S. K. Langer interpreta la forma com la portadora de la qualitat estètica, que no és més que l’objecte reduït a imatge o a pura aparença, per obra de l’acte creador de l’artista (veure text).
Els elements vitals o socials, aquells que remeten a fets, conceptes i altres referències a què es vinculen l’obra d’art, l’artista i el moment en què es crea l’obra, i que donen a entendre que aquesta és un producte d’un espai i temps determinats, són també importants a l’hora de jutjar què és el que percebem en la vivència estètica.
Aquest últim aspecte l’emfatitza, sobretot, la sociologia de l’art. En principi, aquesta disciplina critica l’ideal kantià de l’art com una contemplació desinteressada d’un objecte bell, amb total independència de les condicions socials en què es crea. Històricament la sociologia de l’art ha rebut notables influències de l’anàlisi que el marxisme ha fet de la societat en termes de infrastructura i superestructura, així com de l’estructuralisme que explica l’obra d’art en relació amb els altres sistemes de signes i significats de la societat arrelats en alguna forma de inconscient, sobretot els referents a la comunicació i a la transmissió del saber. En l’actualitat es més aviat una matèria interdisciplinar que tendeix a equilibrar el caràcter estètic específic de l’obra d’art amb el fet que és una obra humana creada en un espai i temps determinats i, per aquest, històrica i social.
Principals teories sobre l’art
Una teoria sobre l’art és una interpretació del fenomen estètic complex que conformen les diverses obres artístiques. Les principals teories de l’art s’agrupen, segons J.-Luc Chalumeau (Cf. J.-Luc Chalumeau, Les théories de l´art, Vuibert, París 1994, p. 11-19.), en cinc grans famílies:
-
la fenomenologia de l’art, iniciada per l’ idealisme alemany, i que arriba fins els nostres dies amb Merleau Ponty i Sartre, el propòsit dels quals és la descripció de la vivència artística o del fenomen estètic en si;
-
la psicologia de l’art, iniciada per Gustav Theodor Fechner, i els grans autors de la qual són Ernst Gombrich i Rudolf Arnheim, que recorren a diverses escoles de psicologia per interpretar l’obra d’art com a expressió dels sentiments humans;
-
la sociologia de l’art, iniciada per Frederick Antal (1887-1954) i a la que pertanyen, entre altres, Arnold Hauser i Pierre Francastel; sosté que el coneixement de la societat és condició necessària per interpretar tota obra d’art, en quant aquesta és un reflex d’un procés social general; ella i l’artista, en expressió de J.G. Herder, «porten les cadenes del segle»;
-
el formalisme, el fundador del qual és Heinrich Wölfflin; el que importa és el procediment i la forma, no el contingut;
-
l’anàlisi estructural de l’art, iniciat per Erwin Panofsky i que substitueix el concepte de forma pel d’ estructura.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.