-alienació-
 |
 |
|
alienació GEN.
Terme d’origen jurídic derivat del llatí alienus, aliè, que pertany a altre (aliïn), i que s’aplica en les vendes o cessions. Així, alienar un ben equival a regalar-lo o a vendre’l, és a dir, transmetre a una altra cosa que era pròpia. Per extensió es parla també d’alienació en un sentit psicopatològic, com a sinònim de pèrdua de judici o follia. L’alienat és, llavors, el malalt mental la ment del qual està esquinçada. Aquestes formes d’alienació suposen també un estranyament o allunyament d’aquell què s’aïlla respecte d’una norma o de la societat.
El sentit pròpiament filosòfic d’aquest terme correspon al de les paraules alemanyes Entfremdung, Veräusserung i Entäusserung, que signifiquen «estranyació», «distanciament» i «exteriorització», i expressen una estranyesa del subjecte respecte de si mateix. No obstant això, i encara que el sentit filosòfic de la noció d’alienació ha estat elaborat especialment per Hegel, Feuerbach i Marx, ja en la filosofia del segle XVIII apareix aquest concepte per referir-se a la situació d’un ésser humà que depèn d’un altre o d’altres. Així, Rousseau identifica alienació amb socialització mal realitzada, que ha de reemplaçar-se per una transformació de la independència natural de l’home en llibertat política, gràcies a la qual, l’home, convertit en ciutadà, estigui plenament integrat en la societat.
Però es deu fonamentalment a Hegel el desenvolupament de la noció d’alienació, que exposa principalment en la seva Fenomenologia de l’Esperit. Per a Hegel, la consciència, originàriament ingènua, està plenament convençuda de la realitat del món independentment de si mateixa, però només pot arribar a ser «consciència de si» o autoconsciència quan veu la vinculació entre objecte (món objectiu «fora» de la consciència) i subjecte o consciència. En partir de la crítica de la creença ingènua de l’existència del món extern independentment de la consciència, Hegel mostra, mitjançant l’anàlisi del procés de preses de consciència parcials, com l’esperit humà es conquesta progressivament a si mateix. D’aquesta manera va oscil·lant entre la creença en la realitat de l’objecte i la creença en la realitat del subjecte, fins a esdevenir consciència de si en el procés que mostra la vinculació dialèctica entre ambdós pols: subjecte i objecte. En aquest procés, la comprensió que l’home busca de si mateix li porta a considerar tota la realitat com resultat d’una Idea (substància espiritual o Déu), que consisteix a ser un esdevenir que apareix sota diverses formes o manifestacions en el espai i el temps: en cadascuna d’aquestes manifestacions la Idea s’aliena, s’exterioritza, de manera que tot el que existeix és una manifestació o objectivació de l’esdevenir de la Idea. Així, la natura és una manifestació o autoalienació del Esperit. I l’home, al seu torn, és Esperit en quant és objectivació o alienació de la naturalesa. La cultura és l’esperit de l’home que s’objectiva (veure text), de manera que res existeix, l’ésser del qual no sigui, alhora, quelcom que s’aliena sent ja quelcom alienat. L’inicial malestar de la consciència separada de si mateixa (alienada) és la condició del posterior moviment, que mitjançant l’exterioritat del món objectiu i les realitzacions successives del art, la religió i la filosofia, li permeten la reconquista de la seva pròpia essència. D’aquesta manera, a través d’aquest moviment dialèctic, l’alienació pot superar-se elaborant les esmentades produccions artístiques, religioses i filosòfiques. En aquest procés, fins i tot Déu mateix és només un moment o una fase. Efectivament, Déu, ésser absolut e infinit, és concebut inicialment com un ésser superior a la consciència i alienat d’ella, però apareix al final del procés (al final del la història) com un resultat que realitza l’alienació de les propietats de la limitació i la finitud, que la consciència reconeixia com seves.
Així, doncs, l’alienació sorgeix quan la realitat espiritual apareix com a objecte, originant la natura, l’objectivitat de la qual ha de superar-se (Aufhebung) dialècticament, mitjançant l’apropiació del món per part de l’esperit: pràcticament, per mitjà del treball o, teòricament, mitjançant l’art, la religió o la filosofia. D’aquesta manera, al procés d’exteriorització o alienació li ha de correspondre un altre procés en sentit invers de recuperació d’allò que s’ha alienat, de reconciliació de l’esperit amb si mateix. L’home ha de reconèixer, per exemple, que el món de la cultura ha estat un producte necessari de la natura humana, però que, un cop creat, s’ha distanciat de l’home i ha aconseguit dominar-lo. A l’home li toca reconèixer el domini de quelcom que ell mateix ha creat i buscar la reconciliació amb la cultura fent que aquesta sigui veritablement humana. Per això, tota societat en què els fets vagin d’una banda i els valors per un altre és una societat alienada i no reconciliada amb si mateixa.
Feuerbach, encara que es basa en Hegel, acusa a aquest d’idealisme i de crear un home ideal que no existeix. En comptes de partir de abstraccions i conceptes tals com els conceptes de «idea» o l’«esperit» i del procés que porta a l’autoconsciència, Feuerbach assenyala que s’ha de partir del home concret i sensible. La sensibilitat és l’únic punt de partida real. La filosofia no pot començar a partir d’abstraccions tals com «el pensament» o «la idea». D’aquí el materialisme de Feuerbach, i d’aquí la seva crítica a Hegel. Enfront de la tesi hegeliana segons la qual la «natura» és el «sortir fora de si» de l’Esperit (una forma alienada d’aquest), Feuerbach reivindica l’originarietat de la naturalesa. Per això Feuerbach considera la filosofia hegeliana com una mena de teologia racionalitzada. Davant d’això, Feuerbach redueix la religió a antropologia: «el secret de la teologia està en l’antropologia» (veure text). «L’essència de Déu no és més que l’essència del ser humà; o millor dit, és l’essència de l’home objectivada i separada dels límits de l’home individual, real i corpori. És l’essència contemplada i venerada com un ser-altre, propi i diferent de l’home. Per això, totes les determinacions de la divinitat ho són també del ser humà» (Feuerbach, L’essència del cristianisme, Introducció, capítol II). Per aquesta raó, Feuerbach va reduir l’alienació a l’àmbit religiós perquè és en la religió on apareix manifesta l’essència humana, ja que, en ella, l’home manifesta la seva «essència oculta» i Déu apareix com «l’essència espiritual de l’home». Ara bé, que Déu sigui incondicionat, universal, immutable, etern o intemporal no significa una altra cosa que la raó humana aplica a aquest reflex de si mateixa les seves pròpies característiques. Feuerbach vol donar a entendre que l’idealisme de Hegel no és més que una forma de teologia que es pot explicar des de l’anàlisi de l’essència de l’home. Per tot això, Feuerbach considera la gènesi de Déu a partir de la projecció que l’home fa de la seva pròpia essència (veure text).
Aquesta gènesi es desplega en tres moments:
a) l’objectivació o posada fora de si que l’home fa de les seves pròpies determinacions;
b) la separació o escissió d’aquestes pròpies determinacions de la seva relació originària amb l’home;
c) l’estranyació, o consideració d’aquestes determinacions objectivades i separades com pertanyents a un ésser-altre, aliè i estrany a l’home, que condueixen a aquest a la veneració, sotmetiment i servitud a aquest ésser-altre o Déu creat a imatge i semblança de l’home. Així, en resum, Feuerbach entén l’alienació com una projecció que l’home fa involuntàriament de productes de la seva pròpia activitat i de la seva essència per prendre’ls després com a coses en si i sotmetre’s a ells.
Marx
accepta aquest punt de vista i, corregint-lo, aprofundeix en ell: la
religió és, certament, escissió entre l’home i la seva pròpia essència,
però, si no es vol romandre encara en el idealisme,
cal plantejar-se quina és la vertadera causa d’aquesta escissió i
d’aquesta pretesa essència, i en això cau la crítica que Marx fa de
l’insuficient materialisme
de Feuerbach. Aquest autor encara es basava en la creença en
l’existència d’una essència
humana universal i immutable, a la que combat Marx. No hi ha tal
essència immutable, sinó condicions concretes de producció,
ja que el que els homes són és producte del seu treball (veure
text).
Per això, la base de tota alienació ha de buscar-se en les condicions
econòmiques concretes del procés de producció. Així, tota alienació té
una base radicalment (d’arrel) econòmica i social. No és, doncs, una
pretesa natura humana la base de l’alienació, sinó la condició real en
què l’home es troba com a conseqüència de la seva activitat productiva
en determinades condicions històriques. L’alienació religiosa no és més
que una de les diverses formes d’alienació que l’home pateix.
La fonamental és l’alienació econòmica,
la que apareix lligada al treball humà fet sota determinades relacions
de producció: les que s’estableix entre els que posseeixen els mitjans
de producció i els que només disposen de la seva força de treball. Tal
com es presenta, en els Manuscrits economicofilosòfics de 1844
(editats el 1932), aquesta alienació, que també suposa una escissió o
descomposició (Zersetzung) s’articula de la manera següent:
a) objectivació del treballador en el producte del seu treball: l’home és el que és per mitjà del seu treball; però
b) en aquesta objectivació es produeix una alienació, o alienació: el producte del seu treball se li fa estrany a l’home, no li pertany; per això es produeix
c) el domini de l’objecte sobre l’home: l’home es converteix en serf de l’objecte que ell mateix ha produït. El treball alienat fa que tot l’home resulti alienat: la seva «vida» no és, paradoxalment, més que «un mitjà per viure».
En l’alienació, doncs, allò que s’ha alienat no és només el producte,
sinó també l’obrer,
ja que
en consistir aquest en la seva acció productiva,
quan és
desposseït de la seva mercaderia, és desposseït de si mateix.
Llavors
el treballador esdevé una «cosa» més, una mercaderia més. Aquest procés
alienant que experimenta el treballador en convertir-se
en «cosa» és el denominat per
per Marx
reificació, (del latín res, en alemany
Verdinglichung, veure text
).
Com pot versi, Marx accepta en línies generals el plantejament de Feuerbach, però, en comptes de basar-lo en una alienació d’una pretesa «natura humana», el basa en una arrel més profunda: el procés de producció.
De l’alienació econòmica (veure text) sorgeixen totes les altres formes:
-
l’alienació social, que existeix en la societat en forma de lluita de classes;
-
l’alienació política, que es manifesta en la separació entre societat civil i Estat;
-
l’alienació filosòfica i ideològica, que consisteix en una visió ideològica del món o en una falsa visió de la realitat (veure text);
-
l’alienació religiosa, que és la «consciència subvertida» del món i apareix com l’opi del poble (veure text).
En obres posteriors Marx introdueix nous elements que complementen, o fins i tot substitueixen, aquesta noció d’alienació. Així, al Capital, a les nocions d’Entäusserung, Entfrendung, i Zersetzung, afegeix la noció del fetitxisme de la mercaderia, que estaria a la base de tota forma d’alienació (veure text). Per això, alguns autors (com el filòsof estructuralista Louis Althusser -La revolució teòrica de Marx, 1966; Per llegir «El Capital», 1965-68-) consideren que el desenvolupament d’aquest concepte d’alienació en els Manuscrits de 1884, poc precís i excessivament humanista, és escassament científic. Althusser sosté que en Marx hi ha una època precientífica, la de la joventut i la dels Manuscrits de 1844 -a la que pertanyeria el concepte d’alienació- i una època posterior científica, de la que El Capital és l’obra més representativa.
La noció d’alienació també ha estat estudiada des de molt diverses perspectives. Així, forma part també de certes variants del existencialisme (Sartre, Merleau-Ponty), i ha estat estudiada també per la teologia cristiana (P. Tillich) i pel marxisme no comunista (E. Fromm, J. Habermas, H. Marcuse).
En el cas de l’existencialisme de Sartre l’alienació és entesa com l’estat de la consciència esquinçada i escindida. Atès que en l’ésser humà la existència precedeix a l’essència, la consciència no apareix com el fonament de si mateixa i d’aquí aquest esquinç i la «passió inútil» de voler realitzar la unitat peculiar del «en si» i del «per a si». El tema de la mirada objectivant de l’altre entronca amb l’esmentada concepció sartreana de l’alienació.
A més a més, i prenent el significat del terme també a la seva vessant psicopatològica, algunes branques de la psiquiatria contemporània (especialment l’anomenada antipsiquiatria) han posat de manifest que no han de separar-se les dimensions purament mentals de les sociopolítiques en l’estudi de les diverses «alienacions» mentals. Pel que s’ha vist podem considerar que a més de la noció de fetitxisme de la mercaderia, pertanyen al mateix àmbit de la noció d’alienació nocions com les de: objectivació, cosificació o reificació, estranyació, escissió i desarrelament.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.